Nada por hacer

Soy las palabras que digo
el escribir de los versos
que acuden a ti por el aire
como lo hacen las ondas de un “Te quiero”.

Insensible e incomprensible
aceptarlo todo me convertió
en un ser inerte y echo de menos,
el latir compulsivo de dos ojos
mirándose demasiado cerca
para evitar el beso.

Ya no busco, encuentro el instante
como el barco de Floqui, sin timón
ni remos.
Al basto mar del presente,
me entregue.
Aunque no creo poseer
el conocimiento básico de vivir,
amo igual que ayer
escondido entre los vientos de abril.

Las horas vuelan y los minutos pesan
en los caminos del sentir.
Doloroso porvenir, ajeno al miedo,
al saber que por ti lo daría todo
aunque el todo sea nada y nada
fuese, lo que ya estoy haciendo.

Pescador de penes

Purga el pecador de culpes d’altres
a la llum d’una lluna i l’amor,
que en ell reflexa la seua ombra
del que realment és; I som.

Pregoner dels somriures i les penes,
al mateix nivell, la mateixa cura: El petó.
Ni d’ella ni d’ell, n’ha de néixer.
D’on n’és doncs, el perdó?

Rebel, tanca els ulls i espera,
pacient, la raó.
Que n’arribarà de llunyanes terres!
Tanta com vulgui escoltar, son cor.

I ara els obre. Els ulls. De debò.
Qui regne realment les seves venes?
No n’és la sang, la seva princesa!
N’és ell. Bell. L’únic gestor.

Veié el somriure en les estrelles.
I si ho fos, ell, l’únic senyor?
Que seguiren els rius on volgueren,
sense saber-s’ho, a la mort.

Sinopsi i record

Rancúnia a la pell i suor,
és tardor entrada,
malgrat la calor.

El castell s’alça, poderós;
al cim alt de la solitària
muntanya.
Vents recorren i et colpegen,
com rebel·lió d’esclaus;
de la llibertat, tots devots.

Qui diria que t’estimava?
Potser ni jo.
La foto del teu somriure,
el ball de la teva mirada.
Aquest sincer; ella perversa.
Omplien allò,
que només es buida amb la mort.

Enganyosa tardor càlida.
De nits fredes.
Històries amagades en un castell,
buit. Fred. Tenebrós.
Mort estaves, malgrat encara,
lluïes amb força a l’horitzó.

Si dormim

Si no dormim que siguin
curtes les hores i llargs,
africans,
els ritmes del llit.

Que es dibuixin en parets
siluetes d’ombres o d’ombra
minvant aquelles pors,
pudor nostre,
desfetes de dolçes caricies
ensucrant llençols dits.

Si dormim
que el silenci de l’últim bes
encengui l’intens desig, amagat,
de desvetllar-nos
en l’enganyosa albada
d’una volta;
Fortuïta abraçada
de somrriure adormit.

Bona nit.

Univers finit

En els seus ulls
estrelles i satèl·lits
orbitaven en llums de colors.
L’univers esdevenia finit
en reflectir-se en les còrnies
d’ella i jo.

Somnis humits i humitats d’ensomni,
riures pels descosits.
Eternitats d’una nit
braços entrecreuats i jo, al mig.
Llargues bafarades d’aire.
Somriures d’ànima alegre i
carícies entre dits trapelles,
que no volen dormir.

Salva Soler – Superheroi

La lletra, la profunditat, el so que ho acompaña tot… El conjunt d’aquests i molts altres elements, converteixen aquest gran poema cantat de Salva Soler en una gran bafarada d’aire fresc, al fons del més profund dels oceans.

Només cal saber que el meu silenci, també és amor.

Elección

Solo hay 5 palabras que unden los árticos
en calores de fervor y gloria de ángeles.

“La felicidad, es una elección.”

Ahora vive. Elije. De los ojos que te ven,
y miras! Y no elijes!
En la abundancia, donde reside el sentido del pobre.
En la hoja en blanco, fuente natal del poeta.

En la cumbre de tu ser, hallaras la tristeza.
Finales nunca fueron alegres. Por su ser.
En las llanuras de tus segundos, mi padecer.
Esperandote. Eligiendo lo que yo se. Lo que para mi:
es.

Que el blanco luce negro, si así lo quiero.
Que te quiero sin saber porque.
Que la muerte da sentido al vivir y el tiempo,
el sentido a buscarte. Solo. Sonriendo a todos y cada uno de los amaneceres del querer.

Patológicamente absurdo vivir.
El sinsentido de mi existir.
Basado en la respiración de tus pulmones,
como cristales de hielo en agosto.
Presentes. Bellos. Frágiles. Siendo.
Aunque nadie lo crea.
Lo que siempre quisieron ser.

Inefable

Obrint a poc a poc els ulls
el sol de la seva presència em cega.
Cec i en calma, respiro l’alè amarg
de la cafetera al bull.

Bull la sang sota els llençols
i ronroneja el llit, alegre.
Sols, en la intempèrie d’aquest instant.
Vius, saltant del somriure a la llàgrima.

Et miro llevar-te, i ho sé.
Ets el jardí que cultiva les primaveres.
Teves.
Ets les gèlides rosades dels hiverns.
Teus.

El cafè s’evapora damunt la taula.
Un diccionari en blanc. Bolígraf a la mà.
Primera plana.
M’aturo un altre instant,
en sentir l’escalfor de les teves mans
abraçant-me.

El pols no és ferm, es serena amb el contacte.
“T’estimo”; Escric.
Lletra a lletra, amb dos punts al final. Espai.
Deixo el bolígraf damunt la taula.

Aixeco els ulls i ets al meu davant.
Encara sento que m’abraces.
Rar és tot allò que no podem explicar
amb l’actual diccionari de paraules.

En una besada robada.
En un vers descontrolat.
Amagat en silencis i rialles
reposa, inefable,
el seu significat.

Ets

Ets com el corb que abaixa el vol,
unint negre i groc,
desapareixent als meus ulls
sota els colors dels camps de colze.

Ets la invasiva rosella vermella.
El silenci trencat.
La mel de les abelles.
L’espina de la rosa que em sangra a la mà.

Ets el desig d’agafar-la mes fort.
Ets el dolor que buscava trobar.

Ets la llum del dia i el color de la nit.
L’espiga i el vent;
L’història enterrant l’oblit.

Ets.

Ets tant bella lliure,
que dol pensar en buscar-te…
si a mi no sents venir.