Ser-ho és ser

Ser… Ser per tu el que no m’espero i volar lluny, inconscient de si em segueixes.
Ser el delta d’Ebre i els aiguamolls en què
el converteixen, les llevantades del teu ventre.

Ser el segon que s’encalla en el ronqueig
d’una bèstia. L’art de definir-se, tan sols per trobar-se i descobrir que no encaixes. Ser la carpa escupin-te a la cara, l’ham amb què la pesques.

Ser l’orquestra d’un teatre, amagada rere les teles. El valor que aporten aquells als qui no consideres.
Ser la glòria de Nerón; El despertar d’una roma en flames; La cara fosca i opaca de l’amor.

Ser la vibració poètica d’una vetllada. La veritat enfrontant-se al prejudici. Ser allò que no és, si no ho mires. El plaer del dolor. La hipocresia en una afirmació. La son resistint-se a l’erecció que provoca un somriure.

Ser l’esbroncada de la raó.
El somni d’una llavor germinant entre les ortigues. Ser l’enrenou de la mar en fúria. El silenci d’una làpida blanca sense nom. Ser el segon exacte; en què un record s’oblida…

Ser aquella que no necessita. El vendaval que reclama les fulles dels arbres, a la tardor. Ser l’hivern de les coses sense anhelar-ne primaveres. Ser-ho tot, sense pretextes ni raons.

Ser tots i cada un dels filtres, que es llancen en aquest segon a terra. Ser la lluita envers la possessió. L’ètica promiscua del sexe. Ser el buit que genera, la caiguda lliure de la passió.

Ser els batecs del cor de l’infant en néixer. La primera bafarada d’aire que expiren uns pulmons. Ser el mirall trencat de l’anorèxia i el puny sagnant de la consciència. Ser el renaixement. El temps desfer-se lentament.

Ser-ho, és simplement deixar ser.

Ropa sucia

Ropa sucia acumulada en los bordes de mi habitación… Desorden. Impulsividad.
Siempre tuve algún quehacer mejor…

Velas dibujan siluetas en las paredes blancas y naranjas que nunca pinté yo. Vinieron ya coloreadas, las fronteras de mis sueños.

Cristales vaporizados por el calor que se desprende de los gases del butano. Incansable tarea la de esconder el frío que yace aquí, todas las noches.

Vibran las ondas del aire al bomboclap de Kase… Basureta. Rumba se encarga de darle forma a los humos que por aquí flotan… Pura droga sin cortar.

Que se contaran las sabanas y el sofá, cuando yo falte? Quizás el sol filtrándose que las calienta, les recuerden las dulces caricias de tus manos.

Al desorden de mi caos siempre le falto una presencia, para evolucionar. Fueron pocas, las veces en que me atreví a soñar solo.

Ropa sucia, esperándote. Sabanas calientes; Deseosas de sudor y a agarrarse, fuerte, al dolor que infringen tus uñas al amarnos.

Ànims

Sóc més fill de la societat, que dels meus pares.
Pedreta d’un engranatge on de tant en tant,
s’observa l’or brillar; Només pel qui l’ambiciona.

Educat pel subsidi, mai pogué mirar més enllà.
I què hi haurà, rere la tela del judici?
Uns metres abans, on es bifurca el bé i el mal…
Podria ser allò el que realment importa!
Doncs estaria molt ben amagat.

Em calgueren normes i obeir,
per seguir respirant l’oxigen que diuen ser,
lliure. Però no pas aquí. En general… enlloc.
I no veig lloc encara,
on poder inspirar un aire lliure d’acords i subsistir,
de la mateixa forma.

És la por, l’única responsable de la norma.

Com viuré en pau,
quan el més natural de viure ja no és menjar,
reproduir-se o mantenir-se sa…
On trobaré ara, impol·luta,
la nova essència moderna de l’ésser humà?
Al YouTube?
Sortiria a compte, oblidar-se d’ella.

Perquè són els mateixos
que m’inculcaren la por a morir,
els que em fan pagar cada mes
per poder evitar-la quan arribi,
la mort.
I si no ho pogués abonar, tranquil!
Al final, algú sempre paga.

Quan em donarà,
la mateixa comunitat que me la prengué d’infant,
una llibertat sincera on escollir ser:

* Matrimoni entre múltiples persones;
* El meu gènere.
* Jutgessa del meu ventre;
* Determinant de la meva anihilació.
* Mereixedor del meu respecte, sobre el teu judici.

Mai. Seria actuar contra el sistema.
Incoherent. Incorrecte.
Ara entenc que l’única errada aquí,
és l’automàtica integració a la doctrina.

Ara ja només em queda el camí
de revelar-me sense tenir;
Ni puta idea de contra qui,
ignorant amb quina meta.

Sens dubte,
resultarà molt més senzill obeir…
una cega i puta, jugada mestra.
La que m’estripà en néixer
la condició d’animal, meva.
I m’identifica, amb no sé encara que.

Per descomptat,
ja no hi haurà camí marcat
per qui vulgui, entre les bardisses,
retrobar-se amb la llibertat.

Doncs per mi deixa de ser camí,
aquell que tingui barreres
fins i tot als costats.

Traje grande

Me vino el traje grande, al final.

Antes lo compro, antes me crezco.
Adiviné pronto los complejos enredos
de su tejeduría; Siempre por dentro.
Por fuera, no! Por fuera: puro. Limpio.
Luego “puro”, nunca más fue natural.

Y yo, confuso.

El posesivo me erosiono la piel.
Un oscuro juicio al ego perturbó
ese silencio tan mio;
Que nunca debió dejar de ser,
mi yo mas genuino.

Y yo, inquieto.

Me desequilibró el misterio del amor,
descubrí raudo la razón, en cada beso.
De tanto pararlo
termine confundiendo el tiempo,
olvidandome requerirlo; y requerirmelo.

Y yo, desnudo.

Atenea fue el paisaje, hacia mi nicho.
Olvide su historia. Construí la mía.
Arquitecto en la incertidumbre,
siempre fui mas fiel a la fantasía
que a la lógica.

Yo desnudo, inquieto y confuso.

Y yo, libre.

Devastiempo

Hay segundos.
Segundos que son horas enteras.
Horas que pasan, en un segundo.
Prisas contando los minutos y días…
días que parecen, o que podrían
no terminar nunca.

Segundos perpetuándose al sempiterno
en el juego de los niños;
Y en los que inconscientemente,
dejaron de contar los minutos de un instante.

Dame un primer beso, una sonrisa;
Mírame! Con la paz, con la que miras el fuego.
Abrázame. Cuando lo sientas,
y hazlo fuerte que todos tenemos;
un abrazo pendiente.
Además de la tarea de normalizar el gesto.

Seguro que los recuerdas…
Segundos desvaneciéndose en arena
al entrar en un hospital.
O al introducirte en el manantial de un poema
que parece, escrito para ti.

Tansolo es,
la belleza de la destrucción del tiempo.

Atlántida

El canto de la lluvia
resuena armónicamente
al suspiro del viento;
Al fin.
Respuestas y preguntas
firman un acuerdo de paz.
Hoy llega al calido valle de nuestra mente,
la melancólica caricia del silencio.

Abran las puertas!
Cierren las ventanas!
Que las corrientes no sean modas!
Devolved la miel del presente;
a las abejas.
Nos equivocamos otra vez…
buscando paz
en las celdas de un enjambre.

Se presenta el silencio;
Y nos penetra.
Como lo hace el corazón
cuando nos sentimos dentro.
Como lo siente la razón,
al correrse el velo del engaño.

El mar conseguirá al fin cruzar,
los cristales del reloj de arena.
Que le follen al tiempo.

Ya sube la marea.
Que se icen las velas
y agujeren los barcos.
Nos quedamos en el fondo.

Pues no habrá paz, ni silencio;
Siendo Gibraltar por fuera
sin mucha agua de por medio.

La mar oberta

Trenquen les ones als pilars de tot allò que vull ser. Esclaten en millars d’esculls d’opinió que tan sols col·lisionen, s’enlairen i s’uneixen un cop més.

Jo, en una inestable canoa… les observo pacient.
Les peces del pilar, no les ones.
I una corda, que em sosté a elles.
I un ganivet.

Jo el que vull és ser canoa!
Crido; al moment que
s’afluixa la corda i se m’enduen els corrents.
I s’ensorren… a poc a poc, abandonats,
aquells somnis que m’immobilitzaren tant de temps.

Ara tan sols sóc canoa…
I respiro alegre, en sentir-me ser
d’una vegada per totes;
Jo mateix.

Tu obra de arte

La brisa de las hojas de hierva
de Walt Wihtman.
El apoderamiento de Adolfo Bécquer,
reconstruyendo el romanticismo.

Podrían ser, versos escritos
para devolverle el sabor a tus labios;
Aun inertes, insensibles al abuso
de tu consumismo. Tu egoísmo.
Tus sin querer, reflejados al cielo
del inconformismo.

Como dijiste ayer: Ya no sirvo.
La verdad de tu preciado ser
yace bajo las estrellas, contigo.
En ataduras de cáñamo,
que te fumaste,
sin saber porqué.

Dime que hay de malo
en perecer; si ya no existes.
Que hay de malo
en existir; si ya pereciste.

Levanta la piel que cubre tus golpes,
este amanecer.
Deja que cure; La viva imagen de tus
errores.

Deja que fluya,
el amor.
Acercandote a su horizonte
sin querer alcanzarlo nunca.
Dejando que te atrape el.

Que su brillo nunca deslumbra
el plácido vuelo de tu libertad.
Planeando en la oscuridad
de tu inconsciencia.

Inocente y bella
obra de arte;

La de tu existencia.

18 reflexions del 18Oct.

Sols és la ràbia el que veus. No el perquè.

El foc que veus és molt més suau que el que senten aquells que l’encenen.

La fruita de l’arbre de l’ignorància, sempre serà crua i verinosa.

La tecnologia de la informació està més evolucionada que la nostra capacitat per gestionar-la. I això és perillós.

La política és una obra de teatre on tu i jo sempre observarem com a públic. Ens faran pagar l’entrada i la construcció del teatre. A sobre, accedir al backstage sempre estarà prohibit.

Quan miris la TV, recorda que tan sols veus allà on la càmera enfoca. I no ets tu qui controla l’enfocament.

Tots som persones. La policia que creuries bona, o és feixista o és un robot.

A la llei l’hi manquen lleis per canviar-la. Perquè serà?

Quan parles i no t’escolten, tens dues opcions. O crides o preguntes. Avui a Catalunya, les dues són il·legals.

Aprenem de la història a una velocitat molt inferior a la que la construïm.

Procurar entendre-ho tot és tan complex com encertar l’impacte d’un llamp. Pots tenir una idea acurada, però no deixarà mai de ser una aposta.

La distància entre la policia i qualsevol ideologia hauria de ser superior a la de la terra amb mart.
Malgrat tot, existeixen consellers d’interior.

Des d’haver nascut, no he vist res canviar mai a gran escala sense violència. La por i el caos potencien més canvis que les urnes.

No jutgis un peix per la seva habilitat d’enfilar arbres. És exactament el que fem en dipositar un vot en una urna durant les eleccions.

Aquells qui usen la violència són els que ja han perdut la batalla interior. L’animal ataca. La persona respecta i es defensa.

Massa sovint oblidem el poder de repetir o escoltar una vegada i un altre, la mateixa paraula.

En temps de revolta, l’amor brilla sempre amb un color molt més clar.

Tothom té raó i raons. Però sembla que un judici, en té més que 2 milions de persones. Em sembla bé, però el número hauria de servir per demanar una segona opinió.

Revolta

Escolta’m bé vailet,
aguaita la soga com brota:
en llavors d’ortiga.

Com del blat;
nasqué un dia el combat
que encara avui t’esquitxa
de sang i reixes.
Colorit d’injustícia;

Ara diguem: Que sents?
Potser el fluir d’un indecent somriure;
O l’odi mateix. Mostrant més poder…
que les mans de tot un poble
en lluita. Tot i que no el te.

Escolta’m bé vailet!
No és pas aquesta la teva lluita!
Malgrat batallar-hi
en veure’t en ella.

La lluita neix on la sang et batega.
Amb força. Amb virulència.
Bombeja; Va i torna.
I tu, només tu!
Decideixes on vas i en què
ho transformes.

De cos present. Silenci de sentència.
Que per no dir res;
Explicarà als qui l’escoltin;
que l’odi que busquen
també ha estat sentenciat.
Com la seva vergonya.

Que s’atemoreixin en escoltar
el teu silenci; La teva força.
El teu somriure.
El teu crit d’independència.

No per fronteres, pobles ni doblers.
Tampoc per les manques de respecte,
llibertat o els constants abusos de poder.

Independència. Per un mateix.
Que ja no has pas de dependre!
I que entenguin d’una vegada per totes:
No és la seva ni la nostra revolta.
És la teva. I de ningú més.

S’escolta en la cassola de l’àvia a la finestra,
entre el fum negre,
d’allò que cremen la filla i la neta.

Barricades en so major, de bona orquestra.
Defensen el poble de la por
sembrant dèbils però bones
llavors de resistència.
I malgrat tot… sols en diran: Violència.

Potser no saben que en lloc d’això,
tots voldríem encendre el foc fent-nos l’amor.

Veuran si cal, com ho fem en la trinxera. Defensant el lloc. Condemnant la violència.