Aporta o aparta

Sols som l’ombra que
reflectim a les plantes.
L’aire que colpeja les fulles
al nostre pas; El silenci trencat
d’unes passes apropant-se
a la traïció més flagrant.

La ràbia encén la sang,
però no els arbres.
Malgrat tot, la culpem tot
obviant la nostra inequívoca
incapacitat, de controlar-nos.

En una societat regnada
per la impotència social;

L’insensible governa
guiant l’agosarat;
que avança, fins on el temorós
ni imagina arribar.

Castillos

No es la torre
lo bonito del castillo;
Quizás los arboles
que lo rodean y pudieran
verse, desde ella.

No son sus grandes patios
los que enamoran;
Sino las peleas que en ellos
ocurren y los besos,
ocultos en lo mas oscuro
de sus mazmorras.

Ni sus grandes cocinas
importan;
Las comidas que en ellas
se sirven… demuestran
los ingredientes usados
en gestos e intenciones.
Sus rutinas.

No es por el precio.
Pues no pueden verse,
para comprarlos;

Solo amarles
para conocer los
colores que pudieran
verse
desde sus ojos;
Y mostrarle los tuyos.

La belleza,
del ser humano.

L’orgasme del ser

Si dediqués el mateix temps
a les converses;
que a les dretes i esquerres
del Tinder…

Si la meitat del temps on
la meva ment es preocupa;
s’ocupés de fer somrriure l’angel
que avui respira; plàcidament
sobre la meva viscoelastica…

Si descobrís la fórmula
d’obviar la sort que venero;
i apreciés sincerament
els fruits dels meus passos…

Si entengués que el temps
es meu… no de l’empresa,
la parella, l’aplicació,
l’amic, l’amiga, la notificació…

Si trobés les paraules
per dir-te t’estimo, que
no justifiquessin des d’ara
cada un dels meus gestos!

Si considerés les pors com
els camins més intensos
i escollís les passes una a una
sota les direccions del cor…

Si descobrís que el gran roure
prové d’una delicada flor…
Com del millor llibre,
la primera paraula.

Si sols t’estimo com jo sóc
i no com crec que t’esperes.
I m’ho cregués….

Que feliç esdevindria
al despertar-me, conscient;

Del valor de la primera respiració.

Del plaer d’abraçar-te sàpiguen
que tu i jo som,
on ahir voliem despertar-nos.

Sense respostes

No. No tinc respostes
als perquès.
Sé bé que vull estar sol
i acompanyar-te
en les abraçades
on embarquis.

Sentir-te meva,
quan li ho demani
la teua nua pell,
a la meva.

Sentir-me teu,
en la transparent línia
que separa;
l’amor als altres,
del d’un mateix.

Com antic mirall,
que neteges;
quan somrius
i deixes que els fets
siguin, com hagin de ser.

Que el regal més bell
de néixer…
sempre fou
l’oportunitat
de fer-ho diferent.

Realitat

Busco…
la pau d’una tarda gèlida
que mantingui el bosc quiet
i la respiració pausada…

Sols blanques i silencioses
bafarades d’aire,
que difuminin els colors del cel.

I la realitat, que mai serà digne
de definir-se en tan simple paraula.

Desorden

El orden del caos
y el goze de navegar
en la nublosa mar rodeada
de cuerpos sin alma en forma
de decisiones y grandes rocas salientes;
que llevan por nombre,
miedo y error.

¿Que precio pagamos, realmente?
Si fueramos concientes de que mañana;
podríamos no estar.

Crecer y madurar podrian ser, tambien;
Las siluetas de una bella y bélica batalla…

Tal vez, esta vez el rumbo
sea arrojar la brújula al vacío
y anclar para siempre, la mente;
en las rocas mas profundas del mar.

Condensació

Les caricies d’uns dits agraïts de veure’s;
S’escolten, els silencis que tant callen…
I els ulls es menjen sens tocar-se, gairebé;

Voldria lligar-me de mans a una cadira
i jugar al quasi-contacte, de nou;

Sentir néixer dins meu
com la font del desig brolla,
generosa;
les aigües condensades
dels vidres d’aquesta habitació.

Rails

La lluita constant envers les muralles
d’una vida socialment acceptada.
Acceptada? Per qui?

I lluites. Enfrontes una a una les columnes
de fum i por, que envolten el món.
Que potser el meu avantpassat lluitava
per no passar gana ni són…

I jo batallo sols per no ser
el rail de benestar que sempre te i tindrà;
les mateixes parades.

Deconstruir-se

Deconstruir-se no és un camí pla
ni muntanyós, ni te objectiu.
És sols la idea, de començar de nou
al notar el moviment de les aigües
estancades, de la consciència.

Deconstruir-se és d’entrada,
una mala idea. La pitjor de totes.

Desmuntar una a una les peces
que conformen la teva lògica.
La simplicitat de qüestionar-ho tot;
Convertir les respostes en preguntes
i les preguntes, en respostes;

La lliço inequívoca de que no cal
saber-ho tot i agafar-se fort,
a una sola i única estacada. Tu mateixa.
A la llibertat que això comporta.

I aniràs quedaràs nuu,
a l’aixoplug d’un miler d’estrelles
com cadell entre les neus d’una tempesta.


La tempesta, del temps.

Egoista a destiempo

Sólo para mi,
los minutos del reloj de arena
y la playa donde puede,
que nos bañemos juntos.
Son mios.

Tú tiempo al estar conmigo
las lágrimas que salgan
de unos rojos ojos, verdes.
Las hostias que me caigan
por ser el gilipollas que
no contesta siempre, ni rápido.

Solo para mi.

Los besos de aquellos valientes
que aún cerramos los ojos
con todos y con todas.
Para mi espalda los quereres
románticos;
que no siguen todas las normas
del romanticismo; Pero son sinceros.

Van a ser mías
las decisiones que me lleven
al desastre y a la glória.
Los miedos tecnológicos a vencer
que se hayan levantado a mi alrededor,
aunque me paguen el sueldo.

Solo mios.

Los derechos a responder
cuando me plazca.
O a no hacerlo.
Algo que aún no he olvidado aún,
es preguntarme: Quiero? O no quiero?
Y aunque joda,
sienta jodidamente bien.

Yo mi me, conmigo; para otros.
Pues no espero más para mi
que lo que quieran darme los demás.

Respuestas sinceras
y te quiero egoístas;
aunque duelan
y lleguen a destiempo.