Presencia

En el fuego de su presencia surge el humo que nublará mi consciencia. Seré yo, yo mismo como el Fénix que decida arder; perecer la basta era glacial de su ausencia.

Recorreré sus caminos, que ya conozco. Jugando a perderme. En sus rostros; En los bosques de poros y pieles hasta encontrarme perdido en el. O en ella. Y en todos.

Como madera de piano nunca hizo rico  al leñador. Su presencia. El color que no requieren sus ojos al mirarme; solamente abiertos al primer paso que de, a donde fuera.

Y ardió el fuego aquella noche. Quizás nunca más vuelva a arder. O quizás lo haga para siempre.

Blanc

Blanc.

Blancs els meus ulls quan em mires,
els llençols quan et despulles, despulles
els meus pensaments en blanc, amb el teu somriure…

Blanc. Blanc et veig quan et falta l’aire. El meu aire. L’aire que t’ha robat l’orgasme i rius… Boig!
Que m’enamores… I ens pararàs el temps! Temps que amb tu vull viure no pas quedar-me quiet… Blanc… Una instant amb tu val molt més que una eternitat en blanc. Una eternitat en pausa.

Blancs. Blanques en l’hivern les nostres bafarades d’aire.
Els nostres llibres per escriure, blancs els somnis sense tu pintats en un quadre. Blancs. Tela blanca… Màstil de bandera blanca quan t’enfades, em pintes de blanc, blanc que m’enamora, blanc que em condemna, blanc que no s’esborra…

Blanc… Blanc… El blanc de les seves mirades! Mirades omòfagues! Blanques de respecte. Blanques les nostres dents en la seva foscor. Al centre de la seva diana. Blanc l’armari on m’heu posat i d’on hauré d’escapar-me! Blanca la vostra tomba! Blanc el llamp que l’il·lumina! Blanca la vostra pàl·lida pell, morta en vida…

Blanc… Blancs els nostres sons… Corxera blanca en la cloenda. Blanca la nostra figura. Silenci de blanca i punt. Fi de l’obra… Taló blanc.

Blanc perquè no hi ets.

Blanc perquè no em trobes.

1er Slam Poetry Angles, 13 d’Octubre del 2018

 

El sol i la lluna

Explica la llegenda que el sol i la lluna s’estimaven en el més gran dels amors que han existit mai.

La lluna, però, sempre davant seu eclipsava la llum del sol a la Terra. Aquesta, al no nodrir-se de l’escalfor del sol, s’havia convertit en un planeta gèlid i fred que no donava condicions a la vida.

Així doncs, decidiren reunir-se els tres per estudiar una solució sana per la Terra i que mantingués viva l’apreciada relació dels dos grans astres.

Passaren segles de discussions i propostes fallides. No s’entenien. La lluna i el sol no volgueren mai separar-se… I ai l’as! La terra, era l’únic que necessitava!

En aquestes que una gèlida tarda de primavera, la Terra, que era molt llesta, feu una pregunta que ho canviaria tot:

T: – Oh sol! Has vist mai les estrelles?

El sol respongué:

S: – Les estrelles? No… Només veig la meva estimada lluna! Com són les estrelles?

I la lluna respongué per la terra, entrant així en la conversa:

LL: – Les estrelles són un mar de puntets blancs que inunda l’univers! Són les ànimes que un dia foren vives i ara descansen en pau. És gràcies a mi que brillen, puix que en sóc la seva guardiana. Et conec Sol… sé que t’agradaria veure-les!

S: – Oh! Quin espectacle deu ser… Quin plaer poder-les observar ni tan sols un instant! Essent-ne tu la guardiana, de ben segur n’hi ha d’haver moltes i precioses!

LL: – Si ens donéssim una mica de distància… Podries veure-les! Però tota distància allunyéssim , costaria molt de ser recuperada… I jo no vull pas allunyar-me de tu!

La Terra, atenta a la conversa, continuà amb la seva estratègia que no duia maldat, però si astúcia!

T: – Oh lluna! Guardiana de les estrelles! Has vist mai els colors d’un arc Iris?

LL: – Els colors? Jo tan sols conec el vermell del meu estimat sol, el negre de l’univers i el blanc de la meva pell i els teus glacials. I l’arc Iris! Quin nom més bonic! Què és?

El sol, que n’era molt de presumit… de seguida respongué per la Terra:

S: – Fa molts anys, abans no ens coneguéssim tu i jo, la terra n’era plena d’aigua i vegetació! Jo, amb els meus rajos de llum, il·luminava les seves tempestes creant precioses corbes de colors al cel! Verds… Grocs… Liles! El lila t’encantaria estimada! N’estic segur!

LL: – Oh! Que bonic! Puc imaginar-me la teva esplendor! I com m’agradaria poder observar el Lila! Que feliç seria!

S: – Si ens donéssim una mica de distància… Podria oferir-te el més bell dels espectacles de colors damunt la Terra! Però no! No vull pas allunyar-me ni un centímetre de tu! Estimada meva!

I aquí és on la Terra emprengué el final del seu pla oferint-los una última proposta:

Quina desgràcia aquest amor que us amaga, l’un de l’altre, el potencial més gran i bell de cadascú!

No veieu que en la vostra llibertat i distància, trobareu i descobrireu el millor l’un de l’altre!?

Escolteu, jo us proposo un tracte!
En passos molt petits anirem calculant la distància…

Us anireu desplaçant l’un de l’altre…
I jo us avisaré en quin punt exacte es veu millor la vostra màgia!

A canvi, però, el vostre contacte com teniu fins ara… mai serà més llarg d’uns minuts… i cada molts anys! En direm eclipsis i la vostra unió serà respectada i celebrada! Tot i dur penombra a casa meva…

I fou així, com la Terra aconseguí pactar un bell acord amb el Sol i la Lluna.

A poc a poc, s’anaren distanciant… amb por, amb recel, amb esperança que la Terra tingués raó i allò els unís més fent més gran encara aquell amor. Un pla extremadament ambiciós i arriscat per tots ells!

A mesura que s’anaven distanciant, el sol començà a brillar damunt la terra… Queien els seus rajos damunt el gel… que de seguida va començar a desfer-se per convertir-se en petites gotes d’aigua, rieres, grans rius i oceans! D’ella, en brotà la vegetació d’antany i començaren a formar-se les tempestes que havien de complir els somnis de la Lluna!

Aquesta, que no veia massa clar el tracte i tenia por d’haver estat ensarronada, quedà plasmada de la meravella que s’estava produint a la Terra! I abromada pel fet que el seu estimat Sol, en llibertat, fos capaç de generar tal proesa!

El Sol, no desaprofità l’oportunitat i escalfà la terra molt més ràpidament del que caldria! Veia el somriure a la Lluna i prou bé que sabia, que si escalfava fort i ràpid, es formaria la més gran de les tempestes que mai la Terra havia vist abans! I ai en ella! Amb la seva llum, podria crear un arc iris immens i preciós!

I així fou. I la Lluna queda completament enamorada d’aquella bellesa. I mirà el seu estimat Sol amb un somriure i llàgrimes als ulls. Doncs veia que lliure, era més gran i brillant. I podia veure que era feliç il·luminant la Terra i molts altres planetes que s’hi veien repercutits també. De seguida veié, que aquell seria un bon tracte i que a la Terra, tot i la seva astúcia, no l’hi faltava raó!

Arribà un moment, en què el Sol començà a pondre’s darrere la Terra. I la Lluna s’entristí. Doncs després de molts i molts anys en completa unió, perdria de vista per unes hores el seu estimat! No obstant, la tristesa es convertí de seguida en alegria! Així que el cel s’anava enfosquint, rere la Lluna començaven a aparèixer les seves estrelles.  Veié com el Sol obria els ulls com taronges, puix no les havia vist mai i quedà meravellat d’aquell panorama!

La lluna, com a bona guardiana d’aquestes decidí mostrar-li fins a on podia arribar la màgia de les estrelles i perquè n’era la guardiana. Així doncs, es concentrà i convocà una enorme pluja d’estels! Les ànimes de tots aquells que un dia foren vius, començaren a moure’s pel cel a velocitats inimaginables! Algunes fines com la sorra, d’altres grosses com carros de foc creuant el cel.

El sol, impressionat per aquell espectacle, començà a brillar més i més formant una posta de sol damunt la terra que deixava el cel completament vermell! I la Lluna, en veure com reaccionava el sol, es féu  gran i més gran!

 

La Terra, mentrestant, observava callada i emocionada aquell espectacle. Sabia que tenia raó en el que els havia dit, però no n’era pas conscient de fins quina manera aquell amor de grans astres creixeria tant!

I arribà la negra nit. El sol es pongué completament i la foscor regnà, separant completament la Lluna del Sol. La Lluna aprofità aquell moment per parlar amb la Terra i agrair-li aquell tracte, que l’hi permetia descobrir les 1000 meravelles del seu estimat que no coneixia. Entengué que si donava llibertat al seu amor, aquest podia créixer! I que bonic era!

I és així, com des de fa mil·lennis, el sol organitza les postes sobre la terra més belles que s’han vist mai! I les estrelles brillen molt més cada nit que passa! I de tant en tant, la Lluna organitza espectacles d’estrelles de foc que creuen l’univers.

 

En acabat, la Terra es mirà a si mateixa i veié com la vida havia crescut dins seu. Animals enormes i minúsculs es passejaven per les seves terres.  Entre ells, un d’especial que es feia dir Humanitat. L’hi cridava l’atenció aquella espècie! Era de les poques que s’asseia a observar les estrelles i les postes de sol. Curiosament, però, molts estaven en la mateixa situació que el Sol i la Lluna! I tot i observar-los cada dia representar el seu amor des de la més extrema llibertat, no eren capaços de veure en ella el missatge que els havia de fer estimar com mai s’haurien imaginat.

Bones brises

Com mai havia fet, en l’entrada d’una bella nit a Collsacabra, vaig decidir aturar caminada i, enmig del tot i el no-res, vaig treure la llibreta i dediquí a jo mateix el següent vers…

 

Bones brises t’acompanyin, humil motxiller. Que els aires frescos t’eixuguin la suor i la pluja, t’atrapi sempre en bon jaç.

No miris mai enrere xirucaire! Tampoc massa endavant. Que els cims per arribar t’orientin en el teu pas lleuger. La lluna i ses estrelles seran guardianes del teu son. Dorm tranquil… Humil motxiller!

Guarda i cuida aquest entorn, que vigila les teves passes. Gent de bé t’aguarda en aquestes contrades. Que trobin en tu el mateix!

Bona llum t’acompanyi, humil viatger! La mateixa que desprèn ton cor, aquí lliure! La mateixa que tota ànima malvada, algun dia desprengué…

Bones brises t’acompanyin, humil motxiller! Entre elles les de l’amor que un dia abandonares, per trobar-te a tu mateix.

No miris enrere… No miris enrere… A partir d’ara, no tornaràs mai per allà on has vingut.

No miris enrere… No miraràs enrere mai més!

Desposéeme

Lentamente abrí los ojos…

Después de la bomba que acababa de soltar, no tenia ni idea del panorama que podía encontrarme al otro lado!

Me encontré con ella. La decepción, la cordura, la desaprobación en su mirada!

Y se enfado. Se cabreo porque sus ojos eran para perderse y no volver jamas! Pero no eran los únicos donde yo quería perderme. Pues ando perdido en todos los que un día, me miraron abriendo un portal directo al centro de su tierra. Que late… Late e invita a quedarse. Quedarse hasta la hora de irse.

Y me grito. Me nombro falso, embustero, mentiroso, immaduro y 100 insultos más que aún no conocía. Lo hizo porque le dije que no. Que a mí corazón no le falta espacio desde que entro. Que late mucho más fuerte! Más rápido. Mucho más melodico y alegre que antes! Pero que no está lleno… ¡Ay el día que lo este! Moriré en vida. Pues no querré que nada salga porque lo amo! Y querré que todo entre, porque quiero amarlo…

Y me pego. Me agredió porque mi cuerpo nunca seria solo para ella. ¡Este es mi templo! Abierto a todo aquel que lo respete y lo ame. No jurare bandera. No entregare mi imagen humana a una sola persona. ¡No para toda la vida! ¿Quien haría eso? ¿¡Porque!?

En mis verdes ojos se reflejaba toda su incomprensión…

Poco a poco, en un largo silencio, sus labios invirtieron su postura de negativo a neutro. De neutro a positivo. Sus ojos dejaron de fruncir. Su cuerpo se destensaba lentamente en señal de abrazo sincero e inminente.

Y ocurrió. En mis ojos brotaron dos lágrimas al mismo tiempo que dos estrellas aparecian en el cielo aquel anochecer. Se fundieron en su pelo como la lluvia en el suelo. Dejando ese maravilloso olor a humedad y a tormenta!

Entre sollozos, sus labios pronunciaron las más bellas palabras que mis oídos escucharon jamas! Decían así:

– No sé quien eres, ni como eres, ni que me quieres decir con eso. Dime, que sientes? Por mí. Por todas. Por todos. Por todo. No lo sé… No te entiendo.

Se hizo un breve silencio… Y continuo:

– Tu tampoco lo sabes… ¿Sabes que se yo? Que no tengo miedo a que no encuentres nombre para ello. No voy a negarte lo que eres porque no este escrito. Quiero ayudarte  a descubrirlo. Y a escribirlo, por si un caso, aun nadie lo haya hecho…

Y llegaron la tormenta, la lluvia y los relámpagos. Y sentí como mi corazón se llenaba más y más… Al mismo tiempo que crecía. Alli mismo, descubri el verdadero significado del infinito.

Desposéeme le repeti… Y lo hizo. Y me beso. Y yo me fundí en sus labios como si fueran los únicos.

Sin serlo.

Inconscient

Sintetitza el seu gest en silenci. Creix el caudal del seu riu d’emocions. Descontroladament. Creix com les rialles a un acuidt. Creix i no vol que deixi mai de fer-ho.

L’instant és etern. O hauria de ser-ho. Pensa. Que és un instant? Més enllà de la definició més exacte de l’eternitat? La paraula que millor defineix el seu antònim. Antònims que s’atrauen i es defineixen en les linies dels limits.

La passió! On és? En quin moment ha marxat? Tant intensa i desapareix en un instant. Sols la seva falta de presència en desperta desig i dependència. L’hi dedica un vers:

Pasión que desapareces… Que en tu absencia naces y en tu presencia mueres. Pasión de rojo en pasado. Transparente en presente.

Rés te sentit si es sintetitza. I en un instant la passió s’apodera d’ell. Envermelleixen els seus ulls i la seva mirada ja no apunta enlloc. Ja no mira a ningú. Un orgasme etern, acompanyat d’un grunyir animal i respiracions curtes i sonores.

Ja ho te. Ja hi és. Una vegada més.

Respira. Ho fa sempre, peró només ara n’és conscient.

Estima, ho fa sempre pero només ara n’és coscient.

Existeix. Ho fa sempre, peró només ara n’és conscient.

Només ara n’és conscient.

Big Bang per la llibertat

El cavall pastava al camp una càlida tarda de juliol… Esvelt, lliure, salvatge. Olorava i mossegava aquella herba. Immers en una atmosfera de pau. Lluny de tota presència impura. Pastava viu, immers en cada instant.

Ella l’observava… A una distància prudencial. Muntada en un cavall més gran encara. Admirava la bellesa d’aquell animal. La podia sentir amb tots els seus 5 sentits; Olorava a la més pura llibertat. Els seus dits el recorrien mentalment, acariciant-lo i resseguint la seva rugosa pell. La vista immersa en el context de la situació; en una atmosfera calmada i tensa a la vegada… El paladar es desfeia en sal·liba calenta i dolça… Al sentir-lo aïnar, se l’hi escalfava i humitejava el cor…

Desitjava aquell animal amb tota la seva ànima. No el volia seu. Ella ja en tenia un de cavall, sempre seu. Fidel. Fort. Domesticat.

Cada dia que pujava als verds prats, apurava més la distància. Cada dia augmentava en ella una sagnant emoció. Aquell vent càlid, de sabor d’aigua, que pronostica la imminent tempesta… El cavall el sentia. Ella també. La més pura electricitat absorbia l’aire…

Els dies han passat. La distància és invisible. La confiança mutua… Amb un gest hàbil, digne de la seva experiència, ella s’enfila al seu damunt. Arriba la tempesta. Cauen 100 llamps a l’horitzó i un tro ensordidor silencia tota la vall.

El cavall no espera. Reacciona. Esperit salvatge. S’aixeca a dos potes renillant una profunda i sonora resposta. Ella s’agafa fort a la crinera de l’animal. La llibertat té un altre ritme. Ho sap. El desitja. L’espera.

L’animal arranca a un galop intens de 4 batudes. Ritme desafiant. Sense vacil·lacions. La tempesta ja es pedregada. Temporal. Huracà. Salten entre bardisses i pedres. Pentinen barrancs i carenes. Incendien boscos sencers al seu pas. Centenars d’estrelles, sols i llunes durant la seva batuda. Ella crida. En silenci. És l’ànima que ho fa. L’ànima dels dos que ja és una. Una explosió d’intensitat. Un Big Bang per la llibertat.

El galop es converteix ja en galop curt… En trot. En pas. Un llac a centenars de quilòmetres de casa es deixa entreveure… Els dos cauen rendits a la vora de l’aigua. Les ànimes es separen. Mai tornaran a estar juntes. Mai com ho han estat ara… Les dos ho saben. Les dos ho volen.

La llibertat es pon a l’horitzó. Un cel rogent dibuixa la silueta de la carena i s’emmiralla al llac. Una figura s’entreveu en ella.

Un cavall sorgeix del no rés.

Fidel. Fort. Domesticat.