Condensació

Les caricies d’uns dits agraïts de veure’s;
S’escolten, els silencis que tant callen…
I els ulls es menjen sens tocar-se, gairebé;

Voldria lligar-me de mans a una cadira
i jugar al quasi-contacte, de nou;

Sentir néixer dins meu
com la font del desig brolla,
generosa;
les aigües condensades
dels vidres d’aquesta habitació.

Fullam sec

Sols humit baix la tempesta,
fullam sec, velles flors
d’on brillaria encara el record;
Si ara hi pensés.

I que és l’amor? Si no estimar
les pells arrugades del temps.
O el buit que deixa, la separació
d’arrels amb el sol.

Que injust el cós
amb nosaltres mateixes.
La ingenuïtat en forma de confusió
d’una primavera que massa aviat
esdevé tardor; Desfent-se
en fina pols de fulles seques.

Potser l’únic que ens cal entendre
és que no som pas amor;
sinó que formem part del seu cicle.

Que bell seria
estimar per defecte.
Oblidar-nos per sempre,
dels seus colors.

Que tot quedés
en un suau i intens viatge
d’una fulla en la tardor.

Circ d’aire

Hi ha un sol, una posta i una lluna;
Un circ sencer de llums i emocions
desbordant-se en tempesta d’agost,
al reflex d’uns ulls sincers que
ja coneixen, el preu d’una llàgrima.

I de dos. I el de la ràbia o el de la por.

Deixa que m’estimi, que n’aprengui.
A donar-me els permisos d’entrada
a l’atenció globalitzada d’aquest pervers joc.
Que jo ho estimo tot! I tot d’una,
se’m desquadren els comptes
en sentir-me sol. Immers
en l’absurda immensitat de l’abundància.

Sol.

La soledat del que coneix
i comparteix, els infinits significats
d’estimar-te. I el temps, que no ho fou
mai d’imprescindible, sento que m’obliga
cercar les respostes a infinites preguntes;
Sense ser ni jo, qui les formula…

Que boig el món. I que simple.

Acceptar que tens un t’estimo pendent,
amb tots aquells que respiraren
el mateix aire que tu; fos ahir
o sigui ara.

La lluvia moja

Pero las gotas se sienten
como hojas del roble cayéndose
bailando libres al
devenir del viento.

El tiempo,
parece repetirse.
Paradojas,
mires donde mires.

Donde se sonrojaron las mejillas
de la vecina mirona,
al descubrirse observada.

La caricia de tu madre orgullosa,
al soltarte al viento;
El miso done ella saltó años ha…
Ahora en las noches despierta
deseosa siempre de que vuelvas.

La leyenda de la segunda juventud…
de piernas flojas e ideas fuertes;
Ya no puede oírse el martillo golpear
los hierros de la mocedad.

El tiempo nos aplasta.

Siempre se nos hizo tarde
respirando el aire del ahora.
Sera que fuimos tiempo,
repitiéndose tal hojas de roble.

Sedientos de amor pero ignorantes
buscando aquella razón,
que no nos explicase nada.

Se nos dijo, en la vida empezará
y se termina en la muerte.
Quizás los dos juntos nos encontremos
en una existencia equidistante;
Donde nada empieza, ni termina.

Fuimos el reloj y al mirarnos,
nunca supimos entendernos.

No temo a la muerte
cuando esa se encuentra en
el tacto carnoso de tus labios
Es más. La quiero.

Que locura quererte
en el silencio de un mar de palabras.

Luna sin cielo

Bajo el silencio de tu mirada
brillante como una luna sin cielo;
Desnudas las nubes, deshaces los miedos
y traes paz a la noche estrellada; Joder.
Que bellos son mis ojos reflejados en los tuyos.

Creí conocerte pero topé con la ignorancia,
contigo. Musa. No despiertas mi estro,
lo revientas.
Y ahora solo sé que,
ojos verdes quieren comerse ojos negros.

La tormenta garantizada y los granitos de hielo,
blanquearon los campos de esta cama.
Autoritaria pero sumisa y obediente al respeto,
pudo verse la deflagración del fuego
al permitirte ser avasallada.

Que el sexo nunca tubo fronteras
siempre fue tan cierto como que de cadenas,
nunca entendió el amor.
Y yo te quiero, aun sin saber como.
A la monogamia siempre nos sobraron las normas
y para la poli…

A la poli siempre le faltó más ética y respeto.
En esto estuvimos de acuerdo.

Solo iba a ser un juego… pero se descontroló.
Ardió Troya, la noche y el amanecer…
llego mostrando las cenizas de la que fue
la mas corta y bella historia de amor.
Empezando de nuevo por la mañana.

No todos los días puede verse
una eminencia desnudarse.
De ropa y demente al mostrarse el alba
en un mar celoso, no solo de ver
cuerpos ebrios bañarse en invierno.

También del jugueteo de sus almas;
Libres.
El libre albedrío de respirar. Y respirarse.

Sincer

Et vesteixo de paraules que s’entrebanquen
quan et desvesteixes de seda, la pell.

Tan sols pretenia de passada, trobar-te. I ets.
La màgia que m’enganya una vegada i altre
a buscar-te entre els estels, d’una lluna plena.
Ningú et veu. Només aquells que saben
que hi ets.

M’agrada. La conversa que obres, tanques i els
silencis que, lluny de molestar-te, t’entretenen.

M’encanta ser, l’aliment amb el que contaves
quan no pensaves en què soparé o esmorzarem?
L’aigua que et pugui saciar l’ànima i deixi a la llàgrima
florir, quan arribi el seu moment.

I marxo, dolç de sentir-me ser…
aquell que no arrela ni desapareix.
El llamp en la tempesta. La volva de neu caient.
La carícia que no reclama.

El t’estimo més sincer.

Teva

Volen lluny, els somnis que imagines
i materialitzes amb els ulls.
Volen lliures.
Un lliure albir d’esdevenir-se;
les dolces i fresques carícies d’avui.

M’agraden.
M’encenen les eròtiques espurnes
que desprens en despullar-te.
En la nit.
Els dies que gastes en visitar-me,
són aire pel difunt desig
d’acariciar-te, com si fossis per mi;
teva.

Mariner

Barquetes de cent colors s’acosten als teus llençols. Fulles perennes en l’hivern les saluden, entre tremolors. Repiquen les dents i s’escolta, una càlida banda sonora de benvinguda.

Capitans i mariners d’aigua dolça es llancen com banderes a proa. Són bells estols d’orenetes i cors contents; En fan primaveres dels raigs de sol que t’il·luminen, les costes abruptes i salvatges del peu.

Matinen les pedres, que són ungles, per rebre-les com aigües fresques en la set d’un ventre. Les llavors d’un millar de flors floreixen en la neu; Que desfàs lentament… mentre s’ericen al vent; camps de fonollada groga, corbs negres, roselles vermelles i cordes d’arpa. Entre els teus pèls.

Ni tan sols l’orgasme, s’acosta a la immensitat d’aguaitar-te… en acabar la valerosa grimpada als teus genolls. Que són Montserrat. Que són l’alta cima. Un còmode terrat on observar, des de l’avantguarda, la brillant vall que il·lumina el teu somriure.

S’observen boscades profundes; planures de pastura i brollar de rius i rieres. Ara que fons les neus. T’escalfes de tu mateix i ni t’adones, d’uns dits mariners que et ressegueixen en un traçat perfecte.

I de sobte, tremola el terra! Trontolla tot l’ecosistema en adonar-se d’ells. L’inestable ventre batega tela d’un veler en la tempesta. I es veu créixer, entre la boscada, la bella i oportuna serralada del plaer. Que no n’és d’ampla sinó alta; Imponent.

Els dits embogeixen i s’afanyen a enfilar-la; Ella sola crema! Com volcà que de tan ferotge rostre, emana una carícia, pessigolles, abraçades i banys calents.

I aquell moment… en què tot sobresurt a l’atmosfera i s’estreny. S’aturen les tempestes i l’aire dibuixa un desert. Un bell centre en l’huracanat univers. Els ulls es tanquen i la serralada s’aixeca uns centímetres més.
Neix la vida. En algun indret… Una vida alegra de veure’t, anhelosa d’emergir i emergent, com allau en l’aresta o meteorits al cel.

Trontollen les teves cordes entre vocals que voldrien ser consonants alhora que pintes de blanc, l’escuma salada de l’oceà on t’avoques juntament amb tot el que t’envolta.

I un silenci etern, en trobar-se els teus ulls i els meus; Mariners.

Ens allunyen a la mar calmada que és abraçar-te mentre s’enreden les bufandes, en mossegar-te els llavis amb les dents.

Llum pròpia

Ballen les paraules com ballen els petons;
Sense ritme, però dolces
d’existir malgrat sia pocs segons.

Es recaragolen entre juguesques i
aposten a la força, en ser pronunciades.
Somriuen els llavis, desitjosos de ser:
petons, en les nits que s’oblidarien
fàcilment d’acabar.

Lentament avancen, els segons més llargs.
Només volen;
formar part d’un abstracte que
transcendeixi a la gran obra de la realitat.

I un estel fugaç! Traça una línia al cel
que serà de veritat, pels que l’observin.
I riguin. Es trinxin de riure a l’adonar-se,
que ni grans obres, ni teatres, ni realitats.

Que tan sols viure ja és una resposta,
als enigmes que ens planteja el mar.
Que va i torna, incansablement.
Recorda una vegada i un altre…
que són aigua; totes les coses.

I mentrestant, tu balles.

Acaricies les paraules que t’envolten
en voltar-te amb les mans… I els petons;
que de tu afloren. Ja no necessiten
uns llavis afins, per fer-se notar.

Una bonica estampa que no vol paraules,
cançons ni tan sols llum, per il·luminar-te.

Que res enamora més,
que un cos celeste brillant amb llum pròpia.

Diuen i dic

Diuen que respira;
Ho inspira i expira tot.
El dolor. L’amor. La ràbia. L’alegria.
Diuen que viu en pau,
perdut en els silencis d’un segon.

Sempre expulsa el dolor
i el feliciten per afortunat.
Inaccessible, diuen;
quan sospira els amors.
Sap curar-se expulsant la ràbia
i el titllen de boig!
Per desprendre’s a la vegada dels somriures.

No parlen, no s’adonen…
Que també ho inspira tot;
Sia el que sia.

Diuen i jutgen… Jutgen!
Aquells mateixos que s’afoguen
en els dolors del present;
S’ennueguen! Sense saber que fer-ne
de les bafarades d’amor;
Els mateixos que sempre foren…
Devots de l’alegria i la ràbia.
Fidels al seu entorn.
Esclaus! D’aquells que el controlen.
Digueu-ne Android, IOS o televisió.

Diuen i dic, jo;
Que no sóc millor ni pitjor que els altres;
Que puc i vull ser únic als meus ulls.
Que vull seguir somrient a les meves llàgrimes.
Que en les depressions vull seguir sentint-me sol.

Que creixo uns centímetres quan m’abraces.
Que ploro sempre que marxes,
malgrat somriure en veure’t lliure al teu vol.

Perquè només qui es sent lliure
podrà estimar-me com voldria jo;
I podré estimar, sospirant-lo
o sospirant-la;

Segur d’expirar-la; o expirar-lo de nou
sempre que els llavis
cultivin aquells somriures;
Que donen sentit a l’amor.
A la vida i a la mort.