Deconstruir-se no és un camí pla
ni muntanyós, ni te objectiu.
És sols la idea, de començar de nou
al notar el moviment de les aigües
estancades, de la consciència.
Deconstruir-se és d’entrada,
una mala idea. La pitjor de totes.
Desmuntar una a una les peces
que conformen la teva lògica.
La simplicitat de qüestionar-ho tot;
Convertir les respostes en preguntes
i les preguntes, en respostes;
La lliço inequívoca de que no cal
saber-ho tot i agafar-se fort,
a una sola i única estacada. Tu mateixa.
A la llibertat que això comporta.
I aniràs quedaràs nuu,
a l’aixoplug d’un miler d’estrelles
com cadell entre les neus d’una tempesta.
La tempesta, del temps.