Águila de sonrisas

Sonrío. La sonrisa se desprende de mi tal vuelo del águila mas real, y se pone a dar vueltas, encima de mi, como si fuera a ser yo su presa…

El atardecer del sol se refleja en sus grandes alas y sus ojos, como dos cuervos, me miran atentos, a mi sombra que ya no se ve. A mis movimientos. Me siento el conejo que sabe, que solo le salvara la trinchera de su hogar, si lo encuentra. Si llega a tiempo.

Solo. Tan feliz y triste en mi soledad. Llévame lejos águila de sonrisas. Cazame, levántame y muestrame lo que ya se. Que la soledad existe solo en mi cabeza… Que lo que siento es vida, no felicidad. Que lo que me oprime es amor, no tristeza.

Y la belleza de sonreír me dejo allí. Solo. Con su recuerdo y una suave brisa. Viro su rumbo y se fundió en los arboles del bosque para buscarte. Y enamorarte otra vez con sus vuelos de atardeceres.

Riades d’abril

Centinelles de joguina ben vestits t’observen nua, destapada damunt el llit. I jo. Observo com els teus dits et pentinen les cuixes, voregen el melic, ballen jugueners tot enfilant-se cap amunt per acabar agafant amb força la teva sina.

Petites contraccions et belluguen les cames, volten els teus peus embogits en cercles. Els bessons es tensen, es relaxen… Tot el teu cos nuu, s’expressa en un va i be confús, que no segueix el ritme del teu respirar alegre.

Com un broll d’aigua fresca. En pedra humida, fluïnt lentament… El teu sexe. Irresistible per l’assedegat muntanyer, que vaga embadalit per les valls de la teva pell. I quin goig beure!
Saciar l’anhel del contacte i veure’t els ulls en blanc, tot bevent dels fluids mes interns i purs del teu ventre. M’aclamen la set de viure. I erecten! La catedral del meu ser més animal. Més lliure i a la vegada, més adepte.

Els teus genolls em cargolen, m’estiren els cabells! Sento meu, el teu desig de no acabar mai, d’aturar el rellotge i en en aquest instant, viure eternament.
Els teus gemecs ressonen en mi, com ho fan cent llamps en la tempesta i m’eriçen la pell. No acaba mai la meva set. No acaba mai el teu crit, que ja s’apaga… Sento que no respires. I obro els ulls, en veure com el broll d’aigua ja és riera, torrent, riu, cascada, presa i desborda en mi, com les riades ho fan a l’abril.

Saciada. Despentinada. Exhausta. Ets encara més bella. L’art de viure jugant amb l’amor i el sexe, com la improvització en un joc d’estratègia. Com la recepta de l’àvia. Com els tambors dels vikings al arribar a noves terres.

Son els meus dits, els que ara et ressegueixen. Cor i index ballen un vals tot saltejant-te de les natges al ventre i en el melic, volten infinitament, en orbita, s’acceleren com ho fan les meves polsasions quan tu et gires, somrius i em beses.

En la sombría de una flor

Bajo la sombría de una flor
Yace entre hormigas
el amor que un día floreció.

Me fui. Te fuiste. Y ahora vengo
como el hijo del padre, muerto,
para mantener vivo su recuerdo
y añorar su esplendor.

Todo lo que quedó por decir,
todo lo percibido después
yace ahora aquí, en silencio.
Florecerá ruidosamente en abril.
Bebiendo de las lágrimas de mayo, crecerá,
nutriéndose de mas silencios.

Como insecticida en enjambre.
Como hielo en primavera.
Como agua de sal para el sediento
marinero de la basta mar.

Ya no hay mas devotos
para las catedrales que construyen
las rocas que levantan los
terremotos de tu presencia.
Al aparecer en mis recuerdos sin avisar.
Al avisar de que en mis recuerdos
se desvanece el tiempo.

He de andar! Y ando.
He de querer! Y quiero.
He de seguir viviendo!
Y vivo. ¿Vivo? Vivo!
Vivo sin querer entre sonrisas,
el dolor, el placer y el viejo
olivo,
al que visito con regularidad
para cuidar ese corazón
que bajo la sombría flor, se consume.
Y siempre podría.
Pero nunca, nunca,
nunca me lo llevo.

Simple

Simple.
Mis ojos al verlo.
Hecho que ocurre no podría,
haber ido mejor. Ni peor.

Celebre en la desdicha del amor.
Vivir no es sufrir. Ni amar. Ni reír.
Es la actitud frente todo eso que sientes.
Llorar es de valientes.

Luchar de cobardes.
Solo claudique para poder,
amar por segunda vez.

No hay trincheras para el ser
en ese campo de batalla.
Así que de nada vale correr.
Discutir. Preocuparse.
De nada vale
preguntarse, ¿porque?

Todo esta bien, tal y como es.

Si mañana muriese. Si murieras.
T’estimo. Te quiero.
Es lo único.
Para ti. Para mi. Para todo.
Que me quedará por decir,
pero no por hacer.

La mirada

La mirada. La mirada enamora. La mirada descriu. La mirada ens defineixen tal i com som. No sóc un entès en història, però quantes decisions han variat al llarg d’ella gràcies a una mirada? Quantes des de que mirem? Quantes des de que tenim, sentim i mirem?

Un dels 5 sentits? El sentit és la vista, que ens arriba a traves dels ulls. Igualment que l’oïda a través de les orelles.  La mirada va més enllà. La mirada és un canal directe a l’interior de cadascú i, a la vegada, la sinceritat més absoluta de dins cap a fora. La nostra veritat. La de cadascú.

Fixem-nos amb que passa quan creuem mirades amb una persona que acabem de conèixer i ens agrada. El primer instint ens fa abaixar el cap! En senyal de protecció. Evitar el contacte visual. Perquè? Perquè amb la mirada expressem! Ens mostrem tal i com som, el que sentim! Amb la mirada anem nuus pel carrer. Que sents quan parles amb algú que duu ulleres de sol?

En vàries ocasions al llarg de la meva vida, he demanat a una persona que em miri fixament als ulls. En la intimitat. Que m’aguanti la mirada literalment. Però no per veure qui riu abans, sinó per obrir-nos l’un a l’altre. En tots els casos, només l’intent de fer-ho posava en examen la confiança que hi havia entre els dos. I intentar-ho només, ja feia que augmentés a un nou nivell! Les poques vegades en que va funcionar, per mi, van ser una experiència que s’ha de viure. S’ha de sentir. No es pot escriure ni explicar. I no és fàcil, però si ho aconsegueixes passa allò que tant m’agrada a mi. Et converteixes en un de sol! 

Quan apareix la situació sense demanar-la… esdevé un volcà orgàsmic pel cor i per la teva escènica. No he pres mai drogues, però m’imagino que algunes deuen acostar-se a aquesta sensació. Això, només he pogut viure-ho una sola vegada. I ja no ho busco com un yonki la seva dosis, perquè si es busca ja no és real. Ara ho veig com petits regals que la vida decideix entregar-te!

Aquestes últimes setmanes, no he pogut deixar de pensar-hi. En la mirada. Però no en la mirada tal i com he escrit fins ara, sinó referint-se a la forma amb la que mirem la vida. La mirada en la forma amb la que jutgem una situació, una persona, un acte, una opinió. La mirada amb la que vivim. Amb la que mirem la vida.

Canviant la meva manera de mirar, m’he adonat que quan mires des de la bondat, des de l’amor, des del positivisme, des de la premissa de que només hi ha amor dins nostre, tens la oportunitat de veure més enllà. De posar-te en la pell de l’altre. Evites el prejudici. El fulmines. Tot i ser més vulnerable.

A la pel·lícula Nimphomaniac (de Lars Von Tried), concretament en el volum 2, es reprodueix una situació que vull escriure aquí i que crec que va lligada al tema de la mirada. Sobretot en el prejudici. Va més o menys així:

Visualitza una noia nimfòmana, privada de poder sentir un orgasme d’un dia per l’altre. Lluita gran part de la seva vida per recuperar aquest plaer, buscant-lo en totes les cares del sexe. Totes. Això l’hi dona una experiència que, al cap d’uns anys, la porta a treballar en un negoci negre, on la seva feina és visitar gent amb deutes. Mitjançant tècniques sexuals que molts considerarien de tortura, aconsegueix que paguin voluntàriament.

En una ocasió, però, es troba que rés, absolutament rés, aconsegueix crear desig sexual en un home. Arriba un moment, però, en el que explica com un nen vestit en calces curtes camina per un bosc tot sol. Busca la pedofília en el seu relat. Això provoca en l’home una erecció que l’avergonyeix de tal forma que s’ofereix instantàniament a pagar el deute, tot suplicant que pari de parlar.

Ella el mira i es produeix la següent escena:

No opinaré ni reflexionaré sobre l’escena de la pel·lícula. Que cadascú n’extregui el que l’hi pugui aportar. El que si faré, és recomanar-te que la miris si no l’has vist encara! És un autèntica obra d’art i una forta crítica al masclisme establert encara a la nostra societat.

Primavera, de nou.

Els cirerers comencen a florir entre arbustos que es fan dir de l’amor. Uns que a ple hivern, s’atrebeixen a mostrar-se en un vermell llampant i frondós.

Un febrer càlid. Un hivern suau. Una calma intensa que poc a poc va obrint les portes a la gran tempesta emocional de la primavera.

El romaní desperta les primeres abelles que romanien amagades en algun indret. Desperten quan es pon el sol els primers mosquits. Les nits encara són fredes i la pluja es resisteix a venir.

A l’horitzó, enormes massisos blancs garenteixen de moment, el caval de rieres i rius. Tot és apunt.
Apunt també els balls d’insectes i la seva desfrenafa passió.

La brisa remou el mantell de fulles que cobreix el sotabosc. Arrenquen el vol algunes, deixant al descobert els nous brots que enfilent ja cap amunt.

Tot es comença a moure al meu voltant.
Jo ho observo ajagut, relaxat, mandrós…
Conscient de tot el que es remou en mi també.
I m’hi entrego. Al seu ritme.
Deixant que l’emoció desperti d’aquest cru hivern, per acabar invadint-ho tot.

Dibuixo un lleu somrriure. Qui pot evitar-ho? Qui ho voldria fer? És tant natural com tot el que m’envolta i en formo part. Un simple element més d’aquesta existosa trama. Donant voltes sobre si mateixa. Tant minúscula allà on es troba. Tant gran des d’aquí on som.

Luna nueva

Mis ojos al cielo
y en el sosiego de los tuyos, mi reflejo.
Perplejo.
No hay estrellas. Hoy hay nubes
que esconden en su sombría
mi mas profundo deseo.
Amarte.
Entregarte. Robarte.
Besarte con el corazón
y en los labios susurrarte…
que no hay mejor cura para mi desazón
que el baile de tu sonrisa al viento
desnudando mis vergüenzas
descubriendo el secreto que esconde
mi sonrisa al mirarte sin razón.

Mis ojos frente los tuyos.
Deseo.
Desposeerte tanto como esas nubes
que al mirarlas se deshacen entre los dedos.
Alejarme como lo hace el horizonte
para que solo con mirarme
me encuentres.
Deseo.
Beber del arroyo de tus ojos
cuando luchas frente el espejo.
Desaparecer en el fuego de tu sofoco
por arder o por orden
por voluntad o por decreto…

En silencio.

Bailar en el vuelo
de las hojas de otoño,
como lo hicieran dos copos de nieve
en invierno.
Y todavía puedo…
Sonrojar tus mejillas, mordiendolas…
describiendo tu belleza al mirarte
jugando a deshacer los nudos,
de todos tus complejos.

Mi silencio.

Un grito desesperado
en ese huracan, ansioso a la tranquilidad
que ofrecen tus labios.
Que me lleven de nuevo tus ojos,
justamente al centro.

Somriure i llàgrima

Les millors postes de sol, són aquelles que no he buscat. Les millors persones, les que no he triat conèixer. Els millors viatges, els que menys he preparat.
Les millors decisions… No existeixen.

El millor petó és el que no m’espero, o el que encara em roba l’aire que agafo i m’obliga a inspirar… Entre uns segons de caos. Inspirar com el que s’afoga i amb la mà, s’aferra al flotador sense saber encara si serà millor aferrar-se, o deixar-se anar…

El millor somriure és el que els ulls no veuen, per vergonya a mirar. El que podríem veure tu i jo vora el mar! Sortint ara mateix cap allà. Entenent que la llàgrima que ha de venir, serà tan intensa, com aquesta bonica vetllada sota la lluna, entre les estrelles, dins una sola copa de vi blanc…

Amb el futur en negre i el passat acceptat, agraït i perdonat. Només prometo fer amb l’ara, tot allò que pugui dibuixar-te el somriure que no m’atreviré mai a mirar. Si ho fes, em captivaria. M’empresonaria en no voler res més, en no voler-ne cap altre. I, apreciat lector/a, entendràs que som massa joves, tinguem l’edat que tinguem, per tancar les portes a tot el que vindrà…

Ara. Somriure i llàgrima. Digueu-me.
On voleu anar?

Agua cisjordania

Destrozaré la mandíbula
tensando este nudo de amor,
con el objetivo de deshacerlo.
Voy meditado todo tu cuerpo
bebiendo de tus ojos,
masticando los cristales de tus recuerdos.

Respiro ahora el vacío de tu ausencia,
y puedo ser más libre … mas yo.

Dicen que ahora todo van a ser sonrisas, labios húmedos, gárgaras de placer en diferentes tonos,
caricias entre dedos y gritos de más
que erizan las pieles … aunque ya no son las tuyas ni te eche demasiado de menos.

En el viento me susurras … pero yo ya corro más. Tu silencio me llama … pero ahora canto más fuerte. Una estrella me mira… mientras juego a hacerme el ciego, mezclando tu agua Cisjordania con la miel del presente.

Y el invierno me enfría … el verano me acalora. Todo igual que antes. El otoño me entristece y no existes cuando la primavera me enamora… Te digo adiós, hasta Noviembre.

Pues no será contigo el presente
como lo fuera en el pasado.
Ya no alimento bichos de estómago
ni vuelos de mariposa.

Creo que falte el día en que en clase,
explicaron que no hay amor como el primero.

Y volvería a repetirlo todo. Amarte sin control ni prevención.

Viviría para siempre…
entre aquellos brazos sinceros
cruzados con ternura, lágrimas,
labios húmedos, dolor y sentimientos a flor de piel.

Pero si mi palabra termina en ería… significa que sigo sin remedio, bailando en el condicional. Soñando, apretando los dientes, destrozando la mandíbula… Tensando mas este nudo que tansolo quería aflojar para verte sonreír, otra vez, en otra forma, en otro lugar, en otro tiempo.