Creixement ++

Creixo involuntàriament.
Com el bec de l’àguila
o els diners al seu compte corrent.
No pas al meu.

Els núvols passen i el temps creix,
fent-nos vells a nosaltres i no pas a ell.
Jugada injusta, com l’esqueix;
Plantat amb mala lluna,
no acaba essent mai el que voldria ser.

Creixen i s’acumulen els moments.
Tants, que ja no recordo el que eren…
Fins que amb el vent, quan bufa,
s’escolten i es recorden bé.
I no es val córrer, perquè bufi el vent.

Creixem i deixem enrere: Temps.
Temps gastat. Temps invertit.
Temps perdut, en més moments…
Moments que no són conscients
del valor que tenen!
Del que significa tenir “temps”!
Quan ens en falta.

Serem els primers.
La primera generació que…
malgrat la puta abundància!
Mai va tenir temps.

Estant sempre en línia;
Però sense res a fer.
O massa, d’estressar-se
consumint somnis d’altres.
Assaborint l’agredolç sabor del final,
com a única motivació per fer.

Sense ni tan sols saber respondre…
Qui i què, volem ser?

O almenys,
viure de debò
com si no ens importés.

Ojos entrecerrados al mirar

Me pregunté que sentía… Y sentí.

Que vivo con los ojos húmedos y entrecerrados por la luz de todo. Que estoy dando vueltas en una redonda, sin estar perdido ni dudar en nada. Pero sin salir por ninguna salida.
Me doy cuenta, de que hace mucho que “nada”, para mi lo es “todo”; Y todo aquel que me pregunta: ¿Que haces? Recibe por respuesta: Respirar.
Y se ríe. Se ríen todos. Incluso me río yo! Al gustarme la idea de que pudiera ser verdad. Hasta que me di cuenta, de que lo era.
Y ya no me hace gracia.

¿Que es el humano, sin las emociones?
¿Y en que se convierte, cuando se vuelve adicto a ellas?

Siendo nada, he dejado de reaccionar por costumbre y he empezado ha hacerlo cuando surge de verdad. Me he liberado de lo que se supone y he dejado de suponer.
Si lo quiero, allí está. Y si no voy, tanto no lo querré, no será el momento o me esta bien seguir donde estoy, aunque lo que quiera siga estando mas allá.

Los sueños no se persiguen.
Siguen siendo sueños o procuras convertirlos en una realidad.

Y yo sigo, dando vueltas en esa redonda y me duelen aun, de entrecerrar, los ojos al mirar.

Despullar-se

T’estimo.
Viril paraula que revolta els sentits.
Ens fem grans i ja no basta.
Quan ho era tot, de petits.
Malgrat, segueix agradant escoltar-la.

Que significarà per ell? I per l’altre?
Que et farà sentir escoltar-la i…
en boca de qui?

Boig ets si l’abuses.
Perquè això és així?
Des de quant és dolent escoltar-la
i resistir-se, permès o agraït?

Enganxa, com la mel dos dits.
Ni tres, ni quatre. Ens diuen;
quan la mà ja baixa per enganxar-ne
un altre.

Dir-la no diu, despulla.
I estem massa acostumats
a anar vestits…
d’excuses i modes absurdes
teixides per l’oblit.

Recorda-ho demà, perquè s’oblida:

Oblidar no cura.
Despullar-se si…

Narinant nindala

Bonic. Bonic el riu.
Riallera l’aigua,
malgrat contaminada;
I el niu.
De la perdiu cantaire
sota l’atenta mirada
de l’àguila afamada
i el caçador furtiu.

Bonica. Bonica l’albada
del sol sortint.
El peix ja no nada;
I el niu. On la perdiu
ja no canta.
I l’àguila dissecada;
decora el damunt d’un llit.

Bona nit. Bona nit
digué el fill a la mare.
I al matí, d’enterro anaren
per un bacteri sense cura.
Que el seu fill s’havia endut
de la cuna.
I quina desgràcia!
Es va sentir dir.

Narinà.
Narinant nindala.
Avui respires; dema potser,
ja no ho faràs amb mi.

Narinà.
Narinant nindala.
Canten fugint les perdius,
al obrir l’àguila les ales
i el peix saltar al riu.

Ulls del món

Vivim en els ulls del món.
De nit la lluna, de dia el sol.
La pupil·la es dilata i es fa de dia;
s’enfosqueix quan dorm.

En el mar la còrnia que s’allunya.
Una reserva de llàgrimes pel dol.
Un ecosistema que manté,
els seus ulls vius i bons.

I si en els teus, ulls, nasqués el món?
Que dins seu, d’altres ulls
fessin l’amor i més ulls…
Més mons. Més ulls. Sexe. Ulls.
Més mons…

I si vivim, ignorants, tan tranquils…
en un bucle infinit d’amor?
Un forat negre que només ens duria,
allà mateix on som.

Però i si… I si…
I si algun dia,
s’apaguen els primers ulls?
Foscor. Blau fosc.

Hi hagué doncs un dia. Un només.
En què uns ulls veieren al cel,
la veritat de tot.
La mateixa que ara es mostra
en un to blavós.

Racionalidad obsoleta

Que no. Que nunca, es demasiado tiempo
para fundirme en el calor de un abrazo,
a la luz de las luciérnagas
del previsto desempeño.

Que me dejaste helado en el desierto
de los desencuentros, voluntarios
de destruir por vicio todo lo bueno.

Vivir. Lejos de ti, racionalidad.
Prosternada libertad a los pies
del supuestísmo, egoísmo, encubierto.

No pido más. Cojo. Y no escojo sin más…
Solo aquello a vistas de que dejará
voltearse por mis tumultuosos dedos.
Deseoso de entregarse y… escapar.

Salvaje zanja de batalla carnal,
semilla de los sentimientos.
Indicador de la irracionalidad.

Ácaros celestes

Luna. Roja a veces, blanca.
Todas las noches. Algunas, nubladas.
No la veo…. la siento. Se que esta.
Permite seguir, sin pensar en ella.
Amarla sin estorbar.
Virar, plenamente, a lo que rodea.

Fuego! Estrella fugaz. Increíblemente bella.
No por estrella, por fugaz.
Por desconocida. Desconcertante.
Arde rápido, alegra verla.
Consumirla, al completo.
Hasta apagarse. Darse cuenta:
– No va a doler tanto, olvidarla.
Habrán otras. Buenos recuerdos.

Cometa en orbita.
Brillando largo tiempo.
Equilibrio (u hijo) entre fugaz y lunar.
Solo el. No fijarse en nada más.
Y desaparece. Nunca mas podrá verse,
por lo que al tiempo refiere…
Quizás vuelva, y este si. Si duele
al apagarse o al dejarse ver, de nuevo.

Todos los polvos, son de estrellas.
Ácaros celestes.
Más grandes, más pequeñas…

Y seremos siempre sus frutos jugosos;
De su sexo, sudoroso y amor libre,
siempre debotos. Aterrados debotos.
Pero libres, al final.

Deconstruir

Deconstruir… -ho. Tot.
L’amor, el pont, la història…
Rollback a la societat;
Fer maletes, per marxar.
Tornar a ser: Nòmades.

En algun punt…
recentment o temps enllà,
oblidàrem el que som:
Animals.
Avui, ens ho neguem amb força.
Som humans. Humanitat.
Concepte egocèntric i mediocre…

Felicitats.
Ja no ens cal sobreviure.
Concepte abolit. Actualitzat.
Estat del benestar, en diuen…
Avorrit, l’animal marxa…
Avorrir-se ara, resulta ser sa.
Tenir-ho tot, controlat. Equilibrat.
En dansa.

Som masses. Amb massa,
por a marxar. Morir-se.

Mort tenebrosa, buida d’esperança.
T’eduquen fosca… però brilles,
a qui amb un somriure arriba;
Preparat.

Deconstruir és… no deixar de ser,
animals.

És assegurar-nos a tots,
un demà.

Secrets

Secrets perpetuats en l’inconscient
arrelats amb força,
deformen en belles aquarel·les
el present.

La voluntat d’algun dia veure
la llum legitima.
Com el sol al cel negre,
d’una nit que ha acabat.

Secret estès que t’asseques
refresques al vespre, pacient.
Atent al gord cel tempestuós, llunyà.

Inquiet. Amenaçat
d’esdevenir perenne
o víctima, sobtada.

Enfront de la punyent veritat .

Proveïr

La vida proveeix. No quan ho necessites. Abans. O després.
No com agradaria. Com millor anirà.
No en la quantitat justa, sinó en la necessària.

Jo necessitava ser estimat. Abraçar un cos nuu.
Sentir el contacte d’algú; sempre al meu costat.
I va haver-hi un primer amor per mi. I em vaig sentir estimat. Pensava que volia ser estimat. Però resulta que el que buscava era estimar. Vaig aprendre a fer-ho. Equivocant-me.
El primer amor es presentà com a futur. Tot amb ell. Per sempre. Però el temps em va ensenyar que només era el principi. Tots els inicis són intensos i irrepetibles. Només hi ha un inici per cada cosa.
Trobo sa i bo, saber i respectar quin és el meu inici.

Però no només hi ha l’amor. La vida proveeix en tot.
Al pati de casa hi ha un arbre enorme. A l’estiu les seves fulles ens donen ombra i frescor. A la tardor aquestes cauen i l’arbre s’asseca. Amb les fulles i els branquillons, que cauen progressivament, encenem els focs que ens escalfen a l’hivern.
L’arbre viu. L’arbre proveeix. Proveir és viure.

A les altes muntanyes, on els camins són llargs, és fàcil perdre el nord. Cada pocs quilòmetres, trobem pedres aplegades que indiquen que anem en la bona direcció. La pedra ens ho indica. Però la pedra no és viva. O això ens ensenyen a l’escola… Matèria inerta en diuen. La pedra ens proveeix informació, igual que l’arbre ombra.
És fàcil pensar que la pedra no ens proveirà si no la col·loquem al lloc correcte. Els branquillons de l’arbre tampoc s’encendran amb aigua. L’amor, no serà res si no estimem.

Tot allò que veiem i sentim són ingredients. Tot proveeix i tots proveïm. Si ens passem amb la sal, el plat quedarà massa salat. Però per qui? Hi ha tants gustos com llengües al món. La resposta és simple, per tu.

Hi ha qui veu el cafè amb 2 sucres. Qui ho fa amb 1. Qui no n’hi posa i… fins i tot, qui no veu cafè!

Entenem que cadascú es pugui prendre el cafè a la seva manera, segons els seus gustos. Però sovint, rebutgem, critiquem, ens enfadem amb els gustos d’altres. Gustos polítics, religiosos, amorosos, sexuals…

I quan ho fem, l’error és simple. Estem cuinant amb els ingredients dels gustos d’un altre. I clar, el sabor no ens agrada. I de qui és la culpa? Qui ha posat l’ingredient al nostre plat? Qui ho ha permès?
La resposta, de nou, un mateix.
L’altre té la mateixa culpa que tu. La de tenir gustos propis.

Malgrat això, hi ha qui enganya. Qui menteix. O simplement, la vida ve un dia… i t’omple el plat de picant en quantitats insuportables.

Aquest dia, sempre recordo que la vida; Viure; Proveeix. I l’únic que he hagut d’aprendre, és a identificar QUI ha afegit l’ingredient.

Si he estat jo, aprendré, renovaré i confirmaré els meus gustos i no culparé a ningú.

Si no he estat jo, miraré el plat, obriré el rentaplats i esperaré, dolorosament, a què aquest acabi. Abans de calmar la gana.