Anfibios

Supe que todo estaba bien
cuando empezaba a torcerse.
En el vaivén de los hechos
arrojamos al capitán al mar;
sin saber si era lo correcto.
Solo queriamos flotar.

El viento,
se encargo de todo;
Por lo demás,
fluimos en sus tormentas
como lágrimas en los ojos
o sexo salvaje en el mar.

Nos faltó el aire.
No por naufragar;
Por los besos
de unos labios que
lo pararon todo;
Olvidándose de respirar.

Luego se hundió.

Saben y sabrán los delfines;
que nos hundimos juntos.
En la metamorfosis de un beso,
devenimos anfibios.

Hoy seguimos bailando
en las corrientes de la gran ciudad;
El mismo mar de los momentos
que, sin saberlo, nos hace nuestros.

Razón de ser

Se levantan a mi alrededor
construcciones históricas
de aquellos a los que antaño,
quise estar cerca.

Las veo alzarse
y me alegro. Me alegra
observarlas sentado;
Balanceando los pies
en la azotea de lo que queda
de mi templo.

Les escucho,
enorgullecerse;
Y me enorgullezco, también.
No de sus construcciones;
Sino de que aun con todo,
sigan construyendo.

Yo, deje de hacerlo.
Solo encuentro mi razón de ser
en ir quitando piezas;
Hasta quedarme sin paredes y
por techo, las estrellas.

Ya lo se, que no podre bajarlas.
Pero prometo a quien estuviera allí
(si alguien hubiera)
que nos las vamos a mirar
como si fueramos a hacerlo.

Y habrá valido la pena.
Aunque lleguemos tarde;
O no llegaramos nunca,
dejando que se hiciese
poco a poco, de día otra vez.

Creixement ++

Creixo involuntàriament.
Com el bec de l’àguila
o els diners al seu compte corrent.
No pas al meu.

Els núvols passen i el temps creix,
fent-nos vells a nosaltres i no pas a ell.
Jugada injusta, com l’esqueix;
Plantat amb mala lluna,
no acaba essent mai el que voldria ser.

Creixen i s’acumulen els moments.
Tants, que ja no recordo el que eren…
Fins que amb el vent, quan bufa,
s’escolten i es recorden bé.
I no es val córrer, perquè bufi el vent.

Creixem i deixem enrere: Temps.
Temps gastat. Temps invertit.
Temps perdut, en més moments…
Moments que no són conscients
del valor que tenen!
Del que significa tenir “temps”!
Quan ens en falta.

Serem els primers.
La primera generació que…
malgrat la puta abundància!
Mai va tenir temps.

Estant sempre en línia;
Però sense res a fer.
O massa, d’estressar-se
consumint somnis d’altres.
Assaborint l’agredolç sabor del final,
com a única motivació per fer.

Sense ni tan sols saber respondre…
Qui i què, volem ser?

O almenys,
viure de debò
com si no ens importés.

Despullar-se

T’estimo.
Viril paraula que revolta els sentits.
Ens fem grans i ja no basta.
Quan ho era tot, de petits.
Malgrat, segueix agradant escoltar-la.

Que significarà per ell? I per l’altre?
Que et farà sentir escoltar-la i…
en boca de qui?

Boig ets si l’abuses.
Perquè això és així?
Des de quant és dolent escoltar-la
i resistir-se, permès o agraït?

Enganxa, com la mel dos dits.
Ni tres, ni quatre. Ens diuen;
quan la mà ja baixa per enganxar-ne
un altre.

Dir-la no diu, despulla.
I estem massa acostumats
a anar vestits…
d’excuses i modes absurdes
teixides per l’oblit.

Recorda-ho demà, perquè s’oblida:

Oblidar no cura.
Despullar-se si…

Quan tot s’apaga

Acaben. Les hores, els contes, els anys
i les històries. D’amor. També les de sexe.

Res s’escapa del final si tingué un
inici. I per això, no se encara si cal començar.
Doncs no voldria acabar siguent
linia i adelantar només, quan
esdevingui discontinua.
Ser barca i haver d’esperar… a atracar en la marea alta.

Jo. Senzillament vull ser amb tu,
el que hem estat sempre.

Coincidències afortunades,
aprofitant-se d’un funcionament
imperfecte. El més bell i nefast,
mai avistat.

Com quan nuus,
ens envalentonem i decidim;
desendollar el present.

I tot s’apaga.

O s’encén.

Ajos crudos

Hoy llueve.
Recuerdos ácidos, siniestros
llantos a tus pies. Desnudos.

Empapados de orgullo.
Sabor a ajos crudos.
Sanos! Pero de mal gusto
al tragar. Te. Los.

Y se me repiten los momentos.
Sanandome un veneno
del que el antídoto
esta ya demasiado lejos…
Para llegar a tiempo y decírtelo;
Que lo . . .

Siento.

Sentado en el borde de mis recuerdos.
Siento y lo siento, de verdad.
¡Que la gravedad es mas fuerte!
Que tu aliento;
ya no enciende los imanes que
te traían de vuelta… Siempre.

Y cae… Cae uno… Cae otro!
Caen todos!

Todos los sonidos, textos, besos…
Perdiéndose en lo mas hondo…

Uno tras otro;
Se los come la oscuridad del olvido
y dos lágrimas; (una por mejilla)
les acompañan en su ultimo
viaje hacia la nada.

Donde espero…
nos encontraremos de nuevo.

No t’estimo. Sóc.

Sóc testimoni del silenci que desprèn
la teua esquena al vent,
allunyant-se a un futur incert.
I el meu, que de desig s’ha descobert,
fluctua ja com branques d’un gran arbre
en acabar l’hivern…

T’escriuria t’estimo; Però no.
No acceptaria que allò
que només sento jo,
quedes escrit en una sola paraula;
Que només coneix qui la llegeix…
i l’etiqueta de l’amor restes penjada.
Doncs no és la paraula,
sóc jo.

Voldria dir-te que sóc esclau
de tots els llavis que mosseguen…
la passió. De cent gèneres i colors.
I en els teus, em sento lliure.
Com l’ocell sobrevolant per plaer
la furiosa tempesta d’Agost,
aguaitant en les teves pells,
el verd de les primaveres que,
no són més belles que els grocs d’estiu
o el blanc dels teus llençols.

Fent-me gran, sol, descobreixo
el sexe, la diversió i el torrent
d’emocions arrossegant-me a
allò que podria ser per sempre.
I no. Sempre nado a la llera.

Als ulls s’hi pot veure tot.
Als teus, hi veig l’ara i aquella sensació
d’estar on l’univers no s’espera;
Escrivint el que vull ser,
no el que la lògica indica que sóc.

Com expressar allò que
no s’escriu i suportar…
el dolor del dubte, incoherent,
d’aquell que no ho entén…

Que no imagina el volum
i menys, el pes de tot.

Miedo

Miedo. Miedo de tener miedo.
De no hacer por miedo.
De estarlo haciendo,
por ello.

Miedo que solo existes al pensarte.
En ella. En el. En mi.

Deseo. Acercarme despacito,
en silencio.
Sin que te percates de ello.
Y abrazarte.

Con las manos rodearte la cintura.
Oler el perfume de tu cuello.
Morderte el cabello y
sentir que me escondo dentro.
Apretarte fuerte. Unos instantes.
Para soltarte lentamente…

Miedo.

Suavemente dándote la vuelta.
Corazón ardiente.
Tus ojos ya me miran. Los siento.

Que profunda esta lección.
Este momento. En que tu sonrisa
al verme…
me dice que ya era hora
de darse cuenta, que miedo:

Es todo lo que quiero.

Miedo al dolor. Por amor.
Miedo al perdón. Por sincero.
Miedo al cambio. Por quererlo.

Miedo a decir u oir: No.
Por querer un Si.

O al silencio.
Como el que suena en un beso.

Castel of mistakes

We will build castles of dreams
until the moon has disappeared
and our union scream destroys it all.

Instead of building it again,
we will start destroying love,
only for a joke,
from who is gone.

You nevermind
You do not understand
We only want to clear it all.

Because tomorrow…
Maybe we do not get at all.
Or everything we want.

My most will be.
Stay with you and if you want it,
you can stay with me.
More than tonight. More than my live.
More than me.

Making it going wrong again!
Consciently. Voluntarily.

Like all things will always be.

Gaia & Helena

Ella es perdia. Pertorbava la seva son nit i dia. De genolls implorava prou, amb un somriure.

L’Helena adorava aquell gest. Tan real, tan tenebrós i… a la vegada tan tendre.

Despullaren la lluna aquell vespre. I quedà, com la resta d’estrelles, vistes en un cel que aclucava els ulls, apretant-se les parpelles; Intermitentment.

Gaia descendia lentament… a la vall dels seus genolls; Riallera i tensa; Conscient, que en les valls hi havia més vida que als cims erectes, d’on provenien els intensos batecs del món. L’únic on ara volia viure i desfer-se, com la pizza al forn.

Forn d’hormones a altes pressions i cingleres on retrunyen trons de tempestes elèctriques i tempestats majors. Sexe d’excés generant èxtasi en pells, ja extasiades de plaer!

I son.

Són gotes amb somnis de paper, d’un dia plujós.