De lluny

Vens de lluny.
D’on les rocoses muntanyes
t’esmolaren els sentits.
Ahir. I ara et veuries somriure
a les tempestes.

Vens de lluny company,
si recordes les tardes
desfetes en temps;
bombades amb sang calenta.

Bella joventut.
Però vens de lluny,
ànima alegre.

D’on mai més floriran
més segons feréstecs.

Des d’on cremen les brases
d’aquest bell instant,
fúnebre.

Passa

L’inici d’un nou camí excita
com flor obrint-se al fibló
de delicada abella autòctona.

Sentir la carícia de la por
confirmació constant de la manca
de records, a cada passa.
Un agre-dolç aroma que retorna
la força al meu cós;
Preparat per la pròxima.

El desig com a direcció
de coronar emocions
i l’obligació de descarregar el sarró
a les valls calmades;
prèvia grimpada
sobre les arestes que representen
un cós i ànima nous.

Deixar de ser
en creuar les fronteres del confort.

Entendre la banalitat
de conèixer un instant del meu jo;
L’error d’utilitzar-lo
com a definició o referència.

Buidar el cel de creences
deixar volar la ment d’estols.

Que sigui l’alba el naixement
i la vesprada el repòs.
Allà on el camí esdevingui
cada passa.

Aporta o aparta

Sols som l’ombra que
reflectim a les plantes.
L’aire que colpeja les fulles
al nostre pas; El silenci trencat
d’unes passes apropant-se
a la traïció més flagrant.

La ràbia encén la sang,
però no els arbres.
Malgrat tot, la culpem tot
obviant la nostra inequívoca
incapacitat, de controlar-nos.

En una societat regnada
per la impotència social;

L’insensible governa
guiant l’agosarat;
que avança, fins on el temorós
ni imagina arribar.

Castillos

No es la torre
lo bonito del castillo;
Quizás los arboles
que lo rodean y pudieran
verse, desde ella.

No son sus grandes patios
los que enamoran;
Sino las peleas que en ellos
ocurren y los besos,
ocultos en lo mas oscuro
de sus mazmorras.

Ni sus grandes cocinas
importan;
Las comidas que en ellas
se sirven… demuestran
los ingredientes usados
en gestos e intenciones.
Sus rutinas.

No es por el precio.
Pues no pueden verse,
para comprarlos;

Solo amarles
para conocer los
colores que pudieran
verse
desde sus ojos;
Y mostrarle los tuyos.

La belleza,
del ser humano.

L’orgasme del ser

Si dediqués el mateix temps
a les converses;
que a les dretes i esquerres
del Tinder…

Si la meitat del temps on
la meva ment es preocupa;
s’ocupés de fer somrriure l’angel
que avui respira; plàcidament
sobre la meva viscoelastica…

Si descobrís la fórmula
d’obviar la sort que venero;
i apreciés sincerament
els fruits dels meus passos…

Si entengués que el temps
es meu… no de l’empresa,
la parella, l’aplicació,
l’amic, l’amiga, la notificació…

Si trobés les paraules
per dir-te t’estimo, que
no justifiquessin des d’ara
cada un dels meus gestos!

Si considerés les pors com
els camins més intensos
i escollís les passes una a una
sota les direccions del cor…

Si descobrís que el gran roure
prové d’una delicada flor…
Com del millor llibre,
la primera paraula.

Si sols t’estimo com jo sóc
i no com crec que t’esperes.
I m’ho cregués….

Que feliç esdevindria
al despertar-me, conscient;

Del valor de la primera respiració.

Del plaer d’abraçar-te sàpiguen
que tu i jo som,
on ahir voliem despertar-nos.

Sense respostes

No. No tinc respostes
als perquès.
Sé bé que vull estar sol
i acompanyar-te
en les abraçades
on embarquis.

Sentir-te meva,
quan li ho demani
la teua nua pell,
a la meva.

Sentir-me teu,
en la transparent línia
que separa;
l’amor als altres,
del d’un mateix.

Com antic mirall,
que neteges;
quan somrius
i deixes que els fets
siguin, com hagin de ser.

Que el regal més bell
de néixer…
sempre fou
l’oportunitat
de fer-ho diferent.

Realitat

Busco…
la pau d’una tarda gèlida
que mantingui el bosc quiet
i la respiració pausada…

Sols blanques i silencioses
bafarades d’aire,
que difuminin els colors del cel.

I la realitat, que mai serà digne
de definir-se en tan simple paraula.

Desorden

El orden del caos
y el goze de navegar
en la nublosa mar rodeada
de cuerpos sin alma en forma
de decisiones y grandes rocas salientes;
que llevan por nombre,
miedo y error.

¿Que precio pagamos, realmente?
Si fueramos concientes de que mañana;
podríamos no estar.

Crecer y madurar podrian ser, tambien;
Las siluetas de una bella y bélica batalla…

Tal vez, esta vez el rumbo
sea arrojar la brújula al vacío
y anclar para siempre, la mente;
en las rocas mas profundas del mar.

Condensació

Les caricies d’uns dits agraïts de veure’s;
S’escolten, els silencis que tant callen…
I els ulls es menjen sens tocar-se, gairebé;

Voldria lligar-me de mans a una cadira
i jugar al quasi-contacte, de nou;

Sentir néixer dins meu
com la font del desig brolla,
generosa;
les aigües condensades
dels vidres d’aquesta habitació.

Rails

La lluita constant envers les muralles
d’una vida socialment acceptada.
Acceptada? Per qui?

I lluites. Enfrontes una a una les columnes
de fum i por, que envolten el món.
Que potser el meu avantpassat lluitava
per no passar gana ni són…

I jo batallo sols per no ser
el rail de benestar que sempre te i tindrà;
les mateixes parades.