La mar oberta

Trenquen les ones als pilars de tot allò que vull ser. Esclaten en millars d’esculls d’opinió que tan sols col·lisionen, s’enlairen i s’uneixen un cop més.

Jo, en una inestable canoa… les observo pacient.
Les peces del pilar, no les ones.
I una corda, que em sosté a elles.
I un ganivet.

Jo el que vull és ser canoa!
Crido; al moment que
s’afluixa la corda i se m’enduen els corrents.
I s’ensorren… a poc a poc, abandonats,
aquells somnis que m’immobilitzaren tant de temps.

Ara tan sols sóc canoa…
I respiro alegre, en sentir-me ser
d’una vegada per totes;
Jo mateix.

Tu obra de arte

La brisa de las hojas de hierva
de Walt Wihtman.
El apoderamiento de Adolfo Bécquer,
reconstruyendo el romanticismo.

Podrían ser, versos escritos
para devolverle el sabor a tus labios;
Aun inertes, insensibles al abuso
de tu consumismo. Tu egoísmo.
Tus sin querer, reflejados al cielo
del inconformismo.

Como dijiste ayer: Ya no sirvo.
La verdad de tu preciado ser
yace bajo las estrellas, contigo.
En ataduras de cáñamo,
que te fumaste,
sin saber porqué.

Dime que hay de malo
en perecer; si ya no existes.
Que hay de malo
en existir; si ya pereciste.

Levanta la piel que cubre tus golpes,
este amanecer.
Deja que cure; La viva imagen de tus
errores.

Deja que fluya,
el amor.
Acercandote a su horizonte
sin querer alcanzarlo nunca.
Dejando que te atrape el.

Que su brillo nunca deslumbra
el plácido vuelo de tu libertad.
Planeando en la oscuridad
de tu inconsciencia.

Inocente y bella
obra de arte;

La de tu existencia.

18 reflexions del 18Oct.

Sols és la ràbia el que veus. No el perquè.

El foc que veus és molt més suau que el que senten aquells que l’encenen.

La fruita de l’arbre de l’ignorància, sempre serà crua i verinosa.

La tecnologia de la informació està més evolucionada que la nostra capacitat per gestionar-la. I això és perillós.

La política és una obra de teatre on tu i jo sempre observarem com a públic. Ens faran pagar l’entrada i la construcció del teatre. A sobre, accedir al backstage sempre estarà prohibit.

Quan miris la TV, recorda que tan sols veus allà on la càmera enfoca. I no ets tu qui controla l’enfocament.

Tots som persones. La policia que creuries bona, o és feixista o és un robot.

A la llei l’hi manquen lleis per canviar-la. Perquè serà?

Quan parles i no t’escolten, tens dues opcions. O crides o preguntes. Avui a Catalunya, les dues són il·legals.

Aprenem de la història a una velocitat molt inferior a la que la construïm.

Procurar entendre-ho tot és tan complex com encertar l’impacte d’un llamp. Pots tenir una idea acurada, però no deixarà mai de ser una aposta.

La distància entre la policia i qualsevol ideologia hauria de ser superior a la de la terra amb mart.
Malgrat tot, existeixen consellers d’interior.

Des d’haver nascut, no he vist res canviar mai a gran escala sense violència. La por i el caos potencien més canvis que les urnes.

No jutgis un peix per la seva habilitat d’enfilar arbres. És exactament el que fem en dipositar un vot en una urna durant les eleccions.

Aquells qui usen la violència són els que ja han perdut la batalla interior. L’animal ataca. La persona respecta i es defensa.

Massa sovint oblidem el poder de repetir o escoltar una vegada i un altre, la mateixa paraula.

En temps de revolta, l’amor brilla sempre amb un color molt més clar.

Tothom té raó i raons. Però sembla que un judici, en té més que 2 milions de persones. Em sembla bé, però el número hauria de servir per demanar una segona opinió.

Revolta

Escolta’m bé vailet,
aguaita la soga com brota:
en llavors d’ortiga.

Com del blat;
nasqué un dia el combat
que encara avui t’esquitxa
de sang i reixes.
Colorit d’injustícia;

Ara diguem: Que sents?
Potser el fluir d’un indecent somriure;
O l’odi mateix. Mostrant més poder…
que les mans de tot un poble
en lluita. Tot i que no el te.

Escolta’m bé vailet!
No és pas aquesta la teva lluita!
Malgrat batallar-hi
en veure’t en ella.

La lluita neix on la sang et batega.
Amb força. Amb virulència.
Bombeja; Va i torna.
I tu, només tu!
Decideixes on vas i en què
ho transformes.

De cos present. Silenci de sentència.
Que per no dir res;
Explicarà als qui l’escoltin;
que l’odi que busquen
també ha estat sentenciat.
Com la seva vergonya.

Que s’atemoreixin en escoltar
el teu silenci; La teva força.
El teu somriure.
El teu crit d’independència.

No per fronteres, pobles ni doblers.
Tampoc per les manques de respecte,
llibertat o els constants abusos de poder.

Independència. Per un mateix.
Que ja no has pas de dependre!
I que entenguin d’una vegada per totes:
No és la seva ni la nostra revolta.
És la teva. I de ningú més.

S’escolta en la cassola de l’àvia a la finestra,
entre el fum negre,
d’allò que cremen la filla i la neta.

Barricades en so major, de bona orquestra.
Defensen el poble de la por
sembrant dèbils però bones
llavors de resistència.
I malgrat tot… sols en diran: Violència.

Potser no saben que en lloc d’això,
tots voldríem encendre el foc fent-nos l’amor.

Veuran si cal, com ho fem en la trinxera. Defensant el lloc. Condemnant la violència.

Creixement ++

Creixo involuntàriament.
Com el bec de l’àguila
o els diners al seu compte corrent.
No pas al meu.

Els núvols passen i el temps creix,
fent-nos vells a nosaltres i no pas a ell.
Jugada injusta, com l’esqueix;
Plantat amb mala lluna,
no acaba essent mai el que voldria ser.

Creixen i s’acumulen els moments.
Tants, que ja no recordo el que eren…
Fins que amb el vent, quan bufa,
s’escolten i es recorden bé.
I no es val córrer, perquè bufi el vent.

Creixem i deixem enrere: Temps.
Temps gastat. Temps invertit.
Temps perdut, en més moments…
Moments que no són conscients
del valor que tenen!
Del que significa tenir “temps”!
Quan ens en falta.

Serem els primers.
La primera generació que…
malgrat la puta abundància!
Mai va tenir temps.

Estant sempre en línia;
Però sense res a fer.
O massa, d’estressar-se
consumint somnis d’altres.
Assaborint l’agredolç sabor del final,
com a única motivació per fer.

Sense ni tan sols saber respondre…
Qui i què, volem ser?

O almenys,
viure de debò
com si no ens importés.

Ojos entrecerrados al mirar

Me pregunté que sentía… Y sentí.

Que vivo con los ojos húmedos y entrecerrados por la luz de todo. Que estoy dando vueltas en una redonda, sin estar perdido ni dudar en nada. Pero sin salir por ninguna salida.
Me doy cuenta, de que hace mucho que “nada”, para mi lo es “todo”; Y todo aquel que me pregunta: ¿Que haces? Recibe por respuesta: Respirar.
Y se ríe. Se ríen todos. Incluso me río yo! Al gustarme la idea de que pudiera ser verdad. Hasta que me di cuenta, de que lo era.
Y ya no me hace gracia.

¿Que es el humano, sin las emociones?
¿Y en que se convierte, cuando se vuelve adicto a ellas?

Siendo nada, he dejado de reaccionar por costumbre y he empezado ha hacerlo cuando surge de verdad. Me he liberado de lo que se supone y he dejado de suponer.
Si lo quiero, allí está. Y si no voy, tanto no lo querré, no será el momento o me esta bien seguir donde estoy, aunque lo que quiera siga estando mas allá.

Los sueños no se persiguen.
Siguen siendo sueños o procuras convertirlos en una realidad.

Y yo sigo, dando vueltas en esa redonda y me duelen aun, de entrecerrar, los ojos al mirar.

Despullar-se

T’estimo.
Viril paraula que revolta els sentits.
Ens fem grans i ja no basta.
Quan ho era tot, de petits.
Malgrat, segueix agradant escoltar-la.

Que significarà per ell? I per l’altre?
Que et farà sentir escoltar-la i…
en boca de qui?

Boig ets si l’abuses.
Perquè això és així?
Des de quant és dolent escoltar-la
i resistir-se, permès o agraït?

Enganxa, com la mel dos dits.
Ni tres, ni quatre. Ens diuen;
quan la mà ja baixa per enganxar-ne
un altre.

Dir-la no diu, despulla.
I estem massa acostumats
a anar vestits…
d’excuses i modes absurdes
teixides per l’oblit.

Recorda-ho demà, perquè s’oblida:

Oblidar no cura.
Despullar-se si…

Narinant nindala

Bonic. Bonic el riu.
Riallera l’aigua,
malgrat contaminada;
I el niu.
De la perdiu cantaire
sota l’atenta mirada
de l’àguila afamada
i el caçador furtiu.

Bonica. Bonica l’albada
del sol sortint.
El peix ja no nada;
I el niu. On la perdiu
ja no canta.
I l’àguila dissecada;
decora el damunt d’un llit.

Bona nit. Bona nit
digué el fill a la mare.
I al matí, d’enterro anaren
per un bacteri sense cura.
Que el seu fill s’havia endut
de la cuna.
I quina desgràcia!
Es va sentir dir.

Narinà.
Narinant nindala.
Avui respires; dema potser,
ja no ho faràs amb mi.

Narinà.
Narinant nindala.
Canten fugint les perdius,
al obrir l’àguila les ales
i el peix saltar al riu.

Ulls del món

Vivim en els ulls del món.
De nit la lluna, de dia el sol.
La pupil·la es dilata i es fa de dia;
s’enfosqueix quan dorm.

En el mar la còrnia que s’allunya.
Una reserva de llàgrimes pel dol.
Un ecosistema que manté,
els seus ulls vius i bons.

I si en els teus, ulls, nasqués el món?
Que dins seu, d’altres ulls
fessin l’amor i més ulls…
Més mons. Més ulls. Sexe. Ulls.
Més mons…

I si vivim, ignorants, tan tranquils…
en un bucle infinit d’amor?
Un forat negre que només ens duria,
allà mateix on som.

Però i si… I si…
I si algun dia,
s’apaguen els primers ulls?
Foscor. Blau fosc.

Hi hagué doncs un dia. Un només.
En què uns ulls veieren al cel,
la veritat de tot.
La mateixa que ara es mostra
en un to blavós.

Racionalidad obsoleta

Que no. Que nunca, es demasiado tiempo
para fundirme en el calor de un abrazo,
a la luz de las luciérnagas
del previsto desempeño.

Que me dejaste helado en el desierto
de los desencuentros, voluntarios
de destruir por vicio todo lo bueno.

Vivir. Lejos de ti, racionalidad.
Prosternada libertad a los pies
del supuestísmo, egoísmo, encubierto.

No pido más. Cojo. Y no escojo sin más…
Solo aquello a vistas de que dejará
voltearse por mis tumultuosos dedos.
Deseoso de entregarse y… escapar.

Salvaje zanja de batalla carnal,
semilla de los sentimientos.
Indicador de la irracionalidad.