L’atenció

Divendres, 2 de març de 2018

Fumo. Assegut a la terrassa de l’empresa on treballo. Girona sembla tan llunyana des d’aquí… Em mereixo uns minuts extres de descans després d’unes hores més que productives. Tot i la productivitat, anímicament parlant avui no ha estat un dels meus millors dies… Ahir tampoc. Menys abans-d’ahir. El perquè poc m’importa ja… doncs estic aprenent a sentir i gaudir els mals moments tant o més com ho faig amb els bons. I essent aquest un mal d’amor, les sensacions poden ser igual d’intenses i increïbles com la bogeria d’un enamorament. Diferent, però igual d’intens. Sentir com et consumeixes per dins… Sentir i deixar-ho fluir. Com la tristesa. Deixar que entri i ho destrueixi tot. Això sí, amb la porta oberta perquè tal com ha entrat, no tingui problemes per sortir.

Desbloquejo el mòbil i obro el Google Maps. Som divendres i encara no tinc decidit quin serà l’entrenament d’aquest cap de setmana… Altre cop la volta al Far? No… M’encantaria! Però ja fa dos caps de setmana seguits que la faig. I necessito un canvi d’aires. Sí. I tant que el necessito! Escapar. Això és el que em fa falta!

Optimista com jo sol, faig petit el mapa per obtenir-ne més informació. No puc evitar pujar una mica cap al nord. Cap al Pirineu. Cap a França… Sant Google sap millor que jo el que vull i m’ensenya els noms que vull llegir: Portbou, Cap de creus, Banyuls Sur Mer… Sur Mer? La imatge de la meva bici per la costa francesa m’apareix del no res. Occitània… M’encanta la seva costa, els seus vins, el Francès…

Ja tinc ruta. Aquest vespre l’acabaré de definir. Torno a bloquejar el mòbil i entro de nou a l’oficina. Oficina? Quina mala manera d’anomenar aquest espectacular lloc on treballo… Una “oficina” no està perduda a la muntanya. No té terrassa ni menys cants d’ocells quan surts a fumar… No hi ha setmana en què no valori això d’aquesta feina.

 

 

Entro a casa i preparo la meva copa de vi blanc. Som divendres! I encara que l’estat anímic no acompanyi… el vi no pot fallar. Torno a obrir el Google Maps per concretar els detalls de la ruta. Origen? Argelers Sur Mer.

Destí? Això ja és més difícil… Miro el mapa i veig com, des d’Argelers, es dibuixa una línia recta de costa fins a Leucata, on hi ha una petita corba que dóna forma al golf de Narbona, que s’allarga fins a Agde. Mai m’han agradat els camins rectes… però aquesta vegada em permeto una excepció. Encara que sigui per confirmar la norma.

Leucata! Desconec totalment de la seva existència… Però sembla que l’inventor del poble el situes exactament allà perquè jo avui pogués definir una meta viable per acabar l’entrenament! Justament 50 km planers que amb bici, no m’han de suposar cap problema. Decidit doncs. De seguida entro a booking i reservo un apartament per 50€ la nit, situat a l’entrada del poble. Ja són més tard de les 12 de la nit… així que reservo d’ara per ara. Quin món aquest que ens permet viure així!

Amb la ruta planejada i la maleta feta, m’estiro al sofà per fer l’última cigarreta i acabar la copa de vi. Ho reviso tot mentalment. Des del massa proper despertar fins a l’arribada a l’hotel. Em consciencio que tot pot anar malament i que perdré els 50€ de la reserva per qualsevol raó que m’impedirà arribar-hi. Sí. Sóc el tipus de persona que puja a un avió conscienciat que no arribarà al destí. Encara avui em sorprèn la facilitat amb què accepto que s’acaba tot. Que fins aquí hem arribat. M’entristeix, això sí. Potser tot el viscut fins ara, ja em valgui per esbossar l’últim somriure…

Torno a desbloquejar el mòbil. Aquesta vegada la víctima ja no és Google Maps. Aquest cop és Tinder. Actualitzo el meu perfil i modifico la meva ubicació per la de Leucata. Al cap i a la fi, una mica de companyia un cop acabada la ruta no és cap mala idea! Em prometo a mi mateix que no parlaré amb ningú fins a arribar allà, no és l’objectiu d’aquest viatge. Així, de cop, em ve a la ment un vers de Kase-O a “Ninguna chavala tiene dueño”…

“Soy un martir no un Santo y por supuesto te quiero follar”

Tot i que jo em conformaria amb una agradable conversa i una cervesa fresca, no puc negar a ningú que el sexe sempre serà la millor espelma d’un bon pastís!

 

 

Dissabte, 3 de març de 2018

Obro els ulls i miro el despertador. Vaig tard. Com de costum. De moment no se viure d’una altra manera! Visualitzo com s’esfuma la utopia de pujar fins a Argelers Sur Mer amb tren, llegint Hojas de hierba de Walt Whitman mentre els raïls recorren els preciosos penya-segats en una sortida de sol de postal… Deixo de lamentar-me. A qui vull enganyar? Ja sabia que això passaria! Però no deixo de pensar que algun dia canviaré…

Demano un entrepà al bar de sempre i passo per la fruiteria del poble per agafar un parell de mandarines, plàtans i un Aquarius. Amb el temps he après que la fruita i el sucre són bons amics dels esportistes!

Amb la bici carregada al cotxe, enfilo autopista amunt amb la banda sonora d’Amelie de fons… M’encanta aquesta sensació. Condueixo ràpidament, com si tingués pressa, com qui fuig d’una explosió nuclear imminent i revisa sovint el retrovisor.  Això sí, amb una calma interior digna de la música que sona!

Quilòmetres i cançons més tard, arribo a Argelers Sur Mer. Aparco a l’estació de tren. Si tot va bé, demà baixaré en aquest mateix punt. Com haurà anat? Com em sentiré quan surti del tren i camini direcció al cotxe? Em permeto uns segons de desconnexió absoluts imaginant aquell moment…

I ara? Cap a on? M’envaeix una sensació que no sabria descriure… com explicar-ho… saps quan no en tens ni puta idea d’on has d’anar? És increïble! Dreta o esquerra? No penso fer servir el Google Maps com a guia tota l’estona… No! Això seria massa fàcil… Així doncs, em dedico exclusivament a pedalar. A guiar-me per l’instint, sense perdre el mar de vista. Baixo entre carrers d’aquest poble sota les mirades curioses dels seus habitants. No els miro però els veig. No puc evitar pensar que jo mateix m’envejaria si em veies… Bicicleta de fa més de 20 anys, un casco horrible i una maleta descomunal a l’esquena. Com si em proposes pedalar la França sencera! I el meu somriure. Segurament això és el que m’envejaria. Perquè és de debò. Sincer. I sé que he hagut de rodar molt per aconseguir aquests somriures, però un cop els he trobat, les puntes de felicitat depenen únicament de mi i tinc ja una manera de caminar que em catapulta directament cap a elles!

 

Hores, minuts, segons… Sembla que no passin. Que no existeixin. Que s’hagi parat el temps i tothom segueixi tan tranquil. Que a ningú l’hi importi.

Un dolor al cul que encara no coneixia ni era capaç d’imaginar. A només 20 quilòmetres del punt de sortida. Ni a mitja ruta encara. Les cames s’enrampen si em poso dret damunt els pedals; els genolls em recorden que ho pagaré car a cada volta que fa la cadena…

La incansable lliçó de conviure amb el cansament i el dolor… Penso: Prou. No puc més. Quin sentit té seguir amb aquesta processó? M’aturo en un punt indeterminat d’un passeig de mar que no acaba i fullejo poemes a l’atzar de Hojas de hierba… No m’acaben de convèncer, però a l’aixecar la vista i veure el mar, la platja, les gavines, el silenci fent tant de soroll… M’adono que el dolor i el cansament són una tècnica increïblement eficaç per connectar amb el present. Sé que ara hi sóc. I respiro profundament celebrant-ho amb aire. Qui necessita alcohol per brindar si tenim aire? La més sana i addictiva de totes les drogues!

Guardo el casc a la motxilla i em poso els cascos. Tinc una llista a Spotify amb totes les cançons especials que m’han fet sentir i eriçar la pell alguna vegada. Cançons i poemes. Aquestes em conservaran millor el cap que el casc, n’estic segur. I ara que estic a l’aquí i a l’ara, penso… si perdo el cap… tampoc serà una gran pèrdua no? El cap i la ment estan tristament sobrevalorats!

 

El dolor ja no existeix. Ja forma part de mi i, com a tal, ja no és dolor. Sóc jo. El paisatge ha canviat molt. Pedalo entre ponts perduts en dunes de sorra espectaculars, platges i boscos frondosos i frescos.

Ja estic prop del port de Leucata i fa estona que avanço sense mirar el mapa. Ja no m’importa on acabi caient exhaust i rendit. No vull que acabi. Mai. Em sento lliure i feliç com poques vegades m’hi he sentit mai. Ho veig i respiro tot. Res és meu i tot és per mi. Una roda infinita que suposo que anomenem, vulgarment, viure.

Ja he passat el port i puc veure Leucata al fons. El collons de poble és preciós des d’aquí. I per si no fos prou, el camí per arribar-hi circula enmig d’una duna de sorra i aigua del mar que em dóna una imatge increïble: Una casa inundada per 3 pams d’aigua amb el jardí completament conquerit per la terra de la duna, vinguda d’alguna tempesta i mar violenta. Que únic. Que real. M’aturo i arranco a plorar.

Encara avui, no sé perquè plorava, però enyoro moltíssim tornar-ho a fer. Qui plora sent. I qui sent està viu. Potser era això… Que estava començant a viure i era autènticament feliç! Per això mateix deuen plorar les criatures en néixer. En quin moment doncs, deixem de viure i requerim una nova experiència d’èxtasis per renéixer?

Arribo a l’apartament i caic rendit al llit. Això m’ha superat físicament i mentalment. De bon grat m’entregaria al món dels somnis! I dormiria tant, tantíssim, que segurament ja m’haurien enterrat quan em tornes a despertar! Sota aquesta terrible idea, m’obligo a passar per la dutxa i a fer una volta i calaix de cerveses per tots i cada un dels bars del petit poble. M’ho mereixo, penso cada vegada al passar per davant d’un d’ells! I entro.

Un cop dins, em sento extremadament sol. I m’encanta. Veure com tothom està parlant, rient, bevent i cridant mentre jo estic allà, assegut a la barra. Observant-los. No em considero diferent ni millor a ells. Senzillament avui no conec ningú i em sembla bé estar sol. I puc fer-ho. És un art això de saber estar sol, còmode i bé amb un mateix, en societat!

 

Diumenge, 4 de març de 2018

Ja em trobo a l’estació de tren de Leucata. El següent tren surt al cap de dues hores. El primer, l’he perdut. Mantenint així el costum del meu particular modus vivendi… La màgia de la vida no és el que ens passa, penso. És l’actitud amb amb la qual ho gestionem.

En defensa meva, però, val a dir que el despertar no ha estat fàcil de gestionar. No m’he llevat sol. M’acompanyava una preciosa i intensa sensació de “vaga” muscular, que alguns entesos anomenen agulletes… Per si fos poc i com qui aconsegueix el trio perfecte, el cap em recordava que els calaixos de cerveses no valien només diners… L’endemà d’aquestes, recorda sempre recordar-ho, ja que s’oblida amb facilitat….

Dues hores i una estació de tren petita i grafitada que, minut a minut, es va il·luminant pel sol que es filtra entre els arbres. No exagero, era així i era increïble. De nou sol. Estar sol te un avantatge enorme que els amants de la soledat coneixem molt bé. Si ningú et veu, ningú et jutja. Si ningú et jutja, tu i les teves ximpleries i anades d’olla són exactament com imagines, sense filtres de correcta convivència, comportament i benestar social. Curiós que com més sols estem, més senzill ens és comportar-nos tal com som.

Doncs aquella petita i grafitada estació de tren, es va convertir en el videoclip de desenes de cançons de Hip Hop que sonaven en els meus auriculars. Recordo la passió en cada una d’elles. Buscava les lletres per internet i les cantava en veu alta, cridant si feia falta! Caminant amunt i avall de l’estació, absolutament immers en aquell moment. Començo a identificar que tots els moments en els quals m’he sentit realment lliure, com aquest, coincideixen en què no era presoner del passat ni del futur. Era un lliure presoner de l’ara.

El tren arriba, igual que altra gent que l’havia d’agafar (a la que agraeixo sincerament no haver denunciat la meva falta de qualitat de cant). Arriba i em condueix de nou a casa. A Argelers Sur Mer.

Un cop a l’estació d’Argelers, recordo que poques hores enrere em trobava justament aquí, buscant-me i imaginant com seria l’arribada. Com hauria anat.

Dibuixo un lleuger somriure al recordar-ho, puix que m’adono que ni el somni més original, passional i creatiu que hagués pogut tenir mai, s’acostaria ni una mica a la realitat de tot el que havia viscut. I és que somiar i imaginar és important, és una porta increïble per creuar totes les fronteres i límits que tenim. Però viure. Viure i l’atenció al present, a l’ara, al que està passant… és el que realitza els somnis. I això, massa sovint, ho oblidem quan estem en societat.

 

 

El bastó del viatge

Arranca un nou dia. Arranca tard, però arranca…. Crec que el més difícil d’aquests entrenaments no serà la preparació física, l’orientació, l’alimentació… El més difícil serà el compromís. El compromís mai m’ha agradat… tot i que sento que el necessito i adoro la sensació d’assolir-lo de tant en tant. Una mica contradictori… no?

Arranca doncs! Arranca amb el cafè obligatori dels matins, la compra del més necessari (tabac, fruita, entrepà per dinar, fruits secs, aigua…) i la preparació de la maleta amb molt més pes del compte, evidentment.

Envio el típic missatge al pare per avisar-lo de que si, que me’n torno a anar a fer la mateixa ruta que fa dos setmanes enlloc d’aprofitar aquest bon dia per estar amb la família, un dia que se de segur que tocava ser-hi. Però el que toca no sempre és el que vols. I jo vull això. I tinc la sort de que la família m’ho respecta. I els estimo amb bogeria per això!

Enfilo direcció St. Marti Sacalm. Adoro aquesta carretera. Mentre m’enfilo muntanya amunt amb el cotxe, els Pirineus queden al fons. Majestuosos. Blancs. Em recorden que un dia passaré per allà i… mare de deu… que poc preparat que estic!

Sort que arriba un moment en que la carretera dona la volta a la muntanya i apareix el far. Majestuós també! Però d’una altre lliga. Una en la que ja no només competeixo, sinó que començo a guanyar-li la partida. El somriure es reflecteix en el meu rostre, ja hi torno a ser!

Aparcat i esmorzat, començo a enfilar-me camí amunt. Aquest cop amb música. Una música que se que no hi serà el dia de la veritat, però que per entrenar, m’encanta.

La neu va fent acte de presència com més amunt pujo. La veritat, no hi contava! Contava que n’hi hauria, però no tanta… No és un problema, és un regal per la vista i una prova pels bessons!

Per distreure el cap de la pujada, seriosament respectable durant la primera hora i mitja de la caminada, em distrec a buscar el que serà el meu bastó de la ruta, com aquell que busca la parella de la seva vida! Sol ser el primer que trobo, la veritat… però això no l’hi resta valor. En tots els entrenaments fets fins avui, he acceptat les mancances de cada bastó. Per sorpresa, també n’he descobert virtuts que no hagués pogut detectar de cap manera i que, en futurs bastons, s’han convertit en requisits obligatoris. Les mancances, però, solien fer-se menys importants com més avançava la caminada… Es feia palier de que més que mancances eren prejudicis…

Aquest cop, però, els bastons eren una puta merda. Queda lleig dir-ho així, però és la veritat… Uns massa curts, altres massa alts, altres es trencaven de seguida… Quina llàstima no haver guardat el de la caminada anterior! Com més bastons veig pel bosc, més m’arrepenteixo d’haver-lo deixat allà, al canto del banc, després d’una posta de sol increïble al final de l’entrenament….

Perquè ho vaig fer? Potser perquè s’ho mereixia… M’havia ajudat moltíssim a fer la caminada. Havia aguantat entrebancades perquè era dur com una pedra. Durant alguna correguda, fruit d’una motivació excessiva, el seu pes reduït feia que pogués centrar-me en córrer, sense adonar-me que el duia a la mà. A les pujades, infinitament eternes i pesades, em donava l’impuls exacte que necessitava, com si m’empenyessin amunt a cada pas. En les baixades em donava l’equilibri necessari per aguantar-me la majoria de les vegades. I en la caiguda? En la caiguda sempre, sempre i sempre era allà. Suficientment a prop de l’escena del ridícul, amb un somriure i oferint-me la mà. Una mà que m’ajudava a aixecar-me i continuar.  No importava que la meva caiguda l’hagués repercutit també a ell, doncs els dos érem un i només importava que això pogués seguir sempre així…

Perquè ho vaig fer? Potser perquè s’ho mereixia…. Es mereixia quedar-se allà per poder seguir veient totes i cada una de les sortides i postes de sol!

Al deixar-lo allà, era molt conscient de que si mai tornava a buscar-lo, segurament ja no hi seria… Doncs un bastó com aquell no es trobava cada dia! I segur que qualsevol que el veies se n’enamoraria tant ràpid com vaig fer jo.

Només puc desitjar-li que el respectin com és, que el respectin i que aconsegueixi ser un de sol per totes les mans on passi. Això mateix, em farà tant feliç com tenir-lo sempre al meu costat.

I si l’amor fos això? El respecte. El saber que ell / ella no és teu/va. Que no ho serà mai. El no anteposar mai el teu egoisme, aquest “dret” que ens agafem perquè t’estimo. Bastó, perquè t’estimo tinc dret a que siguis meu/va i et portaré a casa i et tindre arraconat a l’entrada, esperant a que algun dia surti a caminar i ens puguem sentir un de sol altre vegada…

Perquè ho vaig fer? Potser perquè vaig decidir només limitar-me a viure aquella caminada i aquella experiència el màxim possible. I al veure que s’acabava, vaig preferir que fos així. Estava segur de que el bosc era ple de bastons. Els havia vist. I aquell era perfecte. Però quedar-me amb ell no em permetia descobrir-ne cap més! I això no era just. No era el que volia. No encara. Per molt que m’agradés.

Tornant a la caminada d’avui. I a la conclusió de que tots els bastons del bosc eren una puta merda…. Potser eren una puta merda perquè els comparava amb l’anterior. I cada bastó és únic. Incomparable. Crec que mentre segueixi buscant un bastó igual que l’anterior, tota la resta seran una puta merda. Perquè no són l’anterior i perquè no els dono la oportunitat a demostrar-me tot el que l’anterior em va demostrar…

I ja arribo de nou al cotxe. Avui he caminat sol. Als 30 minuts de buscar un bastó, he decidit que avui no el tindria. M’he perdut entre bardisses al bosc, he baixat per barrancs on l’equilibri era clau. He fet pujades intenses i pesades. He caigut i m’he aixecat, amb el somrriure de veure la ridiculesa de la trompada.

El més important d’avui és que no he fet servir el bastó. I he fet la mateixa ruta que la setmana anterior, sense ell. I ho he gaudit. Ho he viscut. Amb una intensitat i sensacions diferents! Sempre són diferents. I espero que sempre ho siguin.