Vinc

Vinc a respirar una vegada darrere l’altre
aquell últim sospir de tots els que avui ja falten.
Esdevinc l’albada dels que dormen amb mi,
lliures totes dins d’una mateixa gàbia.

I vinga…
Vinga a rumiar pastures de dubtes, tota la nit.
Vinc a ser el llamp que tot ho qüestiona, sense canviar res.
Sense retruny. Tan sols son i por. La por,
mai fou més que pudor i mandra.

El sol no s’alça cada matí, t’aixeques tu.
Jo, no. Treballo, però no. Segueixo adormit.
Un somni profund allà on el temps és aire i
no diners. On no tinc el que no em fa falta i
on he après el que vull. Existir.

Ja no vull més peces d’engranatge complex.
Ara que la nòmina cobreix aliment i sostre…
no paro de preguntar-me, per què?

Continua essent meva una existència finançada,
per la hipoteca del meu temps? O de qui és?
Per què puc viure sense preocupar-me de res
o a costa de què?

De mars de plàstic i penúries d’altres.
Començo a trobar-me en els límits
d’una hipocresia que algun dia havia considerat sana.
Però ara… Ensumo la fastigosa olor de la indiferència
i ves… si sento que ve de mi mateix,
ja puc buscar el riu on netejar-me.

Vinc a dir-te que ja en tinc prou.
Que ja no vull fer més preguntes per què tinc por
d’on em duen les seves respostes.

A l’abisme. Pànic.
A l’abisme del canvi, de nou.

Aquesta vegada, per llençar-me on res serà igual
i tu… sols desitjo que tu saltis amb mi a cegues,
damunt la boira del somni de caure fins a la mort plàcida
d’una troballa.

La troballa d’un gran amor que s’adapta,
vagi on vagis; Vagis on vagi.