Sincer

Et vesteixo de paraules que s’entrebanquen
quan et desvesteixes de seda, la pell.

Tan sols pretenia de passada, trobar-te. I ets.
La màgia que m’enganya una vegada i altre
a buscar-te entre els estels, d’una lluna plena.
Ningú et veu. Només aquells que saben
que hi ets.

M’agrada. La conversa que obres, tanques i els
silencis que, lluny de molestar-te, t’entretenen.

M’encanta ser, l’aliment amb el que contaves
quan no pensaves en què soparé o esmorzarem?
L’aigua que et pugui saciar l’ànima i deixi a la llàgrima
florir, quan arribi el seu moment.

I marxo, dolç de sentir-me ser…
aquell que no arrela ni desapareix.
El llamp en la tempesta. La volva de neu caient.
La carícia que no reclama.

El t’estimo més sincer.

Teva

Volen lluny, els somnis que imagines
i materialitzes amb els ulls.
Volen lliures.
Un lliure albir d’esdevenir-se;
les dolces i fresques carícies d’avui.

M’agraden.
M’encenen les eròtiques espurnes
que desprens en despullar-te.
En la nit.
Els dies que gastes en visitar-me,
són aire pel difunt desig
d’acariciar-te, com si fossis per mi;
teva.

Mariner

Barquetes de cent colors s’acosten als teus llençols. Fulles perennes en l’hivern les saluden, entre tremolors. Repiquen les dents i s’escolta, una càlida banda sonora de benvinguda.

Capitans i mariners d’aigua dolça es llancen com banderes a proa. Són bells estols d’orenetes i cors contents; En fan primaveres dels raigs de sol que t’il·luminen, les costes abruptes i salvatges del peu.

Matinen les pedres, que són ungles, per rebre-les com aigües fresques en la set d’un ventre. Les llavors d’un millar de flors floreixen en la neu; Que desfàs lentament… mentre s’ericen al vent; camps de fonollada groga, corbs negres, roselles vermelles i cordes d’arpa. Entre els teus pèls.

Ni tan sols l’orgasme, s’acosta a la immensitat d’aguaitar-te… en acabar la valerosa grimpada als teus genolls. Que són Montserrat. Que són l’alta cima. Un còmode terrat on observar, des de l’avantguarda, la brillant vall que il·lumina el teu somriure.

S’observen boscades profundes; planures de pastura i brollar de rius i rieres. Ara que fons les neus. T’escalfes de tu mateix i ni t’adones, d’uns dits mariners que et ressegueixen en un traçat perfecte.

I de sobte, tremola el terra! Trontolla tot l’ecosistema en adonar-se d’ells. L’inestable ventre batega tela d’un veler en la tempesta. I es veu créixer, entre la boscada, la bella i oportuna serralada del plaer. Que no n’és d’ampla sinó alta; Imponent.

Els dits embogeixen i s’afanyen a enfilar-la; Ella sola crema! Com volcà que de tan ferotge rostre, emana una carícia, pessigolles, abraçades i banys calents.

I aquell moment… en què tot sobresurt a l’atmosfera i s’estreny. S’aturen les tempestes i l’aire dibuixa un desert. Un bell centre en l’huracanat univers. Els ulls es tanquen i la serralada s’aixeca uns centímetres més.
Neix la vida. En algun indret… Una vida alegra de veure’t, anhelosa d’emergir i emergent, com allau en l’aresta o meteorits al cel.

Trontollen les teves cordes entre vocals que voldrien ser consonants alhora que pintes de blanc, l’escuma salada de l’oceà on t’avoques juntament amb tot el que t’envolta.

I un silenci etern, en trobar-se els teus ulls i els meus; Mariners.

Ens allunyen a la mar calmada que és abraçar-te mentre s’enreden les bufandes, en mossegar-te els llavis amb les dents.

Llum pròpia

Ballen les paraules com ballen els petons;
Sense ritme, però dolces
d’existir malgrat sia pocs segons.

Es recaragolen entre juguesques i
aposten a la força, en ser pronunciades.
Somriuen els llavis, desitjosos de ser:
petons, en les nits que s’oblidarien
fàcilment d’acabar.

Lentament avancen, els segons més llargs.
Només volen;
formar part d’un abstracte que
transcendeixi a la gran obra de la realitat.

I un estel fugaç! Traça una línia al cel
que serà de veritat, pels que l’observin.
I riguin. Es trinxin de riure a l’adonar-se,
que ni grans obres, ni teatres, ni realitats.

Que tan sols viure ja és una resposta,
als enigmes que ens planteja el mar.
Que va i torna, incansablement.
Recorda una vegada i un altre…
que són aigua; totes les coses.

I mentrestant, tu balles.

Acaricies les paraules que t’envolten
en voltar-te amb les mans… I els petons;
que de tu afloren. Ja no necessiten
uns llavis afins, per fer-se notar.

Una bonica estampa que no vol paraules,
cançons ni tan sols llum, per il·luminar-te.

Que res enamora més,
que un cos celeste brillant amb llum pròpia.

Diuen i dic

Diuen que respira;
Ho inspira i expira tot.
El dolor. L’amor. La ràbia. L’alegria.
Diuen que viu en pau,
perdut en els silencis d’un segon.

Sempre expulsa el dolor
i el feliciten per afortunat.
Inaccessible, diuen;
quan sospira els amors.
Sap curar-se expulsant la ràbia
i el titllen de boig!
Per desprendre’s a la vegada dels somriures.

No parlen, no s’adonen…
Que també ho inspira tot;
Sia el que sia.

Diuen i jutgen… Jutgen!
Aquells mateixos que s’afoguen
en els dolors del present;
S’ennueguen! Sense saber que fer-ne
de les bafarades d’amor;
Els mateixos que sempre foren…
Devots de l’alegria i la ràbia.
Fidels al seu entorn.
Esclaus! D’aquells que el controlen.
Digueu-ne Android, IOS o televisió.

Diuen i dic, jo;
Que no sóc millor ni pitjor que els altres;
Que puc i vull ser únic als meus ulls.
Que vull seguir somrient a les meves llàgrimes.
Que en les depressions vull seguir sentint-me sol.

Que creixo uns centímetres quan m’abraces.
Que ploro sempre que marxes,
malgrat somriure en veure’t lliure al teu vol.

Perquè només qui es sent lliure
podrà estimar-me com voldria jo;
I podré estimar, sospirant-lo
o sospirant-la;

Segur d’expirar-la; o expirar-lo de nou
sempre que els llavis
cultivin aquells somriures;
Que donen sentit a l’amor.
A la vida i a la mort.

Només

Dormen les hores i els minuts…
Els segons es planten rebels,
de ser l’única de les broques
que encara dona corda al temps.

Ja no floreixen les presses,
ni les notes als dies encerclats
de color vermell.
Al calendari; Ja no s’hi veu res
que mostri futur o present…

Ara que encara tot és incert
fins i tot el temps;
L’aire que expires i al moment,
inspiro jo; és l’únic que importa.
Fins a ofegar-nos o sobreviure,
una nit més.

Als nusos cada vegada més tensos
d’aquest silenci.

A la veritat que ho és,
només perquè ho hauria de ser.

A la música que tan sols s’escolta
quan les notes ballen prop teu.

Vientos fríos

Llegaron los vientos
de tus recuerdos
sobrevolando
las primeras nieves
del invierno.

Sobrevuelan los montes
jugueteando con las arestas
de las cimas mas altas
y los cuervos; ansiosos
le aguardan
batiendo las alas
al vuelo.

Se oyen;
Las graves voces de sus
fricciones en los estrechos;
Y el eco. Que cuando están,
no devuelve mis llamadas;
Aclamando verles. O olvidarles.

Hoy os observo, implacable.
Con la severidad del que
no tiene mas preguntas.
Seguro de querer estar allí.
Observandoles. En silencio.

Como se observa al miedo,
justo antes de enfrentarte a el.

O al pasado;
Cuando ya es demasiado tarde.

Cent daines

Quan et trobes entre canonades de desinformació constant. Sents la ràbia estrènyer les dents i la tensió aclaparar-se del teu voltant.

Allò al que dedicares tant de temps… que t’oferia l’aire on respirar i arbres. Fulles de tardor, on t’observaves consumir-te lentament.

Encara hi són. Però es mouen entre els freds vents d’una veritat que corroeix. No cap pas tota l’aigua de la font en les teves mans. Ni tan sols dins teu.

T’equivocares de nou! O potser no.
Li ho cridaries fort al cel! Tot i saber, que la resposta serien millars d’estels apareixent en la foscor.

Potser l’equivocació era observar-se. Esdevenir jutge dels teus actes. Receptor del teu perdó. Mirall de la teva imatge. Silencis per la teva sordera i la por.

Por de perdre’t en trobar-te; Addicte a un present pervers i a la veritat del rellotge més vell. Que mai es para quan tu hi ets.

Però s’atura sempre que marxes.

Anfibios

Supe que todo estaba bien
cuando empezaba a torcerse.
En el vaivén de los hechos
arrojamos al capitán al mar;
sin saber si era lo correcto.
Solo queriamos flotar.

El viento,
se encargo de todo;
Por lo demás,
fluimos en sus tormentas
como lágrimas en los ojos
o sexo salvaje en el mar.

Nos faltó el aire.
No por naufragar;
Por los besos
de unos labios que
lo pararon todo;
Olvidándose de respirar.

Luego se hundió.

Saben y sabrán los delfines;
que nos hundimos juntos.
En la metamorfosis de un beso,
devenimos anfibios.

Hoy seguimos bailando
en las corrientes de la gran ciudad;
El mismo mar de los momentos
que, sin saberlo, nos hace nuestros.

Despullar-se

T’estimo.
Viril paraula que revolta els sentits.
Ens fem grans i ja no basta.
Quan ho era tot, de petits.
Malgrat, segueix agradant escoltar-la.

Que significarà per ell? I per l’altre?
Que et farà sentir escoltar-la i…
en boca de qui?

Boig ets si l’abuses.
Perquè això és així?
Des de quant és dolent escoltar-la
i resistir-se, permès o agraït?

Enganxa, com la mel dos dits.
Ni tres, ni quatre. Ens diuen;
quan la mà ja baixa per enganxar-ne
un altre.

Dir-la no diu, despulla.
I estem massa acostumats
a anar vestits…
d’excuses i modes absurdes
teixides per l’oblit.

Recorda-ho demà, perquè s’oblida:

Oblidar no cura.
Despullar-se si…