Ácaros celestes

Luna. Roja a veces, blanca.
Todas las noches. Algunas, nubladas.
No la veo…. la siento. Se que esta.
Permite seguir, sin pensar en ella.
Amarla sin estorbar.
Virar, plenamente, a lo que rodea.

Fuego! Estrella fugaz. Increíblemente bella.
No por estrella, por fugaz.
Por desconocida. Desconcertante.
Arde rápido, alegra verla.
Consumirla, al completo.
Hasta apagarse. Darse cuenta:
– No va a doler tanto, olvidarla.
Habrán otras. Buenos recuerdos.

Cometa en orbita.
Brillando largo tiempo.
Equilibrio (u hijo) entre fugaz y lunar.
Solo el. No fijarse en nada más.
Y desaparece. Nunca mas podrá verse,
por lo que al tiempo refiere…
Quizás vuelva, y este si. Si duele
al apagarse o al dejarse ver, de nuevo.

Todos los polvos, son de estrellas.
Ácaros celestes.
Más grandes, más pequeñas…

Y seremos siempre sus frutos jugosos;
De su sexo, sudoroso y amor libre,
siempre debotos. Aterrados debotos.
Pero libres, al final.

Deconstruir

Deconstruir… -ho. Tot.
L’amor, el pont, la història…
Rollback a la societat;
Fer maletes, per marxar.
Tornar a ser: Nòmades.

En algun punt…
recentment o temps enllà,
oblidàrem el que som:
Animals.
Avui, ens ho neguem amb força.
Som humans. Humanitat.
Concepte egocèntric i mediocre…

Felicitats.
Ja no ens cal sobreviure.
Concepte abolit. Actualitzat.
Estat del benestar, en diuen…
Avorrit, l’animal marxa…
Avorrir-se ara, resulta ser sa.
Tenir-ho tot, controlat. Equilibrat.
En dansa.

Som masses. Amb massa,
por a marxar. Morir-se.

Mort tenebrosa, buida d’esperança.
T’eduquen fosca… però brilles,
a qui amb un somriure arriba;
Preparat.

Deconstruir és… no deixar de ser,
animals.

És assegurar-nos a tots,
un demà.

Sinopsi i record

Rancúnia a la pell i suor,
és tardor entrada,
malgrat la calor.

El castell s’alça, poderós;
al cim alt de la solitària
muntanya.
Vents recorren i et colpegen,
com rebel·lió d’esclaus;
de la llibertat, tots devots.

Qui diria que t’estimava?
Potser ni jo.
La foto del teu somriure,
el ball de la teva mirada.
Aquest sincer; ella perversa.
Omplien allò,
que només es buida amb la mort.

Enganyosa tardor càlida.
De nits fredes.
Històries amagades en un castell,
buit. Fred. Tenebrós.
Mort estaves, malgrat encara,
lluïes amb força a l’horitzó.

Si dormim

Si no dormim que siguin
curtes les hores i llargs,
africans,
els ritmes del llit.

Que es dibuixin en parets
siluetes d’ombres o d’ombra
minvant aquelles pors,
pudor nostre,
desfetes de dolçes caricies
ensucrant llençols dits.

Si dormim
que el silenci de l’últim bes
encengui l’intens desig, amagat,
de desvetllar-nos
en l’enganyosa albada
d’una volta;
Fortuïta abraçada
de somrriure adormit.

Bona nit.

Secrets

Secrets perpetuats en l’inconscient
arrelats amb força,
deformen en belles aquarel·les
el present.

La voluntat d’algun dia veure
la llum legitima.
Com el sol al cel negre,
d’una nit que ha acabat.

Secret estès que t’asseques
refresques al vespre, pacient.
Atent al gord cel tempestuós, llunyà.

Inquiet. Amenaçat
d’esdevenir perenne
o víctima, sobtada.

Enfront de la punyent veritat .

Proveïr

La vida proveeix. No quan ho necessites. Abans. O després.
No com agradaria. Com millor anirà.
No en la quantitat justa, sinó en la necessària.

Jo necessitava ser estimat. Abraçar un cos nuu.
Sentir el contacte d’algú; sempre al meu costat.
I va haver-hi un primer amor per mi. I em vaig sentir estimat. Pensava que volia ser estimat. Però resulta que el que buscava era estimar. Vaig aprendre a fer-ho. Equivocant-me.
El primer amor es presentà com a futur. Tot amb ell. Per sempre. Però el temps em va ensenyar que només era el principi. Tots els inicis són intensos i irrepetibles. Només hi ha un inici per cada cosa.
Trobo sa i bo, saber i respectar quin és el meu inici.

Però no només hi ha l’amor. La vida proveeix en tot.
Al pati de casa hi ha un arbre enorme. A l’estiu les seves fulles ens donen ombra i frescor. A la tardor aquestes cauen i l’arbre s’asseca. Amb les fulles i els branquillons, que cauen progressivament, encenem els focs que ens escalfen a l’hivern.
L’arbre viu. L’arbre proveeix. Proveir és viure.

A les altes muntanyes, on els camins són llargs, és fàcil perdre el nord. Cada pocs quilòmetres, trobem pedres aplegades que indiquen que anem en la bona direcció. La pedra ens ho indica. Però la pedra no és viva. O això ens ensenyen a l’escola… Matèria inerta en diuen. La pedra ens proveeix informació, igual que l’arbre ombra.
És fàcil pensar que la pedra no ens proveirà si no la col·loquem al lloc correcte. Els branquillons de l’arbre tampoc s’encendran amb aigua. L’amor, no serà res si no estimem.

Tot allò que veiem i sentim són ingredients. Tot proveeix i tots proveïm. Si ens passem amb la sal, el plat quedarà massa salat. Però per qui? Hi ha tants gustos com llengües al món. La resposta és simple, per tu.

Hi ha qui veu el cafè amb 2 sucres. Qui ho fa amb 1. Qui no n’hi posa i… fins i tot, qui no veu cafè!

Entenem que cadascú es pugui prendre el cafè a la seva manera, segons els seus gustos. Però sovint, rebutgem, critiquem, ens enfadem amb els gustos d’altres. Gustos polítics, religiosos, amorosos, sexuals…

I quan ho fem, l’error és simple. Estem cuinant amb els ingredients dels gustos d’un altre. I clar, el sabor no ens agrada. I de qui és la culpa? Qui ha posat l’ingredient al nostre plat? Qui ho ha permès?
La resposta, de nou, un mateix.
L’altre té la mateixa culpa que tu. La de tenir gustos propis.

Malgrat això, hi ha qui enganya. Qui menteix. O simplement, la vida ve un dia… i t’omple el plat de picant en quantitats insuportables.

Aquest dia, sempre recordo que la vida; Viure; Proveeix. I l’únic que he hagut d’aprendre, és a identificar QUI ha afegit l’ingredient.

Si he estat jo, aprendré, renovaré i confirmaré els meus gustos i no culparé a ningú.

Si no he estat jo, miraré el plat, obriré el rentaplats i esperaré, dolorosament, a què aquest acabi. Abans de calmar la gana.

Péndulo

Como el maullar del pequeño gato
estremeciéndose ante los ojos de su madre,
de ojos tristes.
no habrán amaneceres de sobras. Y el abandono por venir, la vuelta mas dura.

Como este instante. Previo al accidente.
El pestañeo que enciende el polvoriento gesto
de un acto inconsciente. Ardiendo sin control.
Como la sobrecogedora verdad del tiempo,
que solo nos deja mirar atrás.

Como el cáncer mas virulento y ese momento…
ante tus hijos, a sabiendas de que las horas
esdevienen agujas que sangran como rosas,
en el puño de un prematuro cementerio…

Como el arder de una alma en fuego. El castigo eterno al infierno de los cristianos. El cerrar los ojos del cura y el estallido de su alma al ver, que no es su dios quien le recibe.

Como me hierve la sangre al verte.
Como sangran los segundos que ya empiezan a avanzar sin ti.
Como avanzan, implacables. Insensibles.

Todo parece oscuro. ¿Todo? No.

Hay un sitio, muy dentro de mi. Un solo neutrino que se resiste a todo mi ser. Que sabe que el solo “es”. Es quien me mantiene vivo, quien va a hacer, que el péndulo de los sentimientos cambie de rumbo, e inicie su recorrido de vuelta a su opuesto.

Un poco mas lento. Un poco mas cerca del centro.

Univers finit

En els seus ulls
estrelles i satèl·lits
orbitaven en llums de colors.
L’univers esdevenia finit
en reflectir-se en les còrnies
d’ella i jo.

Somnis humits i humitats d’ensomni,
riures pels descosits.
Eternitats d’una nit
braços entrecreuats i jo, al mig.
Llargues bafarades d’aire.
Somriures d’ànima alegre i
carícies entre dits trapelles,
que no volen dormir.

Oblits i terrors

L’oblit del tro apagat i les gotes d’aigua,
en la pedregada.

L’aire tempestuós balancejant els camps,
filtrant-se en cabells, barbes i ànimes.

La posta de sol al davant i la cortina blanca, atrapant-me.

El dolç record oblidat del llamp, que amenaça.
La por, deserta de raó, que l’acompanya.