Ulls del món

Vivim en els ulls del món.
De nit la lluna, de dia el sol.
La pupil·la es dilata i es fa de dia;
s’enfosqueix quan dorm.

En el mar la còrnia que s’allunya.
Una reserva de llàgrimes pel dol.
Un ecosistema que manté,
els seus ulls vius i bons.

I si en els teus, ulls, nasqués el món?
Que dins seu, d’altres ulls
fessin l’amor i més ulls…
Més mons. Més ulls. Sexe. Ulls.
Més mons…

I si vivim, ignorants, tan tranquils…
en un bucle infinit d’amor?
Un forat negre que només ens duria,
allà mateix on som.

Però i si… I si…
I si algun dia,
s’apaguen els primers ulls?
Foscor. Blau fosc.

Hi hagué doncs un dia. Un només.
En què uns ulls veieren al cel,
la veritat de tot.
La mateixa que ara es mostra
en un to blavós.

Racionalidad obsoleta

Que no. Que nunca, es demasiado tiempo
para fundirme en el calor de un abrazo,
a la luz de las luciérnagas
del previsto desempeño.

Que me dejaste helado en el desierto
de los desencuentros, voluntarios
de destruir por vicio todo lo bueno.

Vivir. Lejos de ti, racionalidad.
Prosternada libertad a los pies
del supuestísmo, egoísmo, encubierto.

No pido más. Cojo. Y no escojo sin más…
Solo aquello a vistas de que dejará
voltearse por mis tumultuosos dedos.
Deseoso de entregarse y… escapar.

Salvaje zanja de batalla carnal,
semilla de los sentimientos.
Indicador de la irracionalidad.

Ácaros celestes

Luna. Roja a veces, blanca.
Todas las noches. Algunas, nubladas.
No la veo…. la siento. Se que esta.
Permite seguir, sin pensar en ella.
Amarla sin estorbar.
Virar, plenamente, a lo que rodea.

Fuego! Estrella fugaz. Increíblemente bella.
No por estrella, por fugaz.
Por desconocida. Desconcertante.
Arde rápido, alegra verla.
Consumirla, al completo.
Hasta apagarse. Darse cuenta:
– No va a doler tanto, olvidarla.
Habrán otras. Buenos recuerdos.

Cometa en orbita.
Brillando largo tiempo.
Equilibrio (u hijo) entre fugaz y lunar.
Solo el. No fijarse en nada más.
Y desaparece. Nunca mas podrá verse,
por lo que al tiempo refiere…
Quizás vuelva, y este si. Si duele
al apagarse o al dejarse ver, de nuevo.

Todos los polvos, son de estrellas.
Ácaros celestes.
Más grandes, más pequeñas…

Y seremos siempre sus frutos jugosos;
De su sexo, sudoroso y amor libre,
siempre debotos. Aterrados debotos.
Pero libres, al final.

Deconstruir

Deconstruir… -ho. Tot.
L’amor, el pont, la història…
Rollback a la societat;
Fer maletes, per marxar.
Tornar a ser: Nòmades.

En algun punt…
recentment o temps enllà,
oblidàrem el que som:
Animals.
Avui, ens ho neguem amb força.
Som humans. Humanitat.
Concepte egocèntric i mediocre…

Felicitats.
Ja no ens cal sobreviure.
Concepte abolit. Actualitzat.
Estat del benestar, en diuen…
Avorrit, l’animal marxa…
Avorrir-se ara, resulta ser sa.
Tenir-ho tot, controlat. Equilibrat.
En dansa.

Som masses. Amb massa,
por a marxar. Morir-se.

Mort tenebrosa, buida d’esperança.
T’eduquen fosca… però brilles,
a qui amb un somriure arriba;
Preparat.

Deconstruir és… no deixar de ser,
animals.

És assegurar-nos a tots,
un demà.

Secrets

Secrets perpetuats en l’inconscient
arrelats amb força,
deformen en belles aquarel·les
el present.

La voluntat d’algun dia veure
la llum legitima.
Com el sol al cel negre,
d’una nit que ha acabat.

Secret estès que t’asseques
refresques al vespre, pacient.
Atent al gord cel tempestuós, llunyà.

Inquiet. Amenaçat
d’esdevenir perenne
o víctima, sobtada.

Enfront de la punyent veritat .

Proveïr

La vida proveeix. No quan ho necessites. Abans. O després.
No com agradaria. Com millor anirà.
No en la quantitat justa, sinó en la necessària.

Jo necessitava ser estimat. Abraçar un cos nuu.
Sentir el contacte d’algú; sempre al meu costat.
I va haver-hi un primer amor per mi. I em vaig sentir estimat. Pensava que volia ser estimat. Però resulta que el que buscava era estimar. Vaig aprendre a fer-ho. Equivocant-me.
El primer amor es presentà com a futur. Tot amb ell. Per sempre. Però el temps em va ensenyar que només era el principi. Tots els inicis són intensos i irrepetibles. Només hi ha un inici per cada cosa.
Trobo sa i bo, saber i respectar quin és el meu inici.

Però no només hi ha l’amor. La vida proveeix en tot.
Al pati de casa hi ha un arbre enorme. A l’estiu les seves fulles ens donen ombra i frescor. A la tardor aquestes cauen i l’arbre s’asseca. Amb les fulles i els branquillons, que cauen progressivament, encenem els focs que ens escalfen a l’hivern.
L’arbre viu. L’arbre proveeix. Proveir és viure.

A les altes muntanyes, on els camins són llargs, és fàcil perdre el nord. Cada pocs quilòmetres, trobem pedres aplegades que indiquen que anem en la bona direcció. La pedra ens ho indica. Però la pedra no és viva. O això ens ensenyen a l’escola… Matèria inerta en diuen. La pedra ens proveeix informació, igual que l’arbre ombra.
És fàcil pensar que la pedra no ens proveirà si no la col·loquem al lloc correcte. Els branquillons de l’arbre tampoc s’encendran amb aigua. L’amor, no serà res si no estimem.

Tot allò que veiem i sentim són ingredients. Tot proveeix i tots proveïm. Si ens passem amb la sal, el plat quedarà massa salat. Però per qui? Hi ha tants gustos com llengües al món. La resposta és simple, per tu.

Hi ha qui veu el cafè amb 2 sucres. Qui ho fa amb 1. Qui no n’hi posa i… fins i tot, qui no veu cafè!

Entenem que cadascú es pugui prendre el cafè a la seva manera, segons els seus gustos. Però sovint, rebutgem, critiquem, ens enfadem amb els gustos d’altres. Gustos polítics, religiosos, amorosos, sexuals…

I quan ho fem, l’error és simple. Estem cuinant amb els ingredients dels gustos d’un altre. I clar, el sabor no ens agrada. I de qui és la culpa? Qui ha posat l’ingredient al nostre plat? Qui ho ha permès?
La resposta, de nou, un mateix.
L’altre té la mateixa culpa que tu. La de tenir gustos propis.

Malgrat això, hi ha qui enganya. Qui menteix. O simplement, la vida ve un dia… i t’omple el plat de picant en quantitats insuportables.

Aquest dia, sempre recordo que la vida; Viure; Proveeix. I l’únic que he hagut d’aprendre, és a identificar QUI ha afegit l’ingredient.

Si he estat jo, aprendré, renovaré i confirmaré els meus gustos i no culparé a ningú.

Si no he estat jo, miraré el plat, obriré el rentaplats i esperaré, dolorosament, a què aquest acabi. Abans de calmar la gana.

Péndulo

Como el maullar del pequeño gato
estremeciéndose ante los ojos de su madre,
de ojos tristes.
no habrán amaneceres de sobras. Y el abandono por venir, la vuelta mas dura.

Como este instante. Previo al accidente.
El pestañeo que enciende el polvoriento gesto
de un acto inconsciente. Ardiendo sin control.
Como la sobrecogedora verdad del tiempo,
que solo nos deja mirar atrás.

Como el cáncer mas virulento y ese momento…
ante tus hijos, a sabiendas de que las horas
esdevienen agujas que sangran como rosas,
en el puño de un prematuro cementerio…

Como el arder de una alma en fuego. El castigo eterno al infierno de los cristianos. El cerrar los ojos del cura y el estallido de su alma al ver, que no es su dios quien le recibe.

Como me hierve la sangre al verte.
Como sangran los segundos que ya empiezan a avanzar sin ti.
Como avanzan, implacables. Insensibles.

Todo parece oscuro. ¿Todo? No.

Hay un sitio, muy dentro de mi. Un solo neutrino que se resiste a todo mi ser. Que sabe que el solo “es”. Es quien me mantiene vivo, quien va a hacer, que el péndulo de los sentimientos cambie de rumbo, e inicie su recorrido de vuelta a su opuesto.

Un poco mas lento. Un poco mas cerca del centro.

Oblits i terrors

L’oblit del tro apagat i les gotes d’aigua,
en la pedregada.

L’aire tempestuós balancejant els camps,
filtrant-se en cabells, barbes i ànimes.

La posta de sol al davant i la cortina blanca, atrapant-me.

El dolç record oblidat del llamp, que amenaça.
La por, deserta de raó, que l’acompanya.

Puedo

Pude ser todo
y decidí desaparecer.
Podría haber sido el primero
y elegí no ser.

Pude arrepentirme
y elegí seguir.
Pude buscarte
y elegí perderme.
Pude olvidarte
y elegí escribir.

Pude amarte
y me equivoque.
Pude mentirte
y elegí dañarte, sin querer.

Pude aguantar
y me retire.
Pude ceder
y jamas regrese.
Pude despotricar
y elegí defender.
Pude llorar
y lloré.

Pude ser yo
y elegí ser para ti.
Pude cambiar
y elegí soledad.
Pude volver
y elegí avanzar.

Puedo y pude arrepentirme.
¿Pero de que serviría?
Ser lo que no elegiste.
Negar lo que soy
corregirme;
No dejarme ser.

En un instant

En un instant.
L’odi s’apaga o s’encén, volàtil.
En un instant
les carícies encenen fullams.
Els dits del plaer aclamen desig.
Els ulls es tanquen, en un instant;
Hi veuen més del que hi veieren mai.

La flor apareix en un instant.
Al ventre floreix la vida,
adobada d’amor.
Instants esdevenen instàncies d’èxit.
Instants perennes, gravats en dolor.

En un instant.
La durada d’una nit plàcida
en el llit d’estrelles.
Sense son.
Instant rere instant,
rendits al despertar del sol.