Dissimula

Dissimula la pressió que t’oprimeix el pit i somriu
als ulls del nin que saps que busca el pare.
I plora. Plora aquesta nit pels anys passats en què t’hidratares
sols de llàgrimes per dins.

Dissimula en observar l’àvia, gestionar-se el teu judici.
I riu, riu les gràcies i comentaris d’altres als que saps,
els manca encara l’exercici de ser empàtics.

Embolcalla el desastre.
Exercita els somnis on t’escapes cada nit cercant l’abraçada afable de la mare; O el melancòlic sospir del cosí que t’aporta
la força per superar l’obstacle d’un injust ja t’ho vaig dir.

Oculta el desig.
No alimentis els corcs nascuts dels silencis
que es mereixien una paraula sincera en un instant concret;
Però esdevingueren oasis descoberts en els deserts
on avui les condemnes.

Encobreix l’existència,
de tot allò que saps bé que duus dins.
Deixem dir-te que encara està per néixer
la immensa bellesa que superi el ferit rostre del teu somriure.

Però no dissimulis més.
No dissimulis més la ferida d’aquella nit.
Enfronta la tenebrosa justícia que l’empara;
la que et reclama proves absurdes
buscant-te marques blaves a la pell.
La que no entén ni l’hi importa
que tu ja estiguis morta, per dins.

Pregunta-li al de la toga
que faríem si 2 pams de vergonya el rebentessin.
Si la vaselina no deixes proves del crim,
que respondria, quan l’hi preguntessin
si ell s’ho buscava.

Dissimula.
Dissimula tranquil·la si així ho sents.
Però fes-ho només si entens
que tan sols som persones.
I el gènere on t’etiquetes… No és res més que un invent
amb què t’obliguen a identificar-te.

Que siguis lliure.

Atentament, 
la teva consciència.

Aske sentitu

Consciencia.
Nacida del amor que une,
conocimiento y valor.
Le da sentido a la ética
que la educó;
para todos distinta.

Tal cáliz de fuego ardiente!
Quien la sostenga
si la arroja al mar
tomará el control.
¿Que nace del humano sino
cuando actúa inconsciente?
Sal fuera y dale un vistazo
a tu alrededor…
¿Cuánto tiempo nos queda?

Escondida tras la cornea
del no saber… el no preocuparse…
Se enciende y brilla feroz al
escucharse una voz
que no nos juzga; nos entiende.
Aunque para juicio, ya hubiera razón.

Para nada cómoda;
incomoda a los ciegos
al alumbrarlos.
No quieren verla.
Nos acomodamos pronto,
a la belleza y el calor negro,
artificial;
dulce ignorancia la de occidente.

Le llamamos progreso
al egocéntrico destino final
que para nada bueno
ni para nosotros;
nunca contó con los demás.

Transformamos el esfuerzo
(que aun con todo nos nace)
en excusas y justificación.
Se escuchó, no hay espacio
en mi cocina; para el reciclaje.

Rebozamos simpatía
cuando nuestro día a día encaja
en todo lo que se nos pide…
Aun todavía hoy… se escucha
quien murmura agonías
al saberse que su hija,
compartió mesa con el extranjero.

¿Que coño hicimos con la empatia?
Donde quedaron las preguntas,
el interés, la búsqueda de una explicación
a los hechos que nos rodean.
¿Desde cuando nos cuesta tanto,
hacer un esfuerzo para otros?

Creo que yacen todas ellas ombrías…
ocultas tras gruesas telas,
recubiertas en pantallas de prejuicio,
alimentadas por la sobreinformación.

Pero existen grietas;
Llegaron para despertar consciencias
eminencias como Yayo Herrero,
sociedades autónomas en ecoaldeas,
y grandes gestos de muchos otros…

A tu ritmo, despierta. Despertemos.
No pospongamos mas el despertador.

Apaga la puta televisión.
Enciende tu consciencia
pues tuya es; No de otros.

Aske sentitu. Doakoa zara!
(Siéntete libre. Lo eres!)

Ocells i metàfores

Volen els ocells i ens semblen lliures.
El vent, que gèlid ens ataca;
en ser càlid i suau recorda primaveres.
Però segueix essent vent.

Juguem amb les paraules com qui res,
trobem nexes d’unió entre nosaltres
amb elles. I la interpretació.

En un món que potser ja no coneix
la propietat de les coses.
Podria resultar-nos perillós,
abusar de les metàfores.

Qui ets?

La simplicitat resideix
en la consciència de saber
l’espai que ocupés. On ets.
Sortir-ne és obrir portes
que no estan davant teu.

La felicitat no resideix; És.
Una elecció pròpia i l’actitud
d’entendre que quelcom “és”.
Ella no es fa preguntes.
Accepta les coses.

Tranquil·litat és el moment
on res importa. Enemiga
de la ment, se la veu sovint
néixer en uns llavis sincers.
És dolça, a l’empassar-la.

Dóna-li 5 segons… a la pregunta,
per molt bé que coneguis la resposta.
Sies conscient; O seràs orgullosa.
Esdevingues orgullosa, si ho vols ser!
Qui més obté, no és aquell que més parla.
És qui més atent escolta.

Jo em pregunto… Joan, qui ets?




Sóc la meva ombra a terra.
L’aire quan circula dins meu.
Sóc tu també, quan m’abraces.

Podria veure’m els ulls tancats
si obrissis els teus, quan em beses.

Sóc tots els segons que el rellotge conta
per molt que cregui que no m’importen.

Sofocos de aire

Me falta el aire y siento confundirse
mi respiración, si me abrazas con arte.
No se que tendrá la Luna, que me atrae.

Pregunté a las mareas, que hacer…
como dejar que la atracción se materializase.
Solo me respondieron…
que debería ser mas grande.

Pero yo ya no quiero ser. Soy. Soy mas grande.
Y ahora me levantan los anocheceres.
Me pierdo entre cuerpos celestes que
al ser antes pequeño, no podían verse.

No es la Luna quien me atrae, son ellos.
Bocas de hablar humilde
que si mienten (y lo hacen) ,
solo es por no querer hacerme daño.

Un manantial de cuerpos que deberían
estar abrazándose en este instante.
Riéndose juntos del presente y burlándose,
del color que eligieron para sus bragas.

Nadie atrae nada i nada atrae a nadie.
Así todo esta atrayéndose,
continuamente.

Tan fácil de entender
como dos labios que al cruzarse,
ya quieren comerse.
Pero no pueden o no deben.

Si lo hicieran…
Sofocos de aire.

Eliminar

Quizás los ojos al mirar
muestren más de lo que son capaces de ver.

Quizás el miedo…

Los miedos que se puedan ver, no sean más
que reflejos inertes de la mente
en el mar. Que va y viene.

Quizás las heridas…

Los aguijones que rodean siempre la miel de un enjambre…
Quizás él mismo, las cuide.
A las abejas y a su suero de la verdad.
Que pica siempre y todas llevan.

Quizás el ‘quizás’ de todos los ‘Quizases’…
sea simplemente
una excusa para no mostrarse.

Quizás se tendría que cambiar el sentido, a la palabra ‘quizás’.
O eliminarla, directamente.

Tendría que cambiar el sentido, a la palabra.
O eliminarla, directamente.

Tendría que cambiar el sentido,
O eliminarlo, directamente.

Tendría que cambiar,
o eliminar, directamente.

Eliminar, directamente.

Eliminar.

Nit tancada

La nit es tanca una tarda més, d’hivern.
Massa d’hora…
Amb ella, els somnis que la nit passada somiaves i avui tan sols són
més estrelles en la tela que cobreix l’altell
d’aquest gran teatre.

Somnis com l’aventura d’un agosarat somriure
a uns ulls dels quals no tens encara prejudici.
Que ben podria ser tot per sempre, si ho és per tu;
La vida una atrevida aventura.

Però se t’escapen.
Nit rere dia tots els trens del destí.
Juraries que la pantalla de sortides no sincronitza;
Amb el rellotge i els tempos del teu pit.
Si és que et batega encara
alguna cosa més que sang, a les venes.

Però ets forta;
Forta de pedra volcànica! Que de picar-la
encara es motiva més amb l’incendi que podrien provocar
les espurnes que desprens;
en equivocar-te un cop, un altre i un altre i rient!
Rient condemnes el diable a l’infern,
indiferent de si és condemna o benefici.

Que les bombin les hores!
Els somnis de fum que et vengueren.
Els segons que ells sempre conten i ja només són;
fulles caient en la tardor.
I si no bufa el vent;
no estaria pas malament…
que s’aturés tot una estona.

Conseqüències

Desobeeix les normes que escrigueren
aquells que al seu moment cregueren
tenir raó.

No per rebel·lar-te contra l’aire
ni per tenir més raó que d’altres.
Per ensenyar-te que no tens por.

Por que emana d’un fort pretext:
Qui sinó? Plantarà cara al ferotge
rostre, de la desobediència?

Sigues aquella que assenyala, per preguntar.
El que busca la veritat dels altres,
sense comprometre la seva en va.
Però comprometa-la.

L’antifeixista usant la violència
serà tan feixista com aquell al qui colpeja?

Que no et perdin el respecte, les paraules!
Un savi digué una vegada en algun indret…
no pot haver-hi tolerància, per qui no tolera.

Consciència. Pren consciència del context
on construeixes els teus termes.
Context que podria ser diferent, cada vegada.

Que és la violència?
Res més que la incapacitat d’entendre
i la ràbia d’un mateix, acumulada.

No hi ha més batalla que la que ocorre dins teu.
Guanya-la.
Un cop propiciada vés si ho vols i encarat a la resta.

Quants morts en nom de la resta, resten?
Quantes beines vols que et costí, la pau?

Conseqüències.

Ser-ho

Ser… Ser per algú el que no m’espero i volar lluny,
inconscient de si em segueixen.
Ser el delta d’Ebre. L’aigua salada que l’arrasa.
Ser la presa que desborda,
a la llevantada que provoca un ventre.

Ser el segon que s’encalla en el ronroneig d’una bèstia.
L’art de definir-se, tan sols per trobar-se i descobrir
que no encaixes.
Ser la carpa escupin-te a la cara, l’ham amb què la pesques.

Ser l’orquestra d’un teatre, amagada rere les teles.
El valor que aporten aquells als qui no consideres.
Ser la glòria de Nerón; El despertar d’una roma en flames;
La cara fosca i opaca, de l’amor.

Ser la vibració poètica d’una vetlla.
La veritat enfrontant-se a la seva inexistència.
Ser allò que no és, si no ho interpretes.
El plaer en el dolor. La hipocresia en una afirmació.
La son resistir-se a l’erecció, que provoca un somriure.

Ser l’esbroncada de la raó.
El somni d’una llavor tossuda, germinant entre les ortigues.
Ser l’enrenou de la mar en fúria.
El silenci d’una làpida blanca sense nom.
Ser el segon exacte; en què un record s’oblida…

Ser aquella que diu NO i que NO, necessita.
El vendaval que reclama les fulles dels arbres, a la tardor.
Ser l’hivern de les coses sense anhelar-ne primaveres.
Ser-ho tot, sense pretextes ni raons.

Ser tots i cada un dels filtres, que es llancen en aquest instant a terra.
Ser la lluita envers la possessió. L’ètica promiscua del sexe.
Ser el buit que genera, la caiguda lliure de la passió.

Ser els batecs del cor de l’infant en néixer.
La primera bafarada d’aire que expiren uns pulmons.
Ser el mirall trencat de l’anorèxia i el puny sagnant
de la consciència.

Ser el renaixement.
El temps desfent-se lentament en una espelma…
Ser la il·lusió que l’hi resta a un truc descobert i la màgia,
que l’edat condemna.

Jo tan sols vull ser, l’ésser que observa.
El que mira i entén, sense tenir-ne ni puta idea.
Ser i ser i ser i ser…

Com la criatura que entén per primera vegada,
que per ser, només se l’hi demana:
Ser-ho.

Si mai no hi sóc…

Que sigui potenta la despedida
i el brindis pels que encara hi son.

Que la llàgrima que floreixi als qui ho sentin,
tingui d’origen el record, no “el podria…”

Que dormis tranquila (o tranquil).

Que tansols et serveixi d’esgraó
allò que construírem els dos i sigué per tu de veritat, real i per sempre.

Si es que el temps hi tingué alguna vegada…. alguna cosa a veure.