E1 D4 – Simplicitat i bellesa

Etapa 1 Dia 4

Quilòmetres: Un munt de passes

Temps: Molt agradable

Diari:

S’aixeca un nou dia. Al càmping de rupit ja se senten alguns nens córrer malgrat ser de matinada. Aquesta gent de Barcelona… com jo, s’han proposat aprofitar la jornada.
S’ha acabat el repòs, com s’acaba un cap de setmana. Ho tinc clar i no em falten les ganes de tornar a treballar en la nova feina que m’ocupa ara, la de caminar!

Fa un dia genial. Les pluges han refrescat l’ambient i, malgrat les basses i el fang, el dia convida a seguir una ruta que ja comença a abandonar la meva zona de confort. Doncs de totes les meves sortides, Rupit sempre havia estat la frontera (si parlem de caminar).

Amb la tenda recollida, la maleta preparada i un parell d’entrepans per gestionar el dia, començo a fer les primeres passes per sortir del càmping.

Encara no havia passat la porta, quan de sobte, el pes a la meva esquena s’alleugera considerablement i de tal manera, que al cap de pocs segons passo de dur una maleta a una bossa! Una de les anses s’havia sortit d’aquella peça que la sostén i que mai sabré quin nom té. Vaig poder entreveure la mirada riallera d’un amable barceloní, que no jutjo, doncs la meva imatge en aquell moment segurament donava per riure una estona.

Una hora més tard i, després de descobrir que la maleta es podia collar al gust del consumidor, reprenia la marxa amb un somriure d’orella a orella. El millor que em podia haver passat aquell matí, m’acabava de passar. Doncs ara el monstruós pes de la maleta es repartia per tota l’esquena i les lumbars.
Caminar era ara increïblement agradable malgrat el pes! No podia evitar pensar, que era una sort que allò m’hagués passat a primera hora del tercer dia de marxa, doncs sóc la típica persona que necessita un motiu o una raó evident, per considerar que la meva vida (o el meu dia a dia) es pot millorar. Un clar exemple d’això, és que duc 3 anys vivint sol i sortint cap a la feina, sense tenir mai temps per esmorzar… Ves a saber quina serà, la lliçó que necessito per entendre, que fer-ho serà un abans i un després en el meu benestar.

La ruta d’avui s’enfila al bell mig de Collsacabra. Per arribar-hi, va seguint un petit caminet mal marcat i mal indicat que estalvia les corbes de la carretera asfaltada.
En un indret que no sabria dir-te on era però no gaire lluny del càmping, el sol començava a filtrar-se entre els arbres. Els raigs escalfaven la rosada i la convertien en una fina boira que s’aixecava suaument del terra.
Vaig abaixar el ritme, puix la imatge era increïblement bella i tenia, alguna cosa que em captivava.
Del darrere d’uns arbustos en va sortir una cria molt recent de vaca que, al veurem, es va aturar de cop. Sota la meva sorpresa, després de mirar-me, es va dirigir lentament on els raigs de llum assecaven l’herba i s’hi va estirar, aprofitant l’escalfor primerenca del sol.

Jo estava bocabadat. Sense sentir res extraordinari, però tanta simplicitat i bellesa m’havien fet aturar el pas. No podia evitar sentir pena per la petita vaca. No n’havia vist cap pels voltants! Estava sola i tremolava, segurament de fred.
Immers en la meva imaginació, de com hauria viscut la tempesta d’ahir a la intempèrie, no em vaig adonar d’una tercera presència molt, i quan dic molt és molt, prop de mi.
Com la botzina d’un camió en el silenci d’una carretera, la mama vaca va deixar anar una bramada d’advertència just al meu darrere.
Sort del pes de la motxilla, puix l’ensurt de tornar al present m’hauria fet volar uns bons metres! Contaminant aquell meravellós moment de por i tensió.

Sense saber-ho, estava al mig del pas entre ella i el seu fill (o filla). Apartant-me uns metres i, per xafardejar una mica, em vaig girar per observar com continuava la situació. La petitona ja s’havia llevat i es posava just sota la mare, que seguia mirant-me atentament.

De sobte, vaig entendre com (sense voler-ho), influïm en tot allò que passa al nostre voltant, fins i tot quan tan sols estem quiets, observant. La nostra presència és quelcom que duem sempre a sobre i una peça més, en el joc de forces de la naturalesa, que anomenem vulgarment: Existir.
Així doncs, més conscient que mai de que existia, vaig seguir el meu camí.

Pocs minuts més tard, m’enrampava seriosament tancant la porta que manté el ramat tancat. Suposo, que el karma m’advertia que anava 26 anys tard en prendre consciència que existia…
Com un nen penedit, vaig espavilar-me en seguir sense pensar-hi massa.

El camí seguia molt més ben marcat. Creuava boscades profundes, increïblement netes i s’enfilava cap amunt per tornar cap avall més endavant. De mitjana però, s’enfilava més del que baixava.
Cap al migdia, ja em trobava al centre de Collsacabra. Havia arribat on el petit caminet s’ajuntava amb la famosa ruta que unia Vic i Olot temps enllà. Em feia il·lusió trobar-me allà, puix que la majoria de les llegendes de Collsacabra parlen d’ell com el camí d’enorme duresa a l’hivern i de bandolers salvatges durant tot l’any.

Alegrat per les vistes i l’indret, vaig decidir fer parada per menjar-me un dels entrepans que duia. Tanmateix, la parada no va ser massa llarga ni profitosa. Doncs la bossa dels entrepans, molt probablement s’havia quedat al càmping, ja que a la maleta, no hi era. Un xic emprenyat, però acostumat ja al meu nivell d’empanementa general, vaig fer queixalada al fuet i, com qui no vol la cosa, vaig seguir direcció avall. Algun poble em trobaria més endavant.

La baixada pels prats de Collsacabra, aitant tots els indrets i recordant-ne les llegendes, em va fer oblidar de seguida el petit incident. Malgrat això, l’alegria va durar tan sols mentre caminava.

Un cop arribat a Can Toni Gros, en una rotonda hi havia un restaurant. Vaig aturar-m’hi per demanar dos nous bocates però… no els podia pas pagar! La targeta també s’havia quedat al càmping i no duia prou efectiu. Sort però, que sóc un home de tecnologia i després d’uns quants intents i males mirades del cambrer (per les pintes i els fets, suposo), vaig poder pagar-ho tot amb el mòbil mateix.

Així doncs, ben entrada la tarda i sense efectiu ni targeta (però amb la panxa plena), vaig acabar d’arribar fins a Santa Maria de Corcó o l’Esquirol. És el primer poble que coneixia, que tenia dos noms!

Aquell poble i la seva gent, van aconseguir seduir-me. Vaig entrar en l’únic bar / restaurant obert, que formava part d’una agrobotiga. Allí, vaig aprofitar per carregar el mòbil, resoldre el problema dels diners, enamorar-me (fugaçment) d’una cambrera jove i preciosa que em mirava divertida (pel meu aspecte, suposo) i conversar amb gent que coneixia bé la zona de l’endemà.

Sense saber-ho, resulta que parlava amb l’alcalde del poble. Aquest mateix, em va explicar la raó del doble nom. Es veu, que en èpoques del dictador i en una jornada de vaga, tota la gent d’aquell poble va decidir anar igualment a treballar. És per això, que a la gent d’allà se’ls va començar a dir Esquirols.
Tal va ser el costum, que fins i tot els van canviar el nom del poble!
Feia poc però, i després d’un referèndum local, van decidir tornar a recuperar el nom de Santa Maria de Corcó. Tanmateix, si proves de buscar “L’esquirol, Catalunya” al Google Maps, segueix recuperant la ubicació del poble. La història no oblida, Google tampoc.

Un cop resolt el dubte del doble nom, i abusant de la seva tranquil·litat de cap de setmana, em vaig posar al dia del recorregut de l’endemà. En indicar-los (ja érem uns quants parlant) la meva idea de ruta, un d’ells em va proposar dur-me personalment i ara mateix fins a Sant Pere de Torelló, al·legant que per la muntanya, el camí era molt llarg i cansat! Rialler, el senyor alcalde l’hi va dir que si volia fer això, m’hauria de dur també fins a Fisterra! Semblava que no entenia que l’objectiu de tot plegat era tan senzill com caminar. Tampoc crec que sigui massa fàcil d’entendre si hom és racional.

Em van dir que si seguia ara la ruta de demà, al cap d’una hora arribaria a un bon lloc de pastura on podria acampar i passar la nit amb la tenda. Envers aquest punt, em va dir que si algú tenia algun problema en què acampés una nit, l’hi fes saber, doncs ell mateix l’hi explicaria que tenia el seu permís. Era un bon home, l’alcalde.

Així doncs, després de demanar unes mandonguilles amb sèpia per sopar, somriure un cop més a la bonica cambrera i equipar-me d’entrepans i festucs, vaig sortir d’aquell poble alhora que el sol ja es començava a pondre.

Al cap d’una hora vaig arribar a una granja, tal com m’havien indicat. Vaig poder parlar amb dos germans d’uns 25 anys, noi i noia, que controlaven el remat. Van explicar-me la ruta i van indicar-me un bon lloc per acampar. Sense saber-s’ho, aquell parell van despertar en mi una serotonina eròtica fora de lloc i increïblement intensa. Creu-me, que no va ser fàcil de gestionar en aquell indret!

Un cop vaig tenir la tenda muntada i les mandonguilles gestionades, també; Vaig dedicar-me a observar la immensa quantitat d’estrelles que es podien veure aquella nit.

No som res, vaig pensar de seguida.

Ara, gairebé un any després, sóc molt conscient que no ser res: és la clau que m’obre el cadenat cada dia, per ser-ho tot.

E1 D3 – Parada i fonda

Etapa 1 Dia 3

Quilòmetres: Cap!

Temps: Tantes hores com tingui un dia i una nit.

Diari:

Jornada indefinida de repòs. Tan indefinida que, per poc, decideixo demanar un lloc de feina i quedar-m’hi a viure a canvi de menjar i sostre! Llàstima que m’agrada massa la meva feina… perquè si no, et ben asseguro que ara escriuria això des d’allà!

En tot cas, vaig dedicar la major part de la jornada a honorar-me amb diverses dutxes d’aigua calenta i hores de llegendes i llibres que parlen sobre l’amor lliure i la llibertat d’estimar. El culte al cós i a la ment, és quelcom que no volia oblidar en aquest llarg viatge!

No em vaig oblidar, per sort, d’actualitzar els mapes del mòbil, marcar els de paper i buscar un objectiu pel dia que em canses del repòs i, envalentonat, decidis caminar de nou.

Crec, estimat lector, que no t’he explicat encara l’origen, objectiu ni organització d’aquest “llarg viatge”. Com que no tinc massa res a explicar-te d’aquest dia… és un bon moment per fer-ho!

Tot va començar amb la lectura d’un bon llibre: “Salvaje”, de Cheryl Straied. Quan vaig girar l’última pàgina, amb alguna llàgrima als ulls i un somriure sincer (si el llegeixes, m’entendràs), vaig saber que havia de marxar. Caminar amb l’únic objectiu, per absurd que sembli, de no tornar mai més per on havia vingut. Creia (i segueixo creient) que és la manera com vull viure la meva vida a partir d’ara.

Caminar. Però cap a on? Una bona pregunta! Com la que fan els pares algun cop a la vida als seus fills: “- Joan, que vols fer amb la teva vida?”. Ara mateix, l’única resposta bona que hi veig és: “- Viure-la!”

Preguntes abstractes, respostes espontànies. Així doncs, ja no recordo quin dia era, però vaig obrir el Google Maps i fent zoom enrere… vaig veure que des d’on em trobava, a l’Est de la península, podia anar en línia recta fins a l’altra banda. Fent zoom endins cap allà, va aparèixer el títol de “Fisterre”, que s’assembla a “Finisterre” i podria significar “El fi de la terra”.
Sóc un home fàcil de seduir. De seguida vaig saber que m’acabava de seduir l’ànima amb aquella trista i barata deducció.

Ara que sabia la resposta a “On?”, s’obrien en mi centenars de preguntes més: “Com?”, “Quan?”, “Amb qui?”, “De quina manera?”…

Saps? Si em regales un viatge a qualsevol lloc i, abans de marxar, el planifiquem tot (llocs de dormir, de menjar, visites, museus, bars on anar a fer la cervesa, espectacles per veure, transports…), el més segur és que marxis sol. O, en el pitjor dels casos, que a última hora agafi un altre vol cap a l’indret d’aquest planeta que quedi més lluny d’on havíem planificat anar.

Conscient i coneixent-me bé, vaig decidir posar una sola norma:
– “Fes el que vulguis, com vulguis, quan vulguis i amb qui vulguis.”

Curiosament, és exactament el mateix que estic fent avui en dia, amb tots els segons de tots els dies, mesos i anys de la meva vida.

Així doncs, vaig decidir el següent (ja que era el que volia fer). Volia anar sol durant la primera etapa. Volia anar a peu, amb la tenda i un instrument de música. Volia arribar a “Montesquiu”, amb calma. Volia que no m’importés si no hi arribava. Volia estar amb la natura, dormir sota les estrelles, sentir les tempestes de lluny i cridar fort en algun indret on suposadament, ningú pogués escoltar-me.

Gràcies a la meva única norma, vaig fent el que vull en cada moment, no només el que volia fer des d’un bon principi.

E1 D2 – Tempesta

Etapa 1 Dia 2

Quilòmetres: Ni idea

Temps: Sol i tempesta…

Itirenari:

 

Diari:

No va estar una nit fàcil… Així vist en prespectiva de passat, la pitjor de totes! La tempesta va desaparéixer com per art de màgia i… crec que aquell indret on vaig decidir dormir és un dels més concorreguts per les males referències d’aquesta zona! Gossos que fan el soroll d’un ós al respirar i que, si no els veus, acollonen de debò des de dins d’una tenda… Ah i… Molts. Molts cotxes. No se que venien a fer i tampoc vaig sentir prou curiositat per descobrir-ho… Prefereixo pensar que per aquestes rondalles s’estimen molt… 🙂

Un cop acceptat que la d’avui seria una altre jornada molt diferent a la d’ahir…. i esmorzat en conseqüència, vaig posar-me per feina. En 27 anys que fa que visc a la Selva… Mai havia pujat d’Amer a Sant Marti del Far a peu. De fet, avui puc dir que encara no ho he fet.  Tot i les indicacions rebudes per veterans i botiguers del poble… vaig acabar decidint tirar pel dret cap amunt com el que vol anar a Roma i no te pressa.

Sempre ha estat una actitud molt meva aquesta. M’agrada escoltar la gent, demanar ajut i consell, aprendre… però a la hora de la veritat, acabo fent-ho tot com em surt dels collons. I adoro fer-ho així!

Tornant al tema, després d’unes quantes voltes perdut per un bonic bosc, vaig acabar a la carretera asfaltada… Bastant resignat, ja que penso que les carreteres com aquella són per correr! I jo no corro a peu ni que em persegueixin… La vida, però, va donar-me la oportunitat d’enfilar-me a un preciós Jeep d’un veterà boletaire que es va oferir a acostar-me fins a Sant Marti. Un cop allà, després d’escoltar algunes històries d’accidents de muntanya que el bonic i agradable boletaire va considerar oportú explicar-me, vaig decidir continuar amb una mica més de precaució…

Tot va rodar perfecte fins a Rupit.  Bé, fins a Salt de Sallent. Allà, la poderosa cinglera del far no va deixar-me marxar sense escoltar abans el seu espectacular retruny de trons. Suposo que es deu a la seva forma i ubicació geogràfica. Sigui com sigui, és realment increïble.

Tot aquell rebombori i la pedregada que clarament la precedia, em van acabar de convèncer (tot i el cansament, que ja era notori) d’acabar d’arribar fins a Rupit. Vaig enfilar pujada amunt mentre em creuava amb molts turistes que volien baixar a veure el Salt de Sallent tot i l’apocalipsi que preveia el retruny cada vegada mes proper dels trons…

Rupit! Estimat lector, et ben garanteixo que si m’haguessin fet fer un pronòstic d’on seria el segon dia, no hagués pas dit que arribaria fins aquí! Orgullós i incapaç de fer ni un pas més, vaig aixoplugar-me sota l’únic aixoplug gratuït que queda ja en aquesta vila. Amb un somrriure de, es veia a venir, vaig poder veure tornar, molls com ànecs, tots aquells valents turistes sords, que no havien fet cas a les senyals de l’imminent pedregada.

Gràcies a una gran persona nativa d’allà, confesor de que el Sr. Serallonga no havia posat mai un peu en aquell poble (famós per les llegendes que s’expliquen de Rúpit i en Serrallonga), vaig arribar al càmping, situat a la part alta del poble.

Vaig decidir fer-hi una parada indefinida de repòs. Avantatges de no tenir pressa!

 

 

 

 

E1 D1- Essència

Etapa: 1  Dia: 1

Quilòmetres: Molts!

Temps: El necessari.

Diari:

Ni rastre ja de la diarrea. Bona senyal! Després d’esmorzar un bon cafè i acabar d’ultimar els entrepans d’aquell primer dia, em dirigeixo a l’entrada d’aquella gairebé centenària masia.

Allà  estava. Imponent i majestuosa. Amb aspecte  desafiant. La maleta més mal feta de tota la comarca. Aspirant al premi Nobel a la ignorància i la temeritat. Malson de totes les columnes vertebrals. Era la meva. Amb totes les meves pors i, per res del món, l’hauria canviat per cap altre. Era perfecte.

Duia mesos pensant en aquell moment. En el primer pas, en com seria. I allà estava fent el primer, el segon, el tercer… un rere l’altre fins a deixar de contar-los. Caminar és un gest increïblement natural, tot i els kg de més que puguis dur a l’esquena, el nostre cos està dissenyat per fer-ho.

Aquesta vegada, però, el simple gest de caminar tenia un gust diferent… Què era? Vaig tardar una bona estona en identificar-ho… El temps. El maleït temps! Me l’havia deixat a casa! Com quan surts de viatge cap a un aeroport i a mig camí dius allò de: Merda! Ja sé que m’he deixat! I t’has de plantejar si val la pena fer mitja volta o… podràs prescindir-ne / comprar-ho allà on vagis.

Sabent que no en trobaria a cap botigueta, vaig decidir per aquella vegada, prescindir-ne. No el necessitaria pas els següents 5, 6 o 7 dies! I així vaig seguir caminant. Sense el factor temps. Al mateix moment, van anar desapareguen els càlculs de distància, els objectius, les presses, els progressos i tot allò que no tingues cap sentit sense el factor del temps. Resulta curiós, sentir com caminant vas deixant anar tota aquesta ferralla que portem sempre a sobre… Vaig passar a sentir, únicament el pes gravitatori de la motxilla… I a perdre el ritme. No hi ha ritmes ni rutines sense temps. Només allò que veus i sents a cada passa. Res més. 

Això m’agrada! Vaig pensar de seguida. I jo i el meu somriure de pam i mig vam seguir endavant com ho deuen fer les onades al bell mig d’un oceà.

El primer dia va transcórrer suaument i amb molta comoditat. Fent parades de festucs i mandarines a la bonica capella de St. Pere Sestronca, Anglès, La Cellera i Amer. Sense perdre de vista la majestuosa cinglera del far, una de les opcions per seguir la direcció de l’Est, juntament amb la de vorejar Susqueda i Sau. Qui sap per on acabaria passant!

Resultava curiosa la sensació de fer a peu en una de sola, totes aquelles rutes tan conegudes. Sota un barret de palla, xiruques i bastons… tot es veia d’una altra manera. Trobar-te amics de tota la vida fent allò que estaries fent tu i que anomenem viure fent el que toca… El més sensat i el més correcte. Justament vaig pensar que jo també ho estava fent, igual que els amics que vaig creuar-me al meu poble natiu. Tot està bé com és i tot estarà bé com hagi estat. No ho pensava en aquell moment… però ara veig que és això el que sentia!

Prop de la fàbrica d’aigua d’Amer vaig decidir, de mutu acord amb la foscor i el cansament, que fins aquí havíem arribat. Tenda muntada en un bonic prat, roba estesa i tempesta  elèctrica acostant-se. Què podia demanar més? Tot i el pànic que tinc als llamps i tempestes, aquells que em coneixen saben prou bé que en sóc un gran devot!

Amb una bona cassola d’arròs cuit en un fogonet mal muntat (en plan terrorista), vaig començar a fullejar amb cert orgull l’índex d’un bon llibre que recull totes les llegendes i rondalles de Collsacabra. No en coneixia ni una! Així que vaig decidir posar fil a l’agulla i… sempre recordaré la meravella d’aquell merescut sopar a la llum del lot i alguns llamps, sense saber ni l’hora que era ni importar-me, immers en aquelles històries de bandolers, masovers i núvies a la fuga que, d’una forma o altra, havien ocorregut anys enrere a escassos quilòmetres d’on jo em trobava.