E1 D6 – El final d’un inici

Etapa 1 Dia 6

Quilòmetres: Fins al final, que serà el nou principi

Temps: El just, ni més ni menys

Diari:

La pluja i els trons amenacen en emportar’s-ho tot i els llamps en cascada no donen respir al silenci de la nit. S’encadenen els trons d’una forma macabra i el Ter… el Ter gruny com ho fa l’ós en veure’s amenaçat.
L’aigua augmenta el seu cabal. Ja se sap que si a la llera d’un riu plou molt, tingués per segur que als cims encara ho fa més. I segueix augmentant… tant, que ja s’emporta la terra que cobreix les arrels de les sequoies. Les mateixes que donen aixoplug a la indefensa tenda i el meu son.
Un so greu se sobreposa a tots els altres i de sobte, obro els ulls. Estic suat i en estat d’alerta. El recordo bé el so de la riada!
Sense dubtar-ho ni un segon, surto de la tenda i observo l’exterior. M’espero trobar l’aigua del riu a prop, però no es pot veure res en la foscor. Tampoc s’escolta ja el so de la riada que m’ha desvetllat.
Decideixo allunyar-me del rec del Ter que passava a pocs metres de la tenda. Sense desmuntar-la, l’arrossego fins a la part alta del jardí. Un cop allà i dins la tenda de nou, procuro recuperar el son.
Finalment la pluja amaina, s’allunyen els trons i la son cau com pedra en l’aigua dins el meu cos baldat.

De bon matí em despertaren els sospirs d’un gos que passejava pel jardí i ensumava la tenda. En sortir-ne, vaig saludar amb un bon somriure una dona que l’acompanyava.
Sota una sorpresa compartida, descobríem que la tenda es trobava al mig del pas del camí que baixava al jardí. Recordava vagament el malson de la nit i… segons el que estava veient, havia estat més real del que em pensava.

Un cop preparada la motxilla, ben esmorzat (amb cafè de bar inclòs) i amb la ruta més o menys dibuixada, vaig enfilar camí cap el que podria ser l’últim dia de la primera etapa. Abans de sortir, però, deixava una carta amb algun text d’agraïment en el mànec d’una de les portes de la casa.

El camí que m’havia de dur fins a Montesquiu resultava passar justament pel mateix jardí on havia passat la nit. Mentre avançava, resseguia una horta enorme i al cap de pocs minuts de caminar, vaig poder comprovar que no hi havia hagut cap riada aquella nit. Es veia clarament com el Ter seguia respectuosament el seu recorregut.

Faltaven pocs quilòmetres per arribar a Montesquiu i el camí, seguia el riu enfilant amunt amb més decisió i contundència del que les meves cames haguessin preferit. Malgrat ser els últims passos, ara m’agrada recordar que caminava amb el mateix ritme i pau que el primer dia. Eliminar els reptes, les normes i els objectius em permetia gaudir de la caminada fins a l’últim pas. Si és que hi havia un últim pas, cosa que ja començava a posar en dubte.

Caminar per aquells indrets em va recordar les èpoques en què per anar d’un poble a l’altre, la gent recorria a peu aquells camins. Com d’entre els arbres i després de la pujada, els comerciants aturaven el pas on es podia entreveure el campanar de Sant Quirze. És una imatge molt agraïda i bonica, a la vegada que aconsegueix convertir l’aire que respires en un oxigen per l’ànima, difícil de trobar en les carreteres asfaltades d’avui en dia.
Pocs minuts després d’entreveure el campanar, el camí entrava en un polígon industrial on es podia veure una gran empresa amb les parets de vidre. Oficines.
Espais de poc més de 5 metres quadrats on molts (i això m’inclou) passem massa hores de les nostres vides. Que bonic devia ser, veure’m caminar amb la motxilla i els pals des d’alguna de les finestres. La viva imatge de la llibertat, potser. Tot depèn de la devoció real d’aquelles persones que romanien tancades rere els vidres.

Un cop passat el polígon i després de creuar un molí antic i abandonat, el camí seguia per un carreró estret entre un magatzem i una fàbrica abandonada a l’altre cantó. Al bell mig, un home d’avançada edat jeia en una cadira tot esmolant eines d’hort.
Abans d’arribar a la seva alçada, a la paret del magatzem, es podien veure mosaics fets amb diminutes pedres de colors que dibuixaven autèntiques obres d’art. Un llop al damunt d’una pedra, una àguila sobrevolant un bosc, un ós en un paratge… Era increïble la nitidesa amb què podies veure la imatge i la senzillesa i el detall de la seva construcció.

En arribar a la seva alçada, el bon home em va mirar divertit i després de saludar-me, em va dir que per la motxilla que duia, havia de venir de molt lluny i que feia cara d’estar molt cansat però a la vegada de ser molt feliç!
Tot seguit, es va aixecar i em va invitar a prendre una Coca-Cola amb ell i xerrar una estona. En tornar a sortir, duia dues llaunes glaçades en una mà i amb l’altra, portava una segona cadira per mi.

En Pere era un home d’avançada edat, paraules fermes i somnis joves. Malgrat tot, també era realista i un artista. Tenia filles, fills, nétes i nets de qui n’estava notablement orgullós. D’ençà de la seva jubilació, vivia tranquil en una casa de Sant Quirze (on havia viscut gran part de la seva vida) i dedicava el seu temps a restaurar i vendre mobles antics que al llarg de la seva vida, havia anat aconseguint. I no eren econòmics, creu-me! Tenia una història per cada un d’ells i escoltar-les era un regal que no es feia pagar, puix no tenia més preu que el temps.

També cuidava un petit jardí (que tenia poc de petit) amb infinitat de plantes i colors. Al final d’aquest, una petita capella oberta convertia l’espai en un indret de fantasia i per més d’un, un escenari perfecte per casar-se.
Els dibuixos construïts amb petites pedres del riu que havia vist en arribar, resultaren ser també obres seves. Tot aquell espai desprenia dedicació i passió per tot arreu.

Parlàrem de tot. De les guerres i dels temps de pau. De política. De mobles i castells, de les absurdes lleis contra algunes drogues i d’Holanda. En Pere creia que Holanda era un dels millors països per viure. Era increïble la facilitat amb què et permetia obrir-te, la seva companyia.

Va passar el temps volant i entre paraules i històries vam fer la tarda sencera. En arribar el moment del comiat, vaig decidir comprar-li un bastó dels que tenia restaurats. Ell mateix l’hi havia afegit la figura d’un ocell en el pom, al·legant que fins i tot en la vellesa estaven permesos els somnis de volar.
Qui em conegui i hagi tingut la sort (o la desgràcia) de dormir amb mi, sabrà que avui en dia encara l’utilitzo per tancar el llum de l’habitació cada nit. Doncs el bastó resulta ser de la mida perfecta per arribar a l’interruptor, sense necessitat d’aixecar-se.

Carregar la motxilla de nou i abandonar aquell espai em va exigir un esforç emocional molt més gran del que em podia esperar. Aquell simple, meravellós indret i en Pere, havien arrelat dins meu. Va ser i continua essent un d’aquells llocs que saps que sempre voldràs tornar i serà un racó especial dels que al llarg de la vida, es podran comptar amb els dits d’una mà.

Montesquiu es troba a pocs quilòmetres de Sant Quirze i s’hi arriba caminant per un camí de passeig que segueix la via del tren. En arribar-hi, tenia molt clar el que volia fer: Una cervesa fresca a la terrassa d’un bar.
En entrar al poble, vaig passar pel costat d’una residència de gent gran i em vaig dirigir al que semblava l’únic bar obert, el bar de la piscina.
En arribar-hi, vaig entendre que aquell era el final de l’etapa. Volia que ho fos i em semblava, el millor lloc del món per acabar-la i reprendre-la quan volgués continuar.
Amb un somriure increïble al rostre, un sentiment es va escapar del meu cor i va anar pujant direcció al cap fins a materialitzar-se.
En arribar, em va dir:

Joan, l’inici d’aquest viatge és una de les millors decisions que has pres mai.

E1 D5 – La sequoia de Vila-Seca

Etapa 1 Dia 5

Quilòmetres: D’inici a fi.

Temps: Estiuenc i calorós.

Diari:

Al sisè dia, un va acostumant-se als sons de la nit en la natura i ja s’ha fet la idea, del fet que no viu sol en aquest planeta… com podria semblar quan dormim a l’habitació de casa…

Tot el cós experimenta un canvi important també. L’alimentació i les hores d’activitat no són les habituals per un desubicat programador com jo.
Una de les primeres seqüeles a solucionar amb les primeres llums del sol… foren les ampolles dels peus. Tasca necessària? No pas amb compit ampollas, precisament… El repòs i la mà dreta amb l’entorn hagueren pogut fer el mateix efecte.
Senyal inequívoca que el temps que gratament havia deixat a casa en la sortida, n’havia sortit i m’estava atrapant…

Un cop esmorzat i amb la pressa d’aquell rellotge al qual se l’hi acaben les piles… reprenc la ruta direcció Sant Pere de Torelló.

La ruta és tranquil·la, ample, ben indicada i freqüentada per éssers humans d’avançada edat que gaudeixen del bon plaer de la jubilació. Tanmateix, unes 300 ovelles (em van acompanyar prou temps per contar-les) i un pastor sense gossos van ser un bon entreteniment durant la llarga i suau caminada fins al poble!

Entre totes les ovelles, una d’elles (molt petitona) no seguia el ritme del remat. Un ritme que no em permetia avançar-lo fàcilment i que va acabar provocant que caminés alguns quilòmetres rodejat d’aquestes adorables bèsties rascant-me les cames.
Una experiència tan curiosa com estrenant; Puix no era un bon lloc per coincidir amb la rebel·lió ramadera que observarem aviat, si seguim amb aquest ritme d’explotació animal!

El migdia va arribar juntament amb el poble de Sant Pere. Un bonic indret que fa frontera amb el no-res construït per humans. Justament d’on venia jo.
Una de les principals tasques dels migdies (més enllà de proveir-se d’aigua i alimentació) sol ser també començar a fer-se un idea d’on plantar la tenda. Tampoc cal estressar-se, però si pensar-hi. Doncs bé, jo m’hi vaig estressar.

Vaig anar parlant amb la gent del poble i preguntant per algun càmping, hostal o camp obert on descansar amb tenda o sense. El factor dutxa, també començava a ser important.
Un d’ells em va comentar que l’únic que coneixia (i no m’ho aconsellava massa) era una “comuna hippie” als afores del següent poble, Sant Vicenç de Torelló.
Recordo obrir els ulls de cop i re-preguntar-li de nou:
– Que diantre és una comuna hippie”? I perquè no m’ho recomanes massa!?
Tan sols recordo que la seva resposta va ser més dissuasiva que clara…

La idea em va semblar molt millor que la d’un hostal a Torelló que m’havien recomanat…
Malgrat la previsió de mal temps que es podia preveure fàcilment contemplant el cel, vaig decidir enfilar carretera avall direcció St. Vicenç de Torelló.
Al final, no tenia cap mala experiència a recordar d’un entorn “hippie” com havia descrit aquell homenot.

De camí cap allà, vaig creuar-me amb una jovenalla que feien el camí del revés.
Un cop planificada la forma de superar l’obstacle de parlar amb uns peus a l’alçada de la cara, vaig decidir obtenir una segona opinió i preguntar-los si coneixien la comuna en qüestió. Va anar més o menys així:

Hola! Perdona, teniu un moment? Estic fent ruta i voldria trobar un lloc per dormir.

Un d’ells em va oferir un peu i ens vam donar les ungles (per dir-ho d’alguna manera).

Si, i tant! Just ara anàvem a encendre uns contenidors. Que busques, un lloc o dormir?

El surrealisme augmentava com l’aigua d’una presa en el desgel de l’Himàlaia .

– Doncs les dues coses! M’han parlat d’una comuna “hippie” als afores… Ho coneixeu? No tinc massa clar qui són ni on trobar-los tampoc…

El soci es va rascar el melic amb l’aparentment inútil sola d’una sabata a l’aire i va respondre:

La sequoia! Jo mateix hi vaig estar vivint fa uns mesos! Són a Vila-Seca, els trobaràs fàcilment. Són molt bona gent! Apa noi, anem tirant que s’asseca la gasolina! Bona ruta!

I van anar tirant tot fent un gest sorprenent amb els turmells. Movien els cordills de les sabates simulant una mà que saludava.

En tot cas, molt més convençut que abans, vaig augmentar el ritme en direcció Vila-Seca amb unes pessigolles d’il·lusió i alegria in-creixendo dins meu. Allò prometia.

En arribar allà, amb l’ajuda d’uns veïns vaig localitzar ràpidament la casa. Era gran. Tenia unes quantes plantes i un jardí amb jocs d’esbarjo per la canalla i un canal de rec del ter.
Al jardí, a més de la canalla aprofitant l’espai, hi havia alguns adults que, en cridar-los, m’obriren ràpidament la porta i em convidaren a passar.

Vaig descobrir gratament, que el que havia de ser una “perillosa comuna hippi”, era ni més ni menys que una potent Ecovila de convivència sostenible i respectuosa amb la gent que hi vivia i l’entorn. Tot plegat invitava a una reflexió important a escala general.

Tot i que no quedaven habitacions disponibles per dormir, em van invitar a aprofitar el jardí per poder muntar tenda i fer nit allà. Tenia tot el que necessitava i més!
El “jardí” (com en deien) resultava ser un espai enorme replè d’estructures construïdes conjuntament amb els arbres que allà hi havia. Es veu que als estius, ofereixen allà mateix un servei de pizzeria amb les verdures i hortalisses que cultiven ells mateixos a l’hort.

Tot i que em van oferir un WC amb dutxa, vaig preferir gestionar aquest aspecte a la meva manera. Aprofitant una garrafa que hi havia allà, el cordill de la xiruca, un pal de caminar i el rec del ter que passava a tocar del jardí, vaig improvisar un sistema de dutxa que (lluny de ser pràctic) tenia pinta de funcionar!

Mentre materialitzava la idea, va aparèixer un home jove (d’uns 25 – 35 anys) amb una taula de mescles a les mans. Em va preguntar si em molestava que practiques amb ella allà mateix, ja que estava aprenent a utilitzar-la.
El company estava convivint allà una temporada i xampurrejava el castellà, puix estava fent un viatge i venia d’Egipte.

Així doncs, com qui no vol la cosa i feliç com poques vegades he estat, vaig fer-me una dutxa al ritme de música indie que donava al moment, una perfecta harmonia.

Entrada la nit i arribades les tempestes pronosticades llepant i aixecant un dit, posava fi al que seria l’última nit d’aquella etapa.

Els llamps que m’havien acompanyat la primera nit de la sortida, tornaven a fer avui acte de presència juntament amb unes pluges torrencials que em recordaren que no som més que aigua.

Gotes d’aigua movent-se entretingudes, entre les roques d’un gran riu al qual anomenem, vulgarment, viure.

E1 D4 – Simplicitat i bellesa

Etapa 1 Dia 4

Quilòmetres: Un munt de passes

Temps: Molt agradable

Diari:

S’aixeca un nou dia. Al càmping de rupit ja se senten alguns nens córrer malgrat ser de matinada. Aquesta gent de Barcelona… com jo, s’han proposat aprofitar la jornada.
S’ha acabat el repòs, com s’acaba un cap de setmana. Ho tinc clar i no em falten les ganes de tornar a treballar en la nova feina que m’ocupa ara, la de caminar!

Fa un dia genial. Les pluges han refrescat l’ambient i, malgrat les basses i el fang, el dia convida a seguir una ruta que ja comença a abandonar la meva zona de confort. Doncs de totes les meves sortides, Rupit sempre havia estat la frontera (si parlem de caminar).

Amb la tenda recollida, la maleta preparada i un parell d’entrepans per gestionar el dia, començo a fer les primeres passes per sortir del càmping.

Encara no havia passat la porta, quan de sobte, el pes a la meva esquena s’alleugera considerablement i de tal manera, que al cap de pocs segons passo de dur una maleta a una bossa! Una de les anses s’havia sortit d’aquella peça que la sostén i que mai sabré quin nom té. Vaig poder entreveure la mirada riallera d’un amable barceloní, que no jutjo, doncs la meva imatge en aquell moment segurament donava per riure una estona.

Una hora més tard i, després de descobrir que la maleta es podia collar al gust del consumidor, reprenia la marxa amb un somriure d’orella a orella. El millor que em podia haver passat aquell matí, m’acabava de passar. Doncs ara el monstruós pes de la maleta es repartia per tota l’esquena i les lumbars.
Caminar era ara increïblement agradable malgrat el pes! No podia evitar pensar, que era una sort que allò m’hagués passat a primera hora del tercer dia de marxa, doncs sóc la típica persona que necessita un motiu o una raó evident, per considerar que la meva vida (o el meu dia a dia) es pot millorar. Un clar exemple d’això, és que duc 3 anys vivint sol i sortint cap a la feina, sense tenir mai temps per esmorzar… Ves a saber quina serà, la lliçó que necessito per entendre, que fer-ho serà un abans i un després en el meu benestar.

La ruta d’avui s’enfila al bell mig de Collsacabra. Per arribar-hi, va seguint un petit caminet mal marcat i mal indicat que estalvia les corbes de la carretera asfaltada.
En un indret que no sabria dir-te on era però no gaire lluny del càmping, el sol començava a filtrar-se entre els arbres. Els raigs escalfaven la rosada i la convertien en una fina boira que s’aixecava suaument del terra.
Vaig abaixar el ritme, puix la imatge era increïblement bella i tenia, alguna cosa que em captivava.
Del darrere d’uns arbustos en va sortir una cria molt recent de vaca que, al veurem, es va aturar de cop. Sota la meva sorpresa, després de mirar-me, es va dirigir lentament on els raigs de llum assecaven l’herba i s’hi va estirar, aprofitant l’escalfor primerenca del sol.

Jo estava bocabadat. Sense sentir res extraordinari, però tanta simplicitat i bellesa m’havien fet aturar el pas. No podia evitar sentir pena per la petita vaca. No n’havia vist cap pels voltants! Estava sola i tremolava, segurament de fred.
Immers en la meva imaginació, de com hauria viscut la tempesta d’ahir a la intempèrie, no em vaig adonar d’una tercera presència molt, i quan dic molt és molt, prop de mi.
Com la botzina d’un camió en el silenci d’una carretera, la mama vaca va deixar anar una bramada d’advertència just al meu darrere.
Sort del pes de la motxilla, puix l’ensurt de tornar al present m’hauria fet volar uns bons metres! Contaminant aquell meravellós moment de por i tensió.

Sense saber-ho, estava al mig del pas entre ella i el seu fill (o filla). Apartant-me uns metres i, per xafardejar una mica, em vaig girar per observar com continuava la situació. La petitona ja s’havia llevat i es posava just sota la mare, que seguia mirant-me atentament.

De sobte, vaig entendre com (sense voler-ho), influïm en tot allò que passa al nostre voltant, fins i tot quan tan sols estem quiets, observant. La nostra presència és quelcom que duem sempre a sobre i una peça més, en el joc de forces de la naturalesa, que anomenem vulgarment: Existir.
Així doncs, més conscient que mai de que existia, vaig seguir el meu camí.

Pocs minuts més tard, m’enrampava seriosament tancant la porta que manté el ramat tancat. Suposo, que el karma m’advertia que anava 26 anys tard en prendre consciència que existia…
Com un nen penedit, vaig espavilar-me en seguir sense pensar-hi massa.

El camí seguia molt més ben marcat. Creuava boscades profundes, increïblement netes i s’enfilava cap amunt per tornar cap avall més endavant. De mitjana però, s’enfilava més del que baixava.
Cap al migdia, ja em trobava al centre de Collsacabra. Havia arribat on el petit caminet s’ajuntava amb la famosa ruta que unia Vic i Olot temps enllà. Em feia il·lusió trobar-me allà, puix que la majoria de les llegendes de Collsacabra parlen d’ell com el camí d’enorme duresa a l’hivern i de bandolers salvatges durant tot l’any.

Alegrat per les vistes i l’indret, vaig decidir fer parada per menjar-me un dels entrepans que duia. Tanmateix, la parada no va ser massa llarga ni profitosa. Doncs la bossa dels entrepans, molt probablement s’havia quedat al càmping, ja que a la maleta, no hi era. Un xic emprenyat, però acostumat ja al meu nivell d’empanementa general, vaig fer queixalada al fuet i, com qui no vol la cosa, vaig seguir direcció avall. Algun poble em trobaria més endavant.

La baixada pels prats de Collsacabra, aitant tots els indrets i recordant-ne les llegendes, em va fer oblidar de seguida el petit incident. Malgrat això, l’alegria va durar tan sols mentre caminava.

Un cop arribat a Can Toni Gros, en una rotonda hi havia un restaurant. Vaig aturar-m’hi per demanar dos nous bocates però… no els podia pas pagar! La targeta també s’havia quedat al càmping i no duia prou efectiu. Sort però, que sóc un home de tecnologia i després d’uns quants intents i males mirades del cambrer (per les pintes i els fets, suposo), vaig poder pagar-ho tot amb el mòbil mateix.

Així doncs, ben entrada la tarda i sense efectiu ni targeta (però amb la panxa plena), vaig acabar d’arribar fins a Santa Maria de Corcó o l’Esquirol. És el primer poble que coneixia, que tenia dos noms!

Aquell poble i la seva gent, van aconseguir seduir-me. Vaig entrar en l’únic bar / restaurant obert, que formava part d’una agrobotiga. Allí, vaig aprofitar per carregar el mòbil, resoldre el problema dels diners, enamorar-me (fugaçment) d’una cambrera jove i preciosa que em mirava divertida (pel meu aspecte, suposo) i conversar amb gent que coneixia bé la zona de l’endemà.

Sense saber-ho, resulta que parlava amb l’alcalde del poble. Aquest mateix, em va explicar la raó del doble nom. Es veu, que en èpoques del dictador i en una jornada de vaga, tota la gent d’aquell poble va decidir anar igualment a treballar. És per això, que a la gent d’allà se’ls va començar a dir Esquirols.
Tal va ser el costum, que fins i tot els van canviar el nom del poble!
Feia poc però, i després d’un referèndum local, van decidir tornar a recuperar el nom de Santa Maria de Corcó. Tanmateix, si proves de buscar “L’esquirol, Catalunya” al Google Maps, segueix recuperant la ubicació del poble. La història no oblida, Google tampoc.

Un cop resolt el dubte del doble nom, i abusant de la seva tranquil·litat de cap de setmana, em vaig posar al dia del recorregut de l’endemà. En indicar-los (ja érem uns quants parlant) la meva idea de ruta, un d’ells em va proposar dur-me personalment i ara mateix fins a Sant Pere de Torelló, al·legant que per la muntanya, el camí era molt llarg i cansat! Rialler, el senyor alcalde l’hi va dir que si volia fer això, m’hauria de dur també fins a Fisterra! Semblava que no entenia que l’objectiu de tot plegat era tan senzill com caminar. Tampoc crec que sigui massa fàcil d’entendre si hom és racional.

Em van dir que si seguia ara la ruta de demà, al cap d’una hora arribaria a un bon lloc de pastura on podria acampar i passar la nit amb la tenda. Envers aquest punt, em va dir que si algú tenia algun problema en què acampés una nit, l’hi fes saber, doncs ell mateix l’hi explicaria que tenia el seu permís. Era un bon home, l’alcalde.

Així doncs, després de demanar unes mandonguilles amb sèpia per sopar, somriure un cop més a la bonica cambrera i equipar-me d’entrepans i festucs, vaig sortir d’aquell poble alhora que el sol ja es començava a pondre.

Al cap d’una hora vaig arribar a una granja, tal com m’havien indicat. Vaig poder parlar amb dos germans d’uns 25 anys, noi i noia, que controlaven el remat. Van explicar-me la ruta i van indicar-me un bon lloc per acampar. Sense saber-s’ho, aquell parell van despertar en mi una serotonina eròtica fora de lloc i increïblement intensa. Creu-me, que no va ser fàcil de gestionar en aquell indret!

Un cop vaig tenir la tenda muntada i les mandonguilles gestionades, també; Vaig dedicar-me a observar la immensa quantitat d’estrelles que es podien veure aquella nit.

No som res, vaig pensar de seguida.

Ara, gairebé un any després, sóc molt conscient que no ser res: és la clau que m’obre el cadenat cada dia, per ser-ho tot.

E1 D3 – Parada i fonda

Etapa 1 Dia 3

Quilòmetres: Cap!

Temps: Tantes hores com tingui un dia i una nit.

Diari:

Jornada indefinida de repòs. Tan indefinida que, per poc, decideixo demanar un lloc de feina i quedar-m’hi a viure a canvi de menjar i sostre! Llàstima que m’agrada massa la meva feina… perquè si no, et ben asseguro que ara escriuria això des d’allà!

En tot cas, vaig dedicar la major part de la jornada a honorar-me amb diverses dutxes d’aigua calenta i hores de llegendes i llibres que parlen sobre l’amor lliure i la llibertat d’estimar. El culte al cós i a la ment, és quelcom que no volia oblidar en aquest llarg viatge!

No em vaig oblidar, per sort, d’actualitzar els mapes del mòbil, marcar els de paper i buscar un objectiu pel dia que em canses del repòs i, envalentonat, decidis caminar de nou.

Crec, estimat lector, que no t’he explicat encara l’origen, objectiu ni organització d’aquest “llarg viatge”. Com que no tinc massa res a explicar-te d’aquest dia… és un bon moment per fer-ho!

Tot va començar amb la lectura d’un bon llibre: “Salvaje”, de Cheryl Straied. Quan vaig girar l’última pàgina, amb alguna llàgrima als ulls i un somriure sincer (si el llegeixes, m’entendràs), vaig saber que havia de marxar. Caminar amb l’únic objectiu, per absurd que sembli, de no tornar mai més per on havia vingut. Creia (i segueixo creient) que és la manera com vull viure la meva vida a partir d’ara.

Caminar. Però cap a on? Una bona pregunta! Com la que fan els pares algun cop a la vida als seus fills: “- Joan, que vols fer amb la teva vida?”. Ara mateix, l’única resposta bona que hi veig és: “- Viure-la!”

Preguntes abstractes, respostes espontànies. Així doncs, ja no recordo quin dia era, però vaig obrir el Google Maps i fent zoom enrere… vaig veure que des d’on em trobava, a l’Est de la península, podia anar en línia recta fins a l’altra banda. Fent zoom endins cap allà, va aparèixer el títol de “Fisterre”, que s’assembla a “Finisterre” i podria significar “El fi de la terra”.
Sóc un home fàcil de seduir. De seguida vaig saber que m’acabava de seduir l’ànima amb aquella trista i barata deducció.

Ara que sabia la resposta a “On?”, s’obrien en mi centenars de preguntes més: “Com?”, “Quan?”, “Amb qui?”, “De quina manera?”…

Saps? Si em regales un viatge a qualsevol lloc i, abans de marxar, el planifiquem tot (llocs de dormir, de menjar, visites, museus, bars on anar a fer la cervesa, espectacles per veure, transports…), el més segur és que marxis sol. O, en el pitjor dels casos, que a última hora agafi un altre vol cap a l’indret d’aquest planeta que quedi més lluny d’on havíem planificat anar.

Conscient i coneixent-me bé, vaig decidir posar una sola norma:
– “Fes el que vulguis, com vulguis, quan vulguis i amb qui vulguis.”

Curiosament, és exactament el mateix que estic fent avui en dia, amb tots els segons de tots els dies, mesos i anys de la meva vida.

Així doncs, vaig decidir el següent (ja que era el que volia fer). Volia anar sol durant la primera etapa. Volia anar a peu, amb la tenda i un instrument de música. Volia arribar a “Montesquiu”, amb calma. Volia que no m’importés si no hi arribava. Volia estar amb la natura, dormir sota les estrelles, sentir les tempestes de lluny i cridar fort en algun indret on suposadament, ningú pogués escoltar-me.

Gràcies a la meva única norma, vaig fent el que vull en cada moment, no només el que volia fer des d’un bon principi.

E1 D2 – Tempesta

Etapa 1 Dia 2

Quilòmetres: Ni idea

Temps: Sol i tempesta…

Itirenari:

 

Diari:

No va estar una nit fàcil… Així vist en prespectiva de passat, la pitjor de totes! La tempesta va desaparéixer com per art de màgia i… crec que aquell indret on vaig decidir dormir és un dels més concorreguts per les males referències d’aquesta zona! Gossos que fan el soroll d’un ós al respirar i que, si no els veus, acollonen de debò des de dins d’una tenda… Ah i… Molts. Molts cotxes. No se que venien a fer i tampoc vaig sentir prou curiositat per descobrir-ho… Prefereixo pensar que per aquestes rondalles s’estimen molt… 🙂

Un cop acceptat que la d’avui seria una altre jornada molt diferent a la d’ahir…. i esmorzat en conseqüència, vaig posar-me per feina. En 27 anys que fa que visc a la Selva… Mai havia pujat d’Amer a Sant Marti del Far a peu. De fet, avui puc dir que encara no ho he fet.  Tot i les indicacions rebudes per veterans i botiguers del poble… vaig acabar decidint tirar pel dret cap amunt com el que vol anar a Roma i no te pressa.

Sempre ha estat una actitud molt meva aquesta. M’agrada escoltar la gent, demanar ajut i consell, aprendre… però a la hora de la veritat, acabo fent-ho tot com em surt dels collons. I adoro fer-ho així!

Tornant al tema, després d’unes quantes voltes perdut per un bonic bosc, vaig acabar a la carretera asfaltada… Bastant resignat, ja que penso que les carreteres com aquella són per correr! I jo no corro a peu ni que em persegueixin… La vida, però, va donar-me la oportunitat d’enfilar-me a un preciós Jeep d’un veterà boletaire que es va oferir a acostar-me fins a Sant Marti. Un cop allà, després d’escoltar algunes històries d’accidents de muntanya que el bonic i agradable boletaire va considerar oportú explicar-me, vaig decidir continuar amb una mica més de precaució…

Tot va rodar perfecte fins a Rupit.  Bé, fins a Salt de Sallent. Allà, la poderosa cinglera del far no va deixar-me marxar sense escoltar abans el seu espectacular retruny de trons. Suposo que es deu a la seva forma i ubicació geogràfica. Sigui com sigui, és realment increïble.

Tot aquell rebombori i la pedregada que clarament la precedia, em van acabar de convèncer (tot i el cansament, que ja era notori) d’acabar d’arribar fins a Rupit. Vaig enfilar pujada amunt mentre em creuava amb molts turistes que volien baixar a veure el Salt de Sallent tot i l’apocalipsi que preveia el retruny cada vegada mes proper dels trons…

Rupit! Estimat lector, et ben garanteixo que si m’haguessin fet fer un pronòstic d’on seria el segon dia, no hagués pas dit que arribaria fins aquí! Orgullós i incapaç de fer ni un pas més, vaig aixoplugar-me sota l’únic aixoplug gratuït que queda ja en aquesta vila. Amb un somrriure de, es veia a venir, vaig poder veure tornar, molls com ànecs, tots aquells valents turistes sords, que no havien fet cas a les senyals de l’imminent pedregada.

Gràcies a una gran persona nativa d’allà, confesor de que el Sr. Serallonga no havia posat mai un peu en aquell poble (famós per les llegendes que s’expliquen de Rúpit i en Serrallonga), vaig arribar al càmping, situat a la part alta del poble.

Vaig decidir fer-hi una parada indefinida de repòs. Avantatges de no tenir pressa!

 

 

 

 

E1 D1- Essència

Etapa: 1  Dia: 1

Quilòmetres: Molts!

Temps: El necessari.

Diari:

Ni rastre ja de la diarrea. Bona senyal! Després d’esmorzar un bon cafè i acabar d’ultimar els entrepans d’aquell primer dia, em dirigeixo a l’entrada d’aquella gairebé centenària masia.

Allà  estava. Imponent i majestuosa. Amb aspecte  desafiant. La maleta més mal feta de tota la comarca. Aspirant al premi Nobel a la ignorància i la temeritat. Malson de totes les columnes vertebrals. Era la meva. Amb totes les meves pors i, per res del món, l’hauria canviat per cap altre. Era perfecte.

Duia mesos pensant en aquell moment. En el primer pas, en com seria. I allà estava fent el primer, el segon, el tercer… un rere l’altre fins a deixar de contar-los. Caminar és un gest increïblement natural, tot i els kg de més que puguis dur a l’esquena, el nostre cos està dissenyat per fer-ho.

Aquesta vegada, però, el simple gest de caminar tenia un gust diferent… Què era? Vaig tardar una bona estona en identificar-ho… El temps. El maleït temps! Me l’havia deixat a casa! Com quan surts de viatge cap a un aeroport i a mig camí dius allò de: Merda! Ja sé que m’he deixat! I t’has de plantejar si val la pena fer mitja volta o… podràs prescindir-ne / comprar-ho allà on vagis.

Sabent que no en trobaria a cap botigueta, vaig decidir per aquella vegada, prescindir-ne. No el necessitaria pas els següents 5, 6 o 7 dies! I així vaig seguir caminant. Sense el factor temps. Al mateix moment, van anar desapareguen els càlculs de distància, els objectius, les presses, els progressos i tot allò que no tingues cap sentit sense el factor del temps. Resulta curiós, sentir com caminant vas deixant anar tota aquesta ferralla que portem sempre a sobre… Vaig passar a sentir, únicament el pes gravitatori de la motxilla… I a perdre el ritme. No hi ha ritmes ni rutines sense temps. Només allò que veus i sents a cada passa. Res més. 

Això m’agrada! Vaig pensar de seguida. I jo i el meu somriure de pam i mig vam seguir endavant com ho deuen fer les onades al bell mig d’un oceà.

El primer dia va transcórrer suaument i amb molta comoditat. Fent parades de festucs i mandarines a la bonica capella de St. Pere Sestronca, Anglès, La Cellera i Amer. Sense perdre de vista la majestuosa cinglera del far, una de les opcions per seguir la direcció de l’Est, juntament amb la de vorejar Susqueda i Sau. Qui sap per on acabaria passant!

Resultava curiosa la sensació de fer a peu en una de sola, totes aquelles rutes tan conegudes. Sota un barret de palla, xiruques i bastons… tot es veia d’una altra manera. Trobar-te amics de tota la vida fent allò que estaries fent tu i que anomenem viure fent el que toca… El més sensat i el més correcte. Justament vaig pensar que jo també ho estava fent, igual que els amics que vaig creuar-me al meu poble natiu. Tot està bé com és i tot estarà bé com hagi estat. No ho pensava en aquell moment… però ara veig que és això el que sentia!

Prop de la fàbrica d’aigua d’Amer vaig decidir, de mutu acord amb la foscor i el cansament, que fins aquí havíem arribat. Tenda muntada en un bonic prat, roba estesa i tempesta  elèctrica acostant-se. Què podia demanar més? Tot i el pànic que tinc als llamps i tempestes, aquells que em coneixen saben prou bé que en sóc un gran devot!

Amb una bona cassola d’arròs cuit en un fogonet mal muntat (en plan terrorista), vaig començar a fullejar amb cert orgull l’índex d’un bon llibre que recull totes les llegendes i rondalles de Collsacabra. No en coneixia ni una! Així que vaig decidir posar fil a l’agulla i… sempre recordaré la meravella d’aquell merescut sopar a la llum del lot i alguns llamps, sense saber ni l’hora que era ni importar-me, immers en aquelles històries de bandolers, masovers i núvies a la fuga que, d’una forma o altra, havien ocorregut anys enrere a escassos quilòmetres d’on jo em trobava.