Ulls del món

Vivim en els ulls del món.
De nit la lluna, de dia el sol.
La pupil·la es dilata i es fa de dia;
s’enfosqueix quan dorm.

En el mar la còrnia que s’allunya.
Una reserva de llàgrimes pel dol.
Un ecosistema que manté,
els seus ulls vius i bons.

I si en els teus, ulls, nasqués el món?
Que dins seu, d’altres ulls
fessin l’amor i més ulls…
Més mons. Més ulls. Sexe. Ulls.
Més mons…

I si vivim, ignorants, tan tranquils…
en un bucle infinit d’amor?
Un forat negre que només ens duria,
allà mateix on som.

Però i si… I si…
I si algun dia,
s’apaguen els primers ulls?
Foscor. Blau fosc.

Hi hagué doncs un dia. Un només.
En què uns ulls veieren al cel,
la veritat de tot.
La mateixa que ara es mostra
en un to blavós.

Res és com sembla

Somriu, l’arc de la lluna en la nit
d’eclipsi. Diu,
que el bon niu és el de branquillons
d’ara.
I en l’aire que els mou
respires sense ser-hi i respiro jo,
més tard, de la mateixa ventada.

S’apaga… el seu reflex en l’aigua
del mar, el tapa. La nostra ombra
que d’aquí a on ets, s’allarga.
Imponent.

I que bell, l’espectacle d’apagar el sol
de la nit i adonar-se; El munt de llums
que decoren els teus ulls. Quan
faltes.

Res és com sembla.
Només, és com és.

Malgrat el que els ulls t’ensenyen.

Sa vividor

Naixo on els rius abandonen
les lleres i roques,
saltant, al blanc de l’aire
colorant els raigs de sol.

Creixo en la roca verge
del muntanyós paratge;
esvelt observant
el desastrós regalim
de massa passes
buides de valors
i respecte.

Em reprodueixo allà
on les carícies del vent
m’agraden i veig,
que puc ser arbre.
En boscada profunda
sempre junta i afable,
malgrat sia el primer.

Moro a les estrelles.
En l’albada i sé,
quan n’és de bell ser.
I deixar-ho. En el silenci
d’un tro llunyà,
apropant-se,
si així ho volgué.

Nada por hacer

Soy las palabras que digo
el escribir de los versos
que acuden a ti por el aire
como lo hacen las ondas de un “Te quiero”.

Insensible e incomprensible
aceptarlo todo me convertió
en un ser inerte y echo de menos,
el latir compulsivo de dos ojos
mirándose demasiado cerca
para evitar el beso.

Ya no busco, encuentro el instante
como el barco de Floqui, sin timón
ni remos.
Al basto mar del presente,
me entregue.
Aunque no creo poseer
el conocimiento básico de vivir,
amo igual que ayer
escondido entre los vientos de abril.

Las horas vuelan y los minutos pesan
en los caminos del sentir.
Doloroso porvenir, ajeno al miedo,
al saber que por ti lo daría todo
aunque el todo sea nada y nada
fuese, lo que ya estoy haciendo.

Pescador de penes

Purga el pecador de culpes d’altres
a la llum d’una lluna i l’amor,
que en ell reflexa la seua ombra
del que realment és; I som.

Pregoner dels somriures i les penes,
al mateix nivell, la mateixa cura: El petó.
Ni d’ella ni d’ell, n’ha de néixer.
D’on n’és doncs, el perdó?

Rebel, tanca els ulls i espera,
pacient, la raó.
Que n’arribarà de llunyanes terres!
Tanta com vulgui escoltar, son cor.

I ara els obre. Els ulls. De debò.
Qui regne realment les seves venes?
No n’és la sang, la seva princesa!
N’és ell. Bell. L’únic gestor.

Veié el somriure en les estrelles.
I si ho fos, ell, l’únic senyor?
Que seguiren els rius on volgueren,
sense saber-s’ho, a la mort.

Ferfexte

Sap què vol, però perenne;
d’emoció postrada
a l’ample cel on el sol
brilla i agosarat, és prendre.

Va com va, repeteix l’honor;
Faltat de raó i raons…
Tan sols és por d’acceptar
un no sever, d’ulls tendres.

Sap què vol, però voler…
és tot allò que barrina i remou
el vent de l’ara; temorós.
Que de voler tot, res és massa…
I tot, és perdre.

Casum l’ou…

On aprengué… a destorbar-se
en nits que serien d’agost
i viures en riures de tardor.

La malaltia d’esdevenir-se:
Ferfexte. Sols per jo.

Ácaros celestes

Luna. Roja a veces, blanca.
Todas las noches. Algunas, nubladas.
No la veo…. la siento. Se que esta.
Permite seguir, sin pensar en ella.
Amarla sin estorbar.
Virar, plenamente, a lo que rodea.

Fuego! Estrella fugaz. Increíblemente bella.
No por estrella, por fugaz.
Por desconocida. Desconcertante.
Arde rápido, alegra verla.
Consumirla, al completo.
Hasta apagarse. Darse cuenta:
– No va a doler tanto, olvidarla.
Habrán otras. Buenos recuerdos.

Cometa en orbita.
Brillando largo tiempo.
Equilibrio (u hijo) entre fugaz y lunar.
Solo el. No fijarse en nada más.
Y desaparece. Nunca mas podrá verse,
por lo que al tiempo refiere…
Quizás vuelva, y este si. Si duele
al apagarse o al dejarse ver, de nuevo.

Todos los polvos, son de estrellas.
Ácaros celestes.
Más grandes, más pequeñas…

Y seremos siempre sus frutos jugosos;
De su sexo, sudoroso y amor libre,
siempre debotos. Aterrados debotos.
Pero libres, al final.

Sinopsi i record

Rancúnia a la pell i suor,
és tardor entrada,
malgrat la calor.

El castell s’alça, poderós;
al cim alt de la solitària
muntanya.
Vents recorren i et colpegen,
com rebel·lió d’esclaus;
de la llibertat, tots devots.

Qui diria que t’estimava?
Potser ni jo.
La foto del teu somriure,
el ball de la teva mirada.
Aquest sincer; ella perversa.
Omplien allò,
que només es buida amb la mort.

Enganyosa tardor càlida.
De nits fredes.
Històries amagades en un castell,
buit. Fred. Tenebrós.
Mort estaves, malgrat encara,
lluïes amb força a l’horitzó.

Si dormim

Si no dormim que siguin
curtes les hores i llargs,
africans,
els ritmes del llit.

Que es dibuixin en parets
siluetes d’ombres o d’ombra
minvant aquelles pors,
pudor nostre,
desfetes de dolçes caricies
ensucrant llençols dits.

Si dormim
que el silenci de l’últim bes
encengui l’intens desig, amagat,
de desvetllar-nos
en l’enganyosa albada
d’una volta;
Fortuïta abraçada
de somrriure adormit.

Bona nit.

Secrets

Secrets perpetuats en l’inconscient
arrelats amb força,
deformen en belles aquarel·les
el present.

La voluntat d’algun dia veure
la llum legitima.
Com el sol al cel negre,
d’una nit que ha acabat.

Secret estès que t’asseques
refresques al vespre, pacient.
Atent al gord cel tempestuós, llunyà.

Inquiet. Amenaçat
d’esdevenir perenne
o víctima, sobtada.

Enfront de la punyent veritat .