Simple

Simple.
Mis ojos al verlo.
Hecho que ocurre no podría,
haber ido mejor. Ni peor.

Celebre en la desdicha del amor.
Vivir no es sufrir. Ni amar. Ni reír.
Es la actitud frente todo eso que sientes.
Llorar es de valientes.

Luchar de cobardes.
Solo claudique para poder,
amar por segunda vez.

No hay trincheras para el ser
en ese campo de batalla.
Así que de nada vale correr.
Discutir. Preocuparse.
De nada vale
preguntarse, ¿porque?

Todo esta bien, tal y como es.

Si mañana muriese. Si murieras.
T’estimo. Te quiero.
Es lo único.
Para ti. Para mi. Para todo.
Que me quedará por decir,
pero no por hacer.

La mirada

La mirada. La mirada enamora. La mirada descriu. La mirada ens defineixen tal i com som. No sóc un entès en història, però quantes decisions han variat al llarg d’ella gràcies a una mirada? Quantes des de que mirem? Quantes des de que tenim, sentim i mirem?

Un dels 5 sentits? El sentit és la vista, que ens arriba a traves dels ulls. Igualment que l’oïda a través de les orelles.  La mirada va més enllà. La mirada és un canal directe a l’interior de cadascú i, a la vegada, la sinceritat més absoluta de dins cap a fora. La nostra veritat. La de cadascú.

Fixem-nos amb que passa quan creuem mirades amb una persona que acabem de conèixer i ens agrada. El primer instint ens fa abaixar el cap! En senyal de protecció. Evitar el contacte visual. Perquè? Perquè amb la mirada expressem! Ens mostrem tal i com som, el que sentim! Amb la mirada anem nuus pel carrer. Que sents quan parles amb algú que duu ulleres de sol?

En vàries ocasions al llarg de la meva vida, he demanat a una persona que em miri fixament als ulls. En la intimitat. Que m’aguanti la mirada literalment. Però no per veure qui riu abans, sinó per obrir-nos l’un a l’altre. En tots els casos, només l’intent de fer-ho posava en examen la confiança que hi havia entre els dos. I intentar-ho només, ja feia que augmentés a un nou nivell! Les poques vegades en que va funcionar, per mi, van ser una experiència que s’ha de viure. S’ha de sentir. No es pot escriure ni explicar. I no és fàcil, però si ho aconsegueixes passa allò que tant m’agrada a mi. Et converteixes en un de sol! 

Quan apareix la situació sense demanar-la… esdevé un volcà orgàsmic pel cor i per la teva escènica. No he pres mai drogues, però m’imagino que algunes deuen acostar-se a aquesta sensació. Això, només he pogut viure-ho una sola vegada. I ja no ho busco com un yonki la seva dosis, perquè si es busca ja no és real. Ara ho veig com petits regals que la vida decideix entregar-te!

Aquestes últimes setmanes, no he pogut deixar de pensar-hi. En la mirada. Però no en la mirada tal i com he escrit fins ara, sinó referint-se a la forma amb la que mirem la vida. La mirada en la forma amb la que jutgem una situació, una persona, un acte, una opinió. La mirada amb la que vivim. Amb la que mirem la vida.

Canviant la meva manera de mirar, m’he adonat que quan mires des de la bondat, des de l’amor, des del positivisme, des de la premissa de que només hi ha amor dins nostre, tens la oportunitat de veure més enllà. De posar-te en la pell de l’altre. Evites el prejudici. El fulmines. Tot i ser més vulnerable.

A la pel·lícula Nimphomaniac (de Lars Von Tried), concretament en el volum 2, es reprodueix una situació que vull escriure aquí i que crec que va lligada al tema de la mirada. Sobretot en el prejudici. Va més o menys així:

Visualitza una noia nimfòmana, privada de poder sentir un orgasme d’un dia per l’altre. Lluita gran part de la seva vida per recuperar aquest plaer, buscant-lo en totes les cares del sexe. Totes. Això l’hi dona una experiència que, al cap d’uns anys, la porta a treballar en un negoci negre, on la seva feina és visitar gent amb deutes. Mitjançant tècniques sexuals que molts considerarien de tortura, aconsegueix que paguin voluntàriament.

En una ocasió, però, es troba que rés, absolutament rés, aconsegueix crear desig sexual en un home. Arriba un moment, però, en el que explica com un nen vestit en calces curtes camina per un bosc tot sol. Busca la pedofília en el seu relat. Això provoca en l’home una erecció que l’avergonyeix de tal forma que s’ofereix instantàniament a pagar el deute, tot suplicant que pari de parlar.

Ella el mira i es produeix la següent escena:

No opinaré ni reflexionaré sobre l’escena de la pel·lícula. Que cadascú n’extregui el que l’hi pugui aportar. El que si faré, és recomanar-te que la miris si no l’has vist encara! És un autèntica obra d’art i una forta crítica al masclisme establert encara a la nostra societat.

Primavera, de nou.

Els cirerers comencen a florir entre arbustos que es fan dir de l’amor. Uns que a ple hivern, s’atrebeixen a mostrar-se en un vermell llampant i frondós.

Un febrer càlid. Un hivern suau. Una calma intensa que poc a poc va obrint les portes a la gran tempesta emocional de la primavera.

El romaní desperta les primeres abelles que romanien amagades en algun indret. Desperten quan es pon el sol els primers mosquits. Les nits encara són fredes i la pluja es resisteix a venir.

A l’horitzó, enormes massisos blancs garenteixen de moment, el caval de rieres i rius. Tot és apunt.
Apunt també els balls d’insectes i la seva desfrenafa passió.

La brisa remou el mantell de fulles que cobreix el sotabosc. Arrenquen el vol algunes, deixant al descobert els nous brots que enfilent ja cap amunt.

Tot es comença a moure al meu voltant.
Jo ho observo ajagut, relaxat, mandrós…
Conscient de tot el que es remou en mi també.
I m’hi entrego. Al seu ritme.
Deixant que l’emoció desperti d’aquest cru hivern, per acabar invadint-ho tot.

Dibuixo un lleu somrriure. Qui pot evitar-ho? Qui ho voldria fer? És tant natural com tot el que m’envolta i en formo part. Un simple element més d’aquesta existosa trama. Donant voltes sobre si mateixa. Tant minúscula allà on es troba. Tant gran des d’aquí on som.

Revulsiu

Sota la finestra d’aquella centenaria masia, la pantalla de l’ordinador…

Quin contrast en una imatge que desapareix al tancar els ulls. Es recrea en cada parpalleig.

A la finestra les branques d’aquell arbre centenari també. A la pantalla, els prats del popular Fortnite. Dues realitats. Uns únics ulls que les observen.

En una no saltaries per la finestra i t’enfilaries a l’arbre. En l’altre, ho faries amb una simple combinació de botons.

En una els limits els poses tu, en l’altre els limits venen programats. Proposats. Establerts. Imposats. Fer per avançar. X / O / (amunt). Novia, cotxe, matrimoni, casa, fills.

On ha arribat el nostre ser, que no en te prou amb una sola realitat? Preferim una realitat limitada, programada i de la que valorem la seva evolució que en molts casos, consisteix en l’obtenció de noves i mes opcions i funcions. Dosificació.

Qui som? Des de quan requerim del desbloqueig de límits “tecnològics”?

Xarxes socials que funcionen com escurabutxaques. Aplicacions de contactes que difuminen la valentia del primer contacte humà. Modes i videos que no fan més que demostrar la selecció natural. Cadenes i projecció d’allò que ens manca.

Tants punts de vista. Tantes opinions. Totes per justificar. Cap per construir.

Tanta hipocresia. Tanta incredulitat. Ens falten pantalles i ens sobren arbres? Ens és igual.

Tanta hipocresia. La meva al davant. La teva al darrera. I la veritat on queda?

En canviar el mòbil, el cotxe, cobrir el crèdit, follar amb goma i na tirant.

Society, you’re a crazy breed… I hope you’re not lonely without me.

Eddie Vedder ho deia així en la seva cançó. I jo, marxo. Marxaria. Pero en aquest terrible poema que ni rima… La màgia està justament aquí. En que des de la finestra, puc escriure el meu vers, que si no rima, aplaudirà la vida què és la que determina… ina… ina… ina…

Bastó. Esplendor. Gasolina! ina… or… ó…

A qui li importa? Si qui llegeix ho fa per jutjar, qui plora per aconseguir i qui riu per enamorar…

Qui actua per sentir? Qui explota d’emoció i es queda quiet desintegrant-se? Qui sent sense sentir per compartir? Qui segueix viu? Hola? Hi ha algu? Sóc sol  o sóc boig. A qui li importa?

A mi.

Decideix

L’aroma del cafè es mescla amb el del tabac, que crema lentament entre els seus dits.

Tot. Ho havia tingut tot. Només s’havia hagut de preocupar per respirar… I viure. El  tema de respirar el portava prou bé… Peró això de viure… Aixó ja és més complicat de jutjar!

I ara? Ara què? El fum de la cigarreta dibuixa les línies de tots els seus mals… Observa com es van difuminant davant seu fins a convertir-se en invisibles. Ja no els veu. Peró l’habitació cada vegada està més carregada. Fa estona que fuma…

El sol fa dies que no s’hi deixa veure. L’aire fresc del vespre  ja fa mesos que es va desviar. Ja no circula pels seus racons. Les estrelles troben a faltar observar-lo estirat a la terrassa. Els mosquits no troben aliment en el seu cos, nuu, assegut a la cadira. Mans al cap i braços damunt la taula, amagant la copa de Wisky barat sense gel…

– I ara? Ara què? – Es repeteix en silenci…

– I ara? Ara què? – Apreta els ulls amb força…

– I ara? Ara qu… – S’aixeca de cop. Massa ràpid. Massa.

Tant, que la formigueta de damunt la taula canvia de direcció. L’aranya del sostre recula dins el seu cau i el mosquit atura el vol. Brolla sang de la bona. No sap encara a on. La copa preveu que alguna cosa no va bé. Gens bé. No. Merda…

Els seus ulls encara no hi veuen. Tampoc ho necessita. Al mateix moment, dos crits surten de dins seu. Un de sonor i un de mut:

– Ara! Ara… Ara que us donguin pel cul a tots!! Fills de puta!!

Agafa la copa i l’estampa a la paret en un vol curt i carregat d’energia. En aquest mateix instant, dues llàgrimes suïcides inicien el mateix recorregut, verticalment, peró amb el mateix final.

La copa no en tenia cap culpa, víctima del creixement i evolució del seu entorn. Només hi ha amor en aquest gest tant psicòpata i destructiu.

Els seus ulls ja hi veuen perfectament. L’oïda ha despertat de cop. A la formigueta l’hi falten potes ja per anar més ràpid. El mosquit evalua seriosament la situació… L’aranya, mirant-lo, també. Un engranatge d’energia ha començat a funcionar… Invisible peró notori. Tot desitja anar endavant.

En un entorn mort s’ha pres una decisió. Quina? No te importància.  S’han acceptat les futures conseqüències d’aquesta. Els possibles errors. Els possibles somrriures. Vida. S’ha decidit viure. I només viu qui decideix.

El crit sonor ja s’ha apagat, peró les ones d’aire no han deixat encara de repetir la variant muda d’aquell crit… Pels que no la saben escoltar, diu així:

Ho sento. Perdona’m. Gràcies. T’estimo.

Aquestes ones mudes… seguirant movent-se per l’aire fins que, algun dia, en el seu moment, s’unificaran amb la seva variant sonora.

I quan aixó passa, amic meu, l’amor pren forma d’abraçada i abraça tot aquell i tot alló que pugui sentir-ho.

Déjà vu

12 d’Abril, 2006

Em llevo fora de lloc. En un estat de xoc jamais vu… Durant la visita obligada al lavabo, el meu cervell s’encarrega de repassar un per un cada instant del somni del que m’he despertat. Tant intens… Tinc el cor en post revolta.  Una onada de dol em recorre el cós, com si la revolució hagués estat un autèntic fracàs.

Com tota revolució, el determinant havia estat el desig. El desig immens d’abraçar un cós nu.  No perquè estigues nu precisament, sinó per la puresa que això representa. El traspassar amb un segon totes les fronteres de la confiança, benestar i passió… Rebentar-les literalment com un camió entrant a una cafeteria de parets de vidre; un diumenge a les 4 de la matinada.

Havia estat tant real. Ho havia sentit com si acabés de passar.

Em miro al mirall mentre aquest s’entela amb el baf d’aigua calenta de la dutxa. Tinc els ulls vermells. Arranco a plorar. Unes llàgrimes que venen del més profund de dins meu. Podrien venir perfectament d’una altre dimensió, d’una altre vida, d’un altre món.  Unes llàgrimes que són l’únic testimoni de la intensitat d’aquest desig. No només sexual. No només personal. Personal? Qui era ella?

Sota la dutxa, tota la maquinaria de la meva ment es posa a treballar. Qui era? Intento recordar cares… No les conec. N’hi ha més d’una. Com pot ser? Busco les cares de les noies que m’agraden i no hi són… No puc relacionar-ho amb ningú. Tornen a aparèixer llàgrimes als ulls.

Ni la capacitat mental més alta del món pot recordar un somni. I és que els somnis són així… Quan despertes, només en queda el sentiment, les sensacions… I com més intentes recordar, com més l’estudies, més es difumina. Més es contamina per la ment.

Un cop assecat, netejo el mirall. Uns ulls envermellits i una silueta de 115kg de pur sedentarisme són la resposta a una pregunta que ja fa massa temps que em faig. No hi ha giny d’ullet al veure’m. No hi ha compassió per mi mateix. L’odi apaga tota esperança de somriure mentre l’autoestima brilla per la seva absència. Torno a plorar. Com si plorant, cada llàgrima m’acostés més a aquesta altre dimensió, vida o món…

De fet, tal i com el determinant d’una revolució és el desig, una llàgrima sempre serà qui l’inicia.

 

21 de Febrer, 2018

Surto d’aquella casa i pujo al cotxe. Mentre condueixo, penso en ella. En com es movia pel menjador, cuina i lavabo, nerviosa. En com m’accelerava el cor cada vegada que s’aturava, mirant-me i remenant-se el cabell. Sense deixar de parlar ni un moment. No puc evitar preguntar-me si feia el mateix quan esperava una visita meva, dies enrrere…

Avui no hi havia hagut més que una abraçada (i quina abraçada!) i alguna mirada de desig, que segurament s’havia perdut. Es devia haver desorientat. Completament fora de lloc. Fora de moment.

Condueixo camí a casa pensant que potser m’havia creuat amb l’altre persona que hi estava anant. Imagino com es creuaran les seves mirades de desig quan es trobin. Com es troben i explosionen. Un autèntic espectacle de focs artificials.

Aparco i pujo a la oficina. Avui tinc una carrera de rally per internet. Mentre preparo el volant, l’ordinador i em poso les sabates de conduir, m’envaeix una sensació de dèjá-vu increïble. Em quedo quiet. Immòbil. Completament atordit per la intensitat del moment. Feia molts anys que ho havia viscut i havia estat un xoc que no havia oblidat mai. Un somni. Literalment. No el recordo, però si que en recordo totes i cada una de les sensacions. I el despertar… Que dur que va ser! I que bèstia que m’aparegui ara i aquí en forma de dèjá-vu !

Que lògic que aparegui ara i aquí… penso de seguida.

Durant aquests anys, m’he enamorat i he estimat amb bogeria. Amb una força que ni jo imaginava que tenia. També he tastat l’amargor del dolor més intens i pur de separar-se físicament de l’amor. I es que és com separar-se d’un mateix. Literalment. Com tornar a néixer gairebé. Saps que mai tornaràs a ser el mateix. Ja ho diuen, que canvies l’amor de la teva vida per un altre amor, o per una altre vida. També he pogut olorar la fantàstica olor de la passió i el desig. Del sexe. La suor. La bogeria més absoluta que apaga la ment i porta el teu cós al límit.

És com si, aquella nit d’abril, hagués somiat 12 anys seguits. Com si amb un instant hagués pogut sentir les dolces carícies de la persona que saps que sempre estimaràs, estigui o no al teu costat. Quin plaer haver-la pogut conèixer abans de trobar-nos per primer cop!

Com si amb l’instant d’un somni, hagués pogut sentir tots i cada un dels orgasmes que he tingut fins avui. Tots junts un rere l’altre. T’ho pots imaginar?

Instantàniament, m’adono de la bellesa del canvi que he donat a al vida. De com he aconseguit passar d’aquell odi a la picada d’ullet al mirall de 2 metres de l’entrada…

El copilot comença el compte enrrere…. 3, 2, 1… Em situo en posició seria a la cadira i agafo el volant amb força. Amb les dues mans. Poc m’importa el resultat que pugui aconseguir. Només se que tinc un regust dolç que m’entra per la boca i em baixa coll avall… directament fins al cor!

En un rally, igual que amb la vida, es tracta d’anar fent quilòmetres, arriscant quan et veus capaç de fer-ho, assegurant quan no ho tens massa clar i sobretot, gaudint de cada centímetre del tram, de cada instant de la vida.

Com si fos l’última vegada que hi passes. Com si fos l’última vegada que la vius.