Equilibri

Aixeco els ulls al mateix temps que l’aire empenta les fulles.
A l’horitzó,
una petita resistència despunta de colors marrons
sobre verds perennes.

Són les arrels que encara queden al bosc…
sols visibles a inicis de tardor. Planta ferma i forta 
enfront de la podrida pinassa que terratinents mouen de continent,
a canvi d’algunes monedes en una mateixa butxaca.

Ja no sobren les castanyes al bosc.
Si a les places, servides per gossos entrenats a tallar de soca-rel 
aquells que s’atreveixin a proposar noves passes.
Metralla!

Pura metralla que hauria de ser nascuda
en pol·len de plataners bords…
No pas d’estafes immobiliàries, banca rancia,
insensibilitat comunitària i educació del son per la canalla.

Ja n’hi ha prou!
Prou d’egocentrisme ocult en gestos purs i mirades. 
Prou de creure que depèn de nosaltres,
l’equilibri del món.

L’equilibri. 
Allò que sempre ha existit abans que tu i jo.
L’equilibri és l’única veritat que compartim tots.

La fruita dolça per nodrir la llavor al caure a terra deixar-la créixer,
la presa devorada per instint i supervivència.
Que l’equilibri, no significa pas pau i amor per tots!
Significa consciència i sentit comú de saber 
allò que un mateix realment necessita.

Nosaltres escollim ser,
el càncer d’un planeta o una peca més d’un ecosistema on creieu-me,
ben avinguts i conscients, hi ha lloc per tots. 
Però la realitat més macabra… 
se’ns presenta i ens ensenya que l’equilibri segueix existint 
tan si som càncer com si som peça.

I em sento hipòcrita.
Aquí, damunt d’un escenari amb una cigarreta a punt de la que no em sé despendre.
Despullant-me la ment davant de tots.
Una ment pertorbada per una de-construcció constant que com incendi,
més avança, més m’estreny i més ho devasta tot.

Conclusió, cuida el teu entorn.
Fins allà on els teus ulls abasten.
Tot allò que m’envolta, com ell em cuida, ho cuido jo.