Quan tot s’apaga

Acaben. Les hores, els contes, els anys
i les històries. D’amor. També les de sexe.

Res s’escapa del final si tingué un
inici. I per això, no se encara si cal començar.
Doncs no voldria acabar siguent
linia i adelantar només, quan
esdevingui discontinua.
Ser barca i haver d’esperar… a atracar en la marea alta.

Jo. Senzillament vull ser amb tu,
el que hem estat sempre.

Coincidències afortunades,
aprofitant-se d’un funcionament
imperfecte. El més bell i nefast,
mai avistat.

Com quan nuus,
ens envalentonem i decidim;
desendollar el present.

I tot s’apaga.

O s’encén.

Res és com sembla

Somriu, l’arc de la lluna en la nit
d’eclipsi. Diu,
que el bon niu és el de branquillons
d’ara.
I en l’aire que els mou
respires sense ser-hi i respiro jo,
més tard, de la mateixa ventada.

S’apaga… el seu reflex en l’aigua
del mar, el tapa. La nostra ombra
que d’aquí a on ets, s’allarga.
Imponent.

I que bell, l’espectacle d’apagar el sol
de la nit i adonar-se; El munt de llums
que decoren els teus ulls. Quan
faltes.

Res és com sembla.
Només, és com és.

Malgrat el que els ulls t’ensenyen.

Si dormim

Si no dormim que siguin
curtes les hores i llargs,
africans,
els ritmes del llit.

Que es dibuixin en parets
siluetes d’ombres o d’ombra
minvant aquelles pors,
pudor nostre,
desfetes de dolçes caricies
ensucrant llençols dits.

Si dormim
que el silenci de l’últim bes
encengui l’intens desig, amagat,
de desvetllar-nos
en l’enganyosa albada
d’una volta;
Fortuïta abraçada
de somrriure adormit.

Bona nit.

Secrets

Secrets perpetuats en l’inconscient
arrelats amb força,
deformen en belles aquarel·les
el present.

La voluntat d’algun dia veure
la llum legitima.
Com el sol al cel negre,
d’una nit que ha acabat.

Secret estès que t’asseques
refresques al vespre, pacient.
Atent al gord cel tempestuós, llunyà.

Inquiet. Amenaçat
d’esdevenir perenne
o víctima, sobtada.

Enfront de la punyent veritat .

Ets

Ets com el corb que abaixa el vol,
unint negre i groc,
desapareixent als meus ulls
sota els colors dels camps de colze.

Ets la invasiva rosella vermella.
El silenci trencat.
La mel de les abelles.
L’espina de la rosa que em sangra a la mà.

Ets el desig d’agafar-la mes fort.
Ets el dolor que buscava trobar.

Ets la llum del dia i el color de la nit.
L’espiga i el vent;
L’història enterrant l’oblit.

Ets.

Ets tant bella lliure,
que dol pensar en buscar-te…
si a mi no sents venir.

Riades d’abril

Centinelles de joguina ben vestits t’observen nua, destapada damunt el llit. I jo. Observo com els teus dits et pentinen les cuixes, voregen el melic, ballen jugueners tot enfilant-se cap amunt per acabar agafant amb força la teva sina.

Petites contraccions et belluguen les cames, volten els teus peus embogits en cercles. Els bessons es tensen, es relaxen… Tot el teu cos nuu, s’expressa en un va i be confús, que no segueix el ritme del teu respirar alegre.

Com un broll d’aigua fresca. En pedra humida, fluïnt lentament… El teu sexe. Irresistible per l’assedegat muntanyer, que vaga embadalit per les valls de la teva pell. I quin goig beure!
Saciar l’anhel del contacte i veure’t els ulls en blanc, tot bevent dels fluids mes interns i purs del teu ventre. M’aclamen la set de viure. I erecten! La catedral del meu ser més animal. Més lliure i a la vegada, més adepte.

Els teus genolls em cargolen, m’estiren els cabells! Sento meu, el teu desig de no acabar mai, d’aturar el rellotge i en en aquest instant, viure eternament.
Els teus gemecs ressonen en mi, com ho fan cent llamps en la tempesta i m’eriçen la pell. No acaba mai la meva set. No acaba mai el teu crit, que ja s’apaga… Sento que no respires. I obro els ulls, en veure com el broll d’aigua ja és riera, torrent, riu, cascada, presa i desborda en mi, com les riades ho fan a l’abril.

Saciada. Despentinada. Exhausta. Ets encara més bella. L’art de viure jugant amb l’amor i el sexe, com la improvització en un joc d’estratègia. Com la recepta de l’àvia. Com els tambors dels vikings al arribar a noves terres.

Son els meus dits, els que ara et ressegueixen. Cor i index ballen un vals tot saltejant-te de les natges al ventre i en el melic, volten infinitament, en orbita, s’acceleren com ho fan les meves polsasions quan tu et gires, somrius i em beses.

A la sombría de una flor

Bajo la sombría de una flor
Yace entre hormigas
el amor que un día floreció.

Me fui. Te fuiste. Y ahora vengo
como el hijo del padre, muerto,
para mantener vivo su recuerdo
y añorar su esplendor.

Todo lo que quedó por decir,
todo lo percibido después
yace ahora aquí, en silencio.
Florecerá ruidosamente en abril.
Bebiendo de las lágrimas de mayo, crecerá,
nutriéndose de mas silencios.

Como insecticida en enjambre.
Como hielo en primavera.
Como agua de sal para el sediento
marinero de la basta mar.

Ya no hay mas devotos
para las catedrales que construyen
las rocas que levantan
los terremotos de tu presencia.
Al aparecer en mis recuerdos sin avisar.
Al avisar de que en mis recuerdos
se desvanece el tiempo.

Luna nueva

Mis ojos al cielo
y en el sosiego de los tuyos, mi reflejo.
Perplejo.
No hay estrellas. Hoy hay nubes
que esconden en su sombría
mi mas profundo deseo.
Amarte.
Entregarte. Robarte.
Besarte con el corazón
y en los labios susurrarte…
que no hay mejor cura para mi desazón
que el baile de tu sonrisa al viento
desnudando mis vergüenzas
descubriendo el secreto que esconde
mi sonrisa al mirarte sin razón.

Mis ojos frente los tuyos.
Deseo.
Desposeerte tanto como esas nubes
que al mirarlas se deshacen entre los dedos.
Alejarme como lo hace el horizonte
para que solo con mirarme
me encuentres.
Deseo.
Beber del arroyo de tus ojos
cuando luchas frente el espejo.
Desaparecer en el fuego de tu sofoco
por arder o por orden
por voluntad o por decreto…

En silencio.

Bailar en el vuelo
de las hojas de otoño,
como lo hicieran dos copos de nieve
en invierno.
Y todavía puedo…
Sonrojar tus mejillas, mordiendolas…
describiendo tu belleza al mirarte
jugando a deshacer los nudos,
de todos tus complejos.

Mi silencio.

Un grito desesperado
en ese huracan, ansioso a la tranquilidad
que ofrecen tus labios.
Que me lleven de nuevo tus ojos,
justamente al centro.

Negre

Negre. Negres els teus ulls en la foscor. Els silencis que ja no escoltem. El cavall que t’imagines, el vi que no veurem… per no perdre la raó.

Negres. Negres els teus desitjos més profunds. Els somnis que mai m’expliques. Negres les teves calces, les que duus ajaguda vora el foc.
Negra l’ànima que resisteix, bella. Poderosa. La marea de la teva atracció. Per amor.

Negre! Negre el perdó al que em porten els teus llavis! Negre i dolç. La foscor de la teva absència al despertar. Negre la despedida abans de començar. Negre la vida. Sobre la teva tela d’estrelles reflexes, en aquest va i be del mar…

Negre el vers que t’escric, inspirat en una infinitat de colors. Negre. Negre ho veig tot quant em beses. I el foc ja no crema. Cremem els dos… Negre… Tant negre que ja no et veig. Negre que ens veus cremar, sols.

Negre. Negre el nostre cel tempestuós… Negra la manta on ens estirem per observar-lo i ens encanta. Negra la passió. Amor en negre. Negre de normes, negra de formes, negra de raons.
Negre i pur.

Negre perquè vull.
Negre perquè vols.
Negre perquè som llum.
Llum que només brilla,
en la foscor.

Blanc

Blanc.

Blancs els meus ulls quan em mires,
els llençols quan et despulles, despulles
els meus pensaments en blanc, amb el teu somriure…

Blanc. Blanc et veig quan et falta l’aire. El meu aire. L’aire que t’ha robat l’orgasme i rius… Boig!
Que m’enamores… I ens pararàs el temps! Temps que amb tu vull viure no pas quedar-me quiet… Blanc… Una instant amb tu val molt més que una eternitat en blanc. Una eternitat en pausa.

Blancs. Blanques en l’hivern les nostres bafarades d’aire.
Els nostres llibres per escriure, blancs els somnis sense tu pintats en un quadre. Blancs. Tela blanca… Màstil de bandera blanca quan t’enfades, em pintes de blanc, blanc que m’enamora, blanc que em condemna, blanc que no s’esborra…

Blanc… Blanc… El blanc de les seves mirades! Mirades omòfagues! Blanques de respecte. Blanques les nostres dents en la seva foscor. Al centre de la seva diana. Blanc l’armari on m’heu posat i d’on hauré d’escapar-me! Blanca la vostra tomba! Blanc el llamp que l’il·lumina! Blanca la vostra pàl·lida pell, morta en vida…

Blanc… Blancs els nostres sons… Corxera blanca en la cloenda. Blanca la nostra figura. Silenci de blanca i punt. Fi de l’obra… Taló blanc.

Blanc perquè no hi ets.

Blanc perquè no em trobes.