Dissimula

Dissimula la pressió que t’oprimeix el pit i somriu
als ulls del nin que saps que busca el pare.
I plora. Plora aquesta nit pels anys passats en què t’hidratares
sols de llàgrimes per dins.

Dissimula en observar l’àvia, gestionar-se el teu judici.
I riu, riu les gràcies i comentaris d’altres als que saps,
els manca encara l’exercici de ser empàtics.

Embolcalla el desastre.
Exercita els somnis on t’escapes cada nit cercant l’abraçada afable de la mare; O el melancòlic sospir del cosí que t’aporta
la força per superar l’obstacle d’un injust ja t’ho vaig dir.

Oculta el desig.
No alimentis els corcs nascuts dels silencis
que es mereixien una paraula sincera en un instant concret;
Però esdevingueren oasis descoberts en els deserts
on avui les condemnes.

Encobreix l’existència,
de tot allò que saps bé que duus dins.
Deixem dir-te que encara està per néixer
la immensa bellesa que superi el ferit rostre del teu somriure.

Però no dissimulis més.
No dissimulis més la ferida d’aquella nit.
Enfronta la tenebrosa justícia que l’empara;
la que et reclama proves absurdes
buscant-te marques blaves a la pell.
La que no entén ni l’hi importa
que tu ja estiguis morta, per dins.

Pregunta-li al de la toga
que faríem si 2 pams de vergonya el rebentessin.
Si la vaselina no deixes proves del crim,
que respondria, quan l’hi preguntessin
si ell s’ho buscava.

Dissimula.
Dissimula tranquil·la si així ho sents.
Però fes-ho només si entens
que tan sols som persones.
I el gènere on t’etiquetes… No és res més que un invent
amb què t’obliguen a identificar-te.

Que siguis lliure.

Atentament, 
la teva consciència.

Ser-ho

Ser… Ser per algú el que no m’espero i volar lluny,
inconscient de si em segueixen.
Ser el delta d’Ebre. L’aigua salada que l’arrasa.
Ser la presa que desborda,
a la llevantada que provoca un ventre.

Ser el segon que s’encalla en el ronroneig d’una bèstia.
L’art de definir-se, tan sols per trobar-se i descobrir
que no encaixes.
Ser la carpa escupin-te a la cara, l’ham amb què la pesques.

Ser l’orquestra d’un teatre, amagada rere les teles.
El valor que aporten aquells als qui no consideres.
Ser la glòria de Nerón; El despertar d’una roma en flames;
La cara fosca i opaca, de l’amor.

Ser la vibració poètica d’una vetlla.
La veritat enfrontant-se a la seva inexistència.
Ser allò que no és, si no ho interpretes.
El plaer en el dolor. La hipocresia en una afirmació.
La son resistir-se a l’erecció, que provoca un somriure.

Ser l’esbroncada de la raó.
El somni d’una llavor tossuda, germinant entre les ortigues.
Ser l’enrenou de la mar en fúria.
El silenci d’una làpida blanca sense nom.
Ser el segon exacte; en què un record s’oblida…

Ser aquella que diu NO i que NO, necessita.
El vendaval que reclama les fulles dels arbres, a la tardor.
Ser l’hivern de les coses sense anhelar-ne primaveres.
Ser-ho tot, sense pretextes ni raons.

Ser tots i cada un dels filtres, que es llancen en aquest instant a terra.
Ser la lluita envers la possessió. L’ètica promiscua del sexe.
Ser el buit que genera, la caiguda lliure de la passió.

Ser els batecs del cor de l’infant en néixer.
La primera bafarada d’aire que expiren uns pulmons.
Ser el mirall trencat de l’anorèxia i el puny sagnant
de la consciència.

Ser el renaixement.
El temps desfent-se lentament en una espelma…
Ser la il·lusió que l’hi resta a un truc descobert i la màgia,
que l’edat condemna.

Jo tan sols vull ser, l’ésser que observa.
El que mira i entén, sense tenir-ne ni puta idea.
Ser i ser i ser i ser…

Com la criatura que entén per primera vegada,
que per ser, només se l’hi demana:
Ser-ho.

Mariner

Barquetes de cent colors s’acosten als teus llençols. Fulles perennes en l’hivern les saluden, entre tremolors. Repiquen les dents i s’escolta, una càlida banda sonora de benvinguda.

Capitans i mariners d’aigua dolça es llancen com banderes a proa. Són bells estols d’orenetes i cors contents; En fan primaveres dels raigs de sol que t’il·luminen, les costes abruptes i salvatges del peu.

Matinen les pedres, que són ungles, per rebre-les com aigües fresques en la set d’un ventre. Les llavors d’un millar de flors floreixen en la neu; Que desfàs lentament… mentre s’ericen al vent; camps de fonollada groga, corbs negres, roselles vermelles i cordes d’arpa. Entre els teus pèls.

Ni tan sols l’orgasme, s’acosta a la immensitat d’aguaitar-te… en acabar la valerosa grimpada als teus genolls. Que són Montserrat. Que són l’alta cima. Un còmode terrat on observar, des de l’avantguarda, la brillant vall que il·lumina el teu somriure.

S’observen boscades profundes; planures de pastura i brollar de rius i rieres. Ara que fons les neus. T’escalfes de tu mateix i ni t’adones, d’uns dits mariners que et ressegueixen en un traçat perfecte.

I de sobte, tremola el terra! Trontolla tot l’ecosistema en adonar-se d’ells. L’inestable ventre batega tela d’un veler en la tempesta. I es veu créixer, entre la boscada, la bella i oportuna serralada del plaer. Que no n’és d’ampla sinó alta; Imponent.

Els dits embogeixen i s’afanyen a enfilar-la; Ella sola crema! Com volcà que de tan ferotge rostre, emana una carícia, pessigolles, abraçades i banys calents.

I aquell moment… en què tot sobresurt a l’atmosfera i s’estreny. S’aturen les tempestes i l’aire dibuixa un desert. Un bell centre en l’huracanat univers. Els ulls es tanquen i la serralada s’aixeca uns centímetres més.
Neix la vida. En algun indret… Una vida alegra de veure’t, anhelosa d’emergir i emergent, com allau en l’aresta o meteorits al cel.

Trontollen les teves cordes entre vocals que voldrien ser consonants alhora que pintes de blanc, l’escuma salada de l’oceà on t’avoques juntament amb tot el que t’envolta.

I un silenci etern, en trobar-se els teus ulls i els meus; Mariners.

Ens allunyen a la mar calmada que és abraçar-te mentre s’enreden les bufandes, en mossegar-te els llavis amb les dents.

Si dormim

Si no dormim que siguin
curtes les hores i llargs,
africans,
els ritmes del llit.

Que es dibuixin en parets
siluetes d’ombres o d’ombra
minvant aquelles pors,
pudor nostre,
desfetes de dolçes caricies
ensucrant llençols dits.

Si dormim
que el silenci de l’últim bes
encengui l’intens desig, amagat,
de desvetllar-nos
en l’enganyosa albada
d’una volta;
Fortuïta abraçada
de somrriure adormit.

Secrets

Secrets perpetuats en l’inconscient
arrelats amb força,
deformen en belles aquarel·les
el present.

La voluntat d’algun dia veure
la llum legitima.
Com el sol al cel negre,
d’una nit que ha acabat.

Secret estès que t’asseques
refresques al vespre, pacient.
Atent al gord cel tempestuós, llunyà.

Inquiet. Amenaçat
d’esdevenir perenne
o víctima, sobtada.

Enfront de la punyent veritat .

Ets

Ets com el corb que abaixa el vol,
unint negre i groc,
desapareixent als meus ulls
sota els colors dels camps de colze.

Ets la invasiva rosella vermella.
El silenci trencat.
La mel de les abelles.
L’espina de la rosa que em sangra a la mà.

Ets el desig d’agafar-la mes fort.
Ets el dolor que buscava trobar.

Ets la llum del dia i el color de la nit.
L’espiga i el vent;
L’història enterrant l’oblit.

Ets.

Ets tant bella lliure,
que dol pensar en buscar-te…
si no sents venir.

Riades d’abril

Centinelles de joguina ben vestits t’observen nua, destapada damunt el llit. I jo. Observo com els teus dits et pentinen les cuixes, voregen el melic, ballen jugueners tot enfilant-se cap amunt per acabar agafant amb força la teva sina.

Petites contraccions et belluguen les cames, volten els teus peus embogits en cercles. Els bessons es tensen, es relaxen… Tot el teu cos nuu, s’expressa en un va i be confús, que no segueix el ritme del teu respirar alegre.

Com un broll d’aigua fresca. En pedra humida, fluïnt lentament… El teu sexe. Irresistible per l’assedegat muntanyer, que vaga embadalit per les valls de la teva pell. I quin goig beure!
Saciar l’anhel del contacte i veure’t els ulls en blanc, tot bevent dels fluids mes interns i purs del teu ventre. M’aclamen la set de viure. I erecten! La catedral del meu ser més animal. Més lliure i a la vegada, més adepte.

Els teus genolls em cargolen, m’estiren els cabells! Sento meu, el teu desig de no acabar mai, d’aturar el rellotge i en en aquest instant, viure eternament.
Els teus gemecs ressonen en mi, com ho fan cent llamps en la tempesta i m’eriçen la pell. No acaba mai la meva set. No acaba mai el teu crit, que ja s’apaga… Sento que no respires. I obro els ulls, en veure com el broll d’aigua ja és riera, torrent, riu, cascada, presa i desborda en mi, com les riades ho fan a l’abril.

Saciada. Despentinada. Exhausta. Ets encara més bella. L’art de viure jugant amb l’amor i el sexe, com la improvització en un joc d’estratègia. Com la recepta de l’àvia. Com els tambors dels vikings al arribar a noves terres.

Son els meus dits, els que ara et ressegueixen. Cor i index ballen un vals tot saltejant-te de les natges al ventre i en el melic, volten infinitament, en orbita, s’acceleren com ho fan les meves polsasions quan tu et gires, somrius i em beses.

A la sombría de una flor

Bajo la sombría de una flor
Yace entre hormigas
el amor que un día floreció.

Me fui. Te fuiste. Y ahora vengo
como el hijo del padre, muerto,
para mantener vivo su recuerdo
y añorar su esplendor.

Todo lo que quedó por decir,
todo lo percibido después
yace ahora aquí, en silencio.
Florecerá ruidosamente en abril.
Bebiendo de las lágrimas de mayo, crecerá,
nutriéndose de mas silencios.

Como insecticida en enjambre.
Como hielo en primavera.
Como agua de sal para el sediento
marinero de la basta mar.

Ya no hay mas devotos
para las catedrales que construyen
las rocas que levantan
los terremotos de tu presencia.
Al aparecer en mis recuerdos sin avisar.
Al avisar de que en mis recuerdos
se desvanece el tiempo.

Luna nueva

Mis ojos al cielo
y en el sosiego de los tuyos, mi reflejo.
Perplejo.
No hay estrellas. Hoy hay nubes
que esconden en su sombría
mi mas profundo deseo.
Amarte.
Entregarte. Robarte.
Besarte con el corazón
y en los labios susurrarte…
que no hay mejor cura para mi desazón
que el baile de tu sonrisa al viento
desnudando mis vergüenzas
descubriendo el secreto que esconde
mi sonrisa al mirarte sin razón.

Mis ojos frente los tuyos.
Deseo.
Desposeerte tanto como esas nubes
que al mirarlas se deshacen entre los dedos.
Alejarme como lo hace el horizonte
para que solo con mirarme
me encuentres.
Deseo.
Beber del arroyo de tus ojos
cuando luchas frente el espejo.
Desaparecer en el fuego de tu sofoco
por arder o por orden
por voluntad o por decreto…

En silencio.

Bailar en el vuelo
de las hojas de otoño,
como lo hicieran dos copos de nieve
en invierno.
Y todavía puedo…
Sonrojar tus mejillas, mordiendolas…
describiendo tu belleza al mirarte
jugando a deshacer los nudos,
de todos tus complejos.

Mi silencio.

Un grito desesperado
en ese huracan, ansioso a la tranquilidad
que ofrecen tus labios.
Que me lleven de nuevo tus ojos,
justamente al centro.

Negre

Negre. Negres els teus ulls en la foscor. Els silencis que ja no escoltem. El cavall que t’imagines, el vi que no veurem… per no perdre la raó.

Negres. Negres els teus desitjos més profunds. Els somnis que mai m’expliques. Negres les teves calces, les que duus ajaguda vora el foc.
Negra l’ànima que resisteix, bella. Poderosa. La marea de la teva atracció. Per amor.

Negre! Negre el perdó al que em porten els teus llavis! Negre i dolç. La foscor de la teva absència al despertar. Negre la despedida abans de començar. Negre la vida. Sobre la teva tela d’estrelles reflexes, en aquest va i be del mar…

Negre el vers que t’escric, inspirat en una infinitat de colors. Negre. Negre ho veig tot quant em beses. I el foc ja no crema. Cremem els dos… Negre… Tant negre que ja no et veig. Negre que ens veus cremar, sols.

Negre. Negre el nostre cel tempestuós… Negra la manta on ens estirem per observar-lo i ens encanta. Negra la passió. Amor en negre. Negre de normes, negra de formes, negra de raons.
Negre i pur.

Negre perquè vull.
Negre perquè vols.
Negre perquè som llum.
Llum que només brilla,
en la foscor.