E1 D3 – Parada i fonda

Etapa 1 Dia 3

Quilòmetres: Cap!

Temps: Tantes hores com tingui un dia i una nit.

Diari:

Jornada indefinida de repòs. Tan indefinida que, per poc, decideixo demanar un lloc de feina i quedar-m’hi a viure a canvi de menjar i sostre! Llàstima que m’agrada massa la meva feina… perquè si no, et ben asseguro que ara escriuria això des d’allà!

En tot cas, vaig dedicar la major part de la jornada a honorar-me amb diverses dutxes d’aigua calenta i hores de llegendes i llibres que parlen sobre l’amor lliure i la llibertat d’estimar. El culte al cós i a la ment, és quelcom que no volia oblidar en aquest llarg viatge!

No em vaig oblidar, per sort, d’actualitzar els mapes del mòbil, marcar els de paper i buscar un objectiu pel dia que em canses del repòs i, envalentonat, decidis caminar de nou.

Crec, estimat lector, que no t’he explicat encara l’origen, objectiu ni organització d’aquest “llarg viatge”. Com que no tinc massa res a explicar-te d’aquest dia… és un bon moment per fer-ho!

Tot va començar amb la lectura d’un bon llibre: “Salvaje”, de Cheryl Straied. Quan vaig girar l’última pàgina, amb alguna llàgrima als ulls i un somriure sincer (si el llegeixes, m’entendràs), vaig saber que havia de marxar. Caminar amb l’únic objectiu, per absurd que sembli, de no tornar mai més per on havia vingut. Creia (i segueixo creient) que és la manera com vull viure la meva vida a partir d’ara.

Caminar. Però cap a on? Una bona pregunta! Com la que fan els pares algun cop a la vida als seus fills: “- Joan, que vols fer amb la teva vida?”. Ara mateix, l’única resposta bona que hi veig és: “- Viure-la!”

Preguntes abstractes, respostes espontànies. Així doncs, ja no recordo quin dia era, però vaig obrir el Google Maps i fent zoom enrere… vaig veure que des d’on em trobava, a l’Est de la península, podia anar en línia recta fins a l’altra banda. Fent zoom endins cap allà, va aparèixer el títol de “Fisterre”, que s’assembla a “Finisterre” i podria significar “El fi de la terra”.
Sóc un home fàcil de seduir. De seguida vaig saber que m’acabava de seduir l’ànima amb aquella trista i barata deducció.

Ara que sabia la resposta a “On?”, s’obrien en mi centenars de preguntes més: “Com?”, “Quan?”, “Amb qui?”, “De quina manera?”…

Saps? Si em regales un viatge a qualsevol lloc i, abans de marxar, el planifiquem tot (llocs de dormir, de menjar, visites, museus, bars on anar a fer la cervesa, espectacles per veure, transports…), el més segur és que marxis sol. O, en el pitjor dels casos, que a última hora agafi un altre vol cap a l’indret d’aquest planeta que quedi més lluny d’on havíem planificat anar.

Conscient i coneixent-me bé, vaig decidir posar una sola norma:
– “Fes el que vulguis, com vulguis, quan vulguis i amb qui vulguis.”

Curiosament, és exactament el mateix que estic fent avui en dia, amb tots els segons de tots els dies, mesos i anys de la meva vida.

Així doncs, vaig decidir el següent (ja que era el que volia fer). Volia anar sol durant la primera etapa. Volia anar a peu, amb la tenda i un instrument de música. Volia arribar a “Montesquiu”, amb calma. Volia que no m’importés si no hi arribava. Volia estar amb la natura, dormir sota les estrelles, sentir les tempestes de lluny i cridar fort en algun indret on suposadament, ningú pogués escoltar-me.

Gràcies a la meva única norma, vaig fent el que vull en cada moment, no només el que volia fer des d’un bon principi.

E1 D2 – Tempesta

Etapa 1 Dia 2

Quilòmetres: Ni idea

Temps: Sol i tempesta…

Itirenari:

 

Diari:

No va estar una nit fàcil… Així vist en prespectiva de passat, la pitjor de totes! La tempesta va desaparéixer com per art de màgia i… crec que aquell indret on vaig decidir dormir és un dels més concorreguts per les males referències d’aquesta zona! Gossos que fan el soroll d’un ós al respirar i que, si no els veus, acollonen de debò des de dins d’una tenda… Ah i… Molts. Molts cotxes. No se que venien a fer i tampoc vaig sentir prou curiositat per descobrir-ho… Prefereixo pensar que per aquestes rondalles s’estimen molt… 🙂

Un cop acceptat que la d’avui seria una altre jornada molt diferent a la d’ahir…. i esmorzat en conseqüència, vaig posar-me per feina. En 27 anys que fa que visc a la Selva… Mai havia pujat d’Amer a Sant Marti del Far a peu. De fet, avui puc dir que encara no ho he fet.  Tot i les indicacions rebudes per veterans i botiguers del poble… vaig acabar decidint tirar pel dret cap amunt com el que vol anar a Roma i no te pressa.

Sempre ha estat una actitud molt meva aquesta. M’agrada escoltar la gent, demanar ajut i consell, aprendre… però a la hora de la veritat, acabo fent-ho tot com em surt dels collons. I adoro fer-ho així!

Tornant al tema, després d’unes quantes voltes perdut per un bonic bosc, vaig acabar a la carretera asfaltada… Bastant resignat, ja que penso que les carreteres com aquella són per correr! I jo no corro a peu ni que em persegueixin… La vida, però, va donar-me la oportunitat d’enfilar-me a un preciós Jeep d’un veterà boletaire que es va oferir a acostar-me fins a Sant Marti. Un cop allà, després d’escoltar algunes històries d’accidents de muntanya que el bonic i agradable boletaire va considerar oportú explicar-me, vaig decidir continuar amb una mica més de precaució…

Tot va rodar perfecte fins a Rupit.  Bé, fins a Salt de Sallent. Allà, la poderosa cinglera del far no va deixar-me marxar sense escoltar abans el seu espectacular retruny de trons. Suposo que es deu a la seva forma i ubicació geogràfica. Sigui com sigui, és realment increïble.

Tot aquell rebombori i la pedregada que clarament la precedia, em van acabar de convèncer (tot i el cansament, que ja era notori) d’acabar d’arribar fins a Rupit. Vaig enfilar pujada amunt mentre em creuava amb molts turistes que volien baixar a veure el Salt de Sallent tot i l’apocalipsi que preveia el retruny cada vegada mes proper dels trons…

Rupit! Estimat lector, et ben garanteixo que si m’haguessin fet fer un pronòstic d’on seria el segon dia, no hagués pas dit que arribaria fins aquí! Orgullós i incapaç de fer ni un pas més, vaig aixoplugar-me sota l’únic aixoplug gratuït que queda ja en aquesta vila. Amb un somrriure de, es veia a venir, vaig poder veure tornar, molls com ànecs, tots aquells valents turistes sords, que no havien fet cas a les senyals de l’imminent pedregada.

Gràcies a una gran persona nativa d’allà, confesor de que el Sr. Serallonga no havia posat mai un peu en aquell poble (famós per les llegendes que s’expliquen de Rúpit i en Serrallonga), vaig arribar al càmping, situat a la part alta del poble.

Vaig decidir fer-hi una parada indefinida de repòs. Avantatges de no tenir pressa!

 

 

 

 

E1 D1- Essència

Etapa: 1  Dia: 1

Quilòmetres: Molts!

Temps: El necessari.

Diari:

Ni rastre ja de la diarrea. Bona senyal! Després d’esmorzar un bon cafè i acabar d’ultimar els entrepans d’aquell primer dia, em dirigeixo a l’entrada d’aquella gairebé centenària masia.

Allà  estava. Imponent i majestuosa. Amb aspecte  desafiant. La maleta més mal feta de tota la comarca. Aspirant al premi Nobel a la ignorància i la temeritat. Malson de totes les columnes vertebrals. Era la meva. Amb totes les meves pors i, per res del món, l’hauria canviat per cap altre. Era perfecte.

Duia mesos pensant en aquell moment. En el primer pas, en com seria. I allà estava fent el primer, el segon, el tercer… un rere l’altre fins a deixar de contar-los. Caminar és un gest increïblement natural, tot i els kg de més que puguis dur a l’esquena, el nostre cos està dissenyat per fer-ho.

Aquesta vegada, però, el simple gest de caminar tenia un gust diferent… Què era? Vaig tardar una bona estona en identificar-ho… El temps. El maleït temps! Me l’havia deixat a casa! Com quan surts de viatge cap a un aeroport i a mig camí dius allò de: Merda! Ja sé que m’he deixat! I t’has de plantejar si val la pena fer mitja volta o… podràs prescindir-ne / comprar-ho allà on vagis.

Sabent que no en trobaria a cap botigueta, vaig decidir per aquella vegada, prescindir-ne. No el necessitaria pas els següents 5, 6 o 7 dies! I així vaig seguir caminant. Sense el factor temps. Al mateix moment, van anar desapareguen els càlculs de distància, els objectius, les presses, els progressos i tot allò que no tingues cap sentit sense el factor del temps. Resulta curiós, sentir com caminant vas deixant anar tota aquesta ferralla que portem sempre a sobre… Vaig passar a sentir, únicament el pes gravitatori de la motxilla… I a perdre el ritme. No hi ha ritmes ni rutines sense temps. Només allò que veus i sents a cada passa. Res més. 

Això m’agrada! Vaig pensar de seguida. I jo i el meu somriure de pam i mig vam seguir endavant com ho deuen fer les onades al bell mig d’un oceà.

El primer dia va transcórrer suaument i amb molta comoditat. Fent parades de festucs i mandarines a la bonica capella de St. Pere Sestronca, Anglès, La Cellera i Amer. Sense perdre de vista la majestuosa cinglera del far, una de les opcions per seguir la direcció de l’Est, juntament amb la de vorejar Susqueda i Sau. Qui sap per on acabaria passant!

Resultava curiosa la sensació de fer a peu en una de sola, totes aquelles rutes tan conegudes. Sota un barret de palla, xiruques i bastons… tot es veia d’una altra manera. Trobar-te amics de tota la vida fent allò que estaries fent tu i que anomenem viure fent el que toca… El més sensat i el més correcte. Justament vaig pensar que jo també ho estava fent, igual que els amics que vaig creuar-me al meu poble natiu. Tot està bé com és i tot estarà bé com hagi estat. No ho pensava en aquell moment… però ara veig que és això el que sentia!

Prop de la fàbrica d’aigua d’Amer vaig decidir, de mutu acord amb la foscor i el cansament, que fins aquí havíem arribat. Tenda muntada en un bonic prat, roba estesa i tempesta  elèctrica acostant-se. Què podia demanar més? Tot i el pànic que tinc als llamps i tempestes, aquells que em coneixen saben prou bé que en sóc un gran devot!

Amb una bona cassola d’arròs cuit en un fogonet mal muntat (en plan terrorista), vaig començar a fullejar amb cert orgull l’índex d’un bon llibre que recull totes les llegendes i rondalles de Collsacabra. No en coneixia ni una! Així que vaig decidir posar fil a l’agulla i… sempre recordaré la meravella d’aquell merescut sopar a la llum del lot i alguns llamps, sense saber ni l’hora que era ni importar-me, immers en aquelles històries de bandolers, masovers i núvies a la fuga que, d’una forma o altra, havien ocorregut anys enrere a escassos quilòmetres d’on jo em trobava.