Equilibri

Aixeco els ulls al mateix temps que l’aire empenta les fulles.
A l’horitzó,
una petita resistència despunta de colors marrons
sobre verds perennes.

Són les arrels que encara queden al bosc…
sols visibles a inicis de tardor. Planta ferma i forta 
enfront de la podrida pinassa que terratinents mouen de continent,
a canvi d’algunes monedes en una mateixa butxaca.

Ja no sobren les castanyes al bosc.
Si a les places, servides per gossos entrenats a tallar de soca-rel 
aquells que s’atreveixin a proposar noves passes.
Metralla!

Pura metralla que hauria de ser nascuda
en pol·len de plataners bords…
No pas d’estafes immobiliàries, banca rancia,
insensibilitat comunitària i educació del son per la canalla.

Ja n’hi ha prou!
Prou d’egocentrisme ocult en gestos purs i mirades. 
Prou de creure que depèn de nosaltres,
l’equilibri del món.

L’equilibri. 
Allò que sempre ha existit abans que tu i jo.
L’equilibri és l’única veritat que compartim tots.

La fruita dolça per nodrir la llavor al caure a terra deixar-la créixer,
la presa devorada per instint i supervivència.
Que l’equilibri, no significa pas pau i amor per tots!
Significa consciència i sentit comú de saber 
allò que un mateix realment necessita.

Nosaltres escollim ser,
el càncer d’un planeta o una peca més d’un ecosistema on creieu-me,
ben avinguts i conscients, hi ha lloc per tots. 
Però la realitat més macabra… 
se’ns presenta i ens ensenya que l’equilibri segueix existint 
tan si som càncer com si som peça.

I em sento hipòcrita.
Aquí, damunt d’un escenari amb una cigarreta a punt de la que no em sé despendre.
Despullant-me la ment davant de tots.
Una ment pertorbada per una de-construcció constant que com incendi,
més avança, més m’estreny i més ho devasta tot.

Conclusió, cuida el teu entorn.
Fins allà on els teus ulls abasten.
Tot allò que m’envolta, com ell em cuida, ho cuido jo.

Deu d’aigua

Tens tants rostres com sostres
d’aixopluc, té el rodamón.
A voltes, en bells vestits de pell
et mostres; A voltes,
transparent als ulls, és on
de cós ferm et fas present.

Vius bevent d’aigües saltadores,
de roca en roca, cobertes de neu.
Alimentada d’aquells mateixos
que de tu s’alimenten;
Simbiosi cruel, amb la que juguen
l’espai, el temps i la Mort.

La sort de saber la teva existència
i l’empenta que representa,
trobar-te en cada un dels indrets
del món.

Sempre la mateixa;

La que mai creuà les fronteres
del meu cós.

Vas descalça

Vas descalça,
dus al cap rosal d’espurnes;
nius d’abelles, remors d’aigües…
Ets l’insecte que de flor
a bèstia salta. L’obstacle absent,
enfront la força d’una riada.

Terra d’esbarzers i mal-fer
fins al saltant d’aigua
on descansa, la teva vesprada;
Jaus rient les gràcies
amb l’entonació de la mel
i vas descalça…

Qui coneix d’on vens
sap prou bé que no et calen,
soles de sabata resistents
a cada passa.

Que ni l’aire
podria despullar-se més;
que les sinceres ganes
de trobar-te.

I jo sols sé… que vas descalça,
sobre terra humida i pedres planes.

Jo conscient

Un món conscient,
fuig d’un hedonisme
representat per un present
que sempre; va tard…

Sols un món conscient
entén, que l’únic canvi
que arrela ferm
és el canvi d’un mateix.

Sols un món conscient
farà la passa, que li manca…
equivocant-se un cop i un altre;
fins a retrobar-se amb l’encert.

Sols un jo conscient
i una consciència
viva, pròpia i sana
amb un mateix;
Trobarà la pau
que a molts ens manca.

Sols un jo conscient,
basta. Res més.

Discòrdies

La discòrdia del temps
tibant-se… sempre!

Em provoca la nit de lluna plena;
Com serena i enforteix
un despertar diferent…

Com equilibrista en la plana…
Camino incoherent; en la vella senda
que sols m’atragué quan estigué per conèixer.

La meva pell troba a faltar
algunes de les nostres incoherències.

La virulència salvatge
d’una espurna rebel;
Que crema. Que és el que ha de fer!

Com l’aigua reviu el viatger,
la sobre justificació m’alimenta
assedegat d’incerteses.

Aquesta nit,
voldria ser la palla del paller.

Restar rodejada per l’incendi
d’una rutina nascuda
del mateix progrés,
que m’ofega.

Discòrdies d’un mateix.

La teva

El valor del temps sempre fou
la voluntat de compartir-lo.
No pas amb qui més t’importa,
sinó amb tots aquells
que coincideixen en el teu espai.

I el dia que respiris sol, recorda;
Que un mateix serà sempre
la sòlida base on s’observa
construïda,
la més bella i única gran veritat.

La teva.

Ànima rebel

Des d’aquí on ets
el sol t’il·lumina, immensa.

Però sols veus,
el teu seriós reflex
en aquesta pantalla
de vidre resistent.

Ànima rebel, ara diguem;
que necessites?

I no ho saps.
Tu que busques
límits,
delimitacions fictícies
a les belles decisions
d’un present sobtat.

Que es fondran abans les neus,
si segueixes deixant
en mans d’altres
les teves següents passes.

Quin meravellós desastre
la teva existència,
ànima rebel.

Al fin

Y si hallo la muerte,
al fin;

La abrazaré con la fuerza
con la que se abraza
aquel buen y viejo amigo
de la infancia.

Que aunque no nos viéramos
con frecuencia…

Siempre supe
que estaba allí.
Siempre supe,
que volvería a verle.

Y si hallo la muerte,
al fin;

Valioso sera todo lo dicho,
tanto como triste
lo que quede por decir…

Libre albedrío

Fui el niño regordete y tímido
que en la escuela nunca supo
cual era su sitio ni donde sentarse.

Los años pasaron, los colegas también.
Se me presentó el tabaco,
tenia forma de fama y me
familiaricé temprano a los
golpes de humo en mis pulmones.

Humos verdes. Pulmones negros.
Mente despejada y sin minutos en los CDs
para mierdas de 40 principales.
Solo bombos y cajas; Odio macarra
a todo aquello que no rimase.

Luego incoloro. Vacío, pausa;
final de etapa vino derramando sangre,
en el asfalto. Y no solo fue la mía.
La utopía de no merecer respirar.
La lección de preguntarse porqué
El shock de descubrir que con el tiempo,
no existen las segundas oportunidades.

Que remedio,
una dama negra vino y me pinto de blanco.
0 movimiento sumó 60 Kg a la balanza.
Engorde tanto como se alejaron de mi
los ángeles del sexo opuesto.
Quien querría besarle a la inseguridad?
Abrazarse a la pena. La atracción sexual…
no aparece, con aquel que no se quiere.

Terminaron las tormentas, al final.
No salió el sol. Salí yo a correr todas
las mañanas. La mama me alimento bien.
Las sabanas llenas de semen,
con la cabeza alta
pude experimentar mi ego renacer.
No tardé a enamorarme del tacto de una piel ajena,
de hombre y de mujer.

Nunca amé tanto ni con tanta entrega
como lo hice la primera vez. Inconsciente.
Sin sexo supimos suplir los orgasmos en abrazos.
Las sonrisas, nuestras mamadas mañaneras;
Joder… me excito aún, solo con recordarlas.
Pero nada es para siempre
y yo nunca entendí de poseer.

Dolor y llanto de nuevo. La monogamia
escuece siempre que se parte.
Aprendí, que las lágrimas son mas dulces
si se llora por amor que de por sangre.

Nueva etapa y nuevo tatuaje de 3 estrellas.
Una para mi, otra para ella y la tercera,
estaba encima e iba a ser
para quien quisiera amarme sin cadenas.
Quise recordarme que aún seguía siendo, libre.

Luego me perdí,
en el bosque de los silencios.
Las horas pasaban;
Nada importaba cuando encontré la paz,
en una hoja cayéndose.

Y aun así, descubrí que todo cambia
aunque no te muevas. El tiempo,
siempre nos pone en nuestro sitio;

Deje de ser quien observa, para ser
todo aquello que quisiera hacer conmigo,
el viento.
Talvez algún día,
descubra mis alas y entonces…

Entonces, poesía.

Y libre albedrío;
Como siempre fue.

Flama

Avui he somiat que podia.
D’esqueixos secs
blanques flors sorgien,
com si d’oportunitats parlarem;

Sols cent cors oberts
i dos amors, verdaders;
podrien comparar-se
al suau però revoltós respirar
de la primavera.

Quin goig aquella pau interna,
que l’hivern reserva a la vora el foc.

Com si la flama
ja sobreïxis la xemeneia…
l’esclat de les flors i els arbres;
Per aquells que el volen veure.