Omnipresència

Com la llum als ulls de la més
bella mirada a la vellesa;
Atent al pas del temps
engoleixo l’agredolça tendresa
que té per tacte, el present.

Quin càstig l’omnipresència
d’estar on no se’t veu
i escoltar el judici dels altres
en conseqüència.

On s’alcen les primeres grans tempestes 
d’una tarda, puc veure-hi…
el reflex de qui jo sóc 
i el que voldria ser pels altres.

Massa gasosa de molt volum i el pes
de poques gotes d’aigua;
O ruixats sencers.
La sana presència i independència
que el vent duu sempre per marca.

Tant de bo un dia trobi la paraula
per dir-te que voldria ser;
la brisa fresca de somriure sobtat i tacte sensible
que de sobte, pugui eriçar-te la pell.

Manta i respostes

Brilla la llum de la nit
i no pas per ser adorada;
Sols la seua ombra
descobreix els impurs plaers
amagats rere les finestres.

Vine i observa,
bella manta blanca;
els destapats peus que descansen
fora els llençols d’aquesta ment;
pertorbada i impune.

Camí clar entre les marees
que tan sols mostra on vols anar
si resultés ser on mires.
Mentidera, et digueren;
aquells que mai s’atreviren a mirar.

Però quan no hi ets, faltes
estimada.
I dol veure’t venir i marxar
malgrat que alegra;
Saber-te lliure i estimar-te igual.

Si brotaren llàgrimes, en aguaitar-te;
creu-me si et digués no saber pas
de quina riera provenen;

Hi ha preguntes de quines no voldria saber;
a quines noves preguntes em podrien portar
les seves respostes.

Quin descans per la ment,
la ignorància.

Sin Dios

Ando sin dios a mi lado y amo, sin Dios.
Vivo la locura del perdón sin ayuda de los Dioses
y solo al malhechor, agradezco las disculpas.

La culpa astuta y audaz, serpentea
entre las sombras de mi mente;
aguardando silenciosa mi debilidad,
para lanzar su ataque.

¿Quien pudiera ser yo, para los demás?
¿Un rey? ¿O tal vez un sirviente?
¿Y quienes van a ser para mi, los demás?
Si no eligiera ser sirviente, ni rey.

Nadie y… nadie;
Serian las respuestas mas sanas.

Pero la amistad…
¡Ah si! La fiel y buena amistad!

El amor más limpio aguarda pudoroso
y escondido entre sus manos.
Salvaguardado de envidias y ruidosas mentiras
sedientas, de venganza y odio.

Un ser curioso, el humano.
Servidor y gobernante de su mente, a la vez.
O eso cree. Creemos todos.
Pues no hay verdad que no mienta
ni mentira, que no esconda verdad.

Tal vez lo único que haya
sean dudas, miedo y confusión;
Sin Dios, claro está.

Respostes

En la boscada profunda abunda
la pau que busques;
puix l’hi manca
la bruta brossa del burgès.

Ens creiem al cim d’una cadena
alimentària que ja no és…
trencada;
ni una pinzellada del que un dia va ser.
No hi ha espai per tots nosaltres
a la cima. Només per alguns.

Visc on es poden veure els arbres respondre
des de les copes en color verd;
la crida inequívoca de la primavera.

Que pertorbaria l’home?
Obligant-lo a no ser l’ocell que vola;
La llavor que no floreix o ho fa borda,
d’allò que realment voldria ser.

Quina és la mentida que s’amaga entre
els rellotges i no ens permet entendre el temps?

La resposta es troba pocs metres abans
d’on et preguntes:
si quelcom està malament o està bé.
Just on mai mirem i on són com són,
totes les coses.

Es veu fàcilment en el lleó devorant la presa.
Que et fa sentir?
L’amor d’una mare a la cria…
abandonant-la en un moment incert.
A què respon?

A l’instint que per nosaltres, ja no és…
res més que petites teles de valors.
Teixides d’excusa per no ser més
que formiguetes políticament correctes;
A qualsevol cost.

Dissimula

Dissimula la pressió que t’oprimeix el pit i somriu
als ulls del nin que saps que busca el pare.
I plora. Plora aquesta nit pels anys passats en què t’hidratares
sols de llàgrimes per dins.

Dissimula en observar l’àvia, gestionar-se el teu judici.
I riu, riu les gràcies i comentaris d’altres als que saps,
els manca encara l’exercici de ser empàtics.

Embolcalla el desastre.
Exercita els somnis on t’escapes cada nit cercant l’abraçada afable de la mare; O el melancòlic sospir del cosí que t’aporta
la força per superar l’obstacle d’un injust ja t’ho vaig dir.

Oculta el desig.
No alimentis els corcs nascuts dels silencis
que es mereixien una paraula sincera en un instant concret;
Però esdevingueren oasis descoberts en els deserts
on avui les condemnes.

Encobreix l’existència,
de tot allò que saps bé que duus dins.
Deixem dir-te que encara està per néixer
la immensa bellesa que superi el ferit rostre del teu somriure.

Però no dissimulis més.
No dissimulis més la ferida d’aquella nit.
Enfronta la tenebrosa justícia que l’empara;
la que et reclama proves absurdes
buscant-te marques blaves a la pell.
La que no entén ni l’hi importa
que tu ja estiguis morta, per dins.

Pregunta-li al de la toga
que faríem si 2 pams de vergonya el rebentessin.
Si la vaselina no deixes proves del crim,
que respondria, quan l’hi preguntessin
si ell s’ho buscava.

Dissimula.
Dissimula tranquil·la si així ho sents.
Però fes-ho només si entens
que tan sols som persones.
I el gènere on t’etiquetes… No és res més que un invent
amb què t’obliguen a identificar-te.

Que siguis lliure.

Atentament, 
la teva consciència.

Aske sentitu

Consciencia.
Nacida del amor que une,
conocimiento y valor.
Le da sentido a la ética
que la educó;
para todos distinta.

Tal cáliz de fuego ardiente!
Quien la sostenga
si la arroja al mar
tomará el control.
¿Que nace del humano sino
cuando actúa inconsciente?
Sal fuera y dale un vistazo
a tu alrededor…
¿Cuánto tiempo nos queda?

Escondida tras la cornea
del no saber… el no preocuparse…
Se enciende y brilla feroz al
escucharse una voz
que no nos juzga; nos entiende.
Aunque para juicio, ya hubiera razón.

Para nada cómoda;
incomoda a los ciegos
al alumbrarlos.
No quieren verla.
Nos acomodamos pronto,
a la belleza y el calor negro,
artificial;
dulce ignorancia la de occidente.

Le llamamos progreso
al egocéntrico destino final
que para nada bueno
ni para nosotros;
nunca contó con los demás.

Transformamos el esfuerzo
(que aun con todo nos nace)
en excusas y justificación.
Se escuchó, no hay espacio
en mi cocina; para el reciclaje.

Rebozamos simpatía
cuando nuestro día a día encaja
en todo lo que se nos pide…
Aun todavía hoy… se escucha
quien murmura agonías
al saberse que su hija,
compartió mesa con el extranjero.

¿Que coño hicimos con la empatia?
Donde quedaron las preguntas,
el interés, la búsqueda de una explicación
a los hechos que nos rodean.
¿Desde cuando nos cuesta tanto,
hacer un esfuerzo para otros?

Creo que yacen todas ellas ombrías…
ocultas tras gruesas telas,
recubiertas en pantallas de prejuicio,
alimentadas por la sobreinformación.

Pero existen grietas;
Llegaron para despertar consciencias
eminencias como Yayo Herrero,
sociedades autónomas en ecoaldeas,
y grandes gestos de muchos otros…

A tu ritmo, despierta. Despertemos.
No pospongamos mas el despertador.

Apaga la puta televisión.
Enciende tu consciencia
pues tuya es; No de otros.

Aske sentitu. Doakoa zara!
(Siéntete libre. Lo eres!)

Ocells i metàfores

Volen els ocells i ens semblen lliures.
El vent, que gèlid ens ataca;
en ser càlid i suau recorda primaveres.
Però segueix essent vent.

Juguem amb les paraules com qui res,
trobem nexes d’unió entre nosaltres
amb elles. I la interpretació.

En un món que potser ja no coneix
la propietat de les coses.
Podria resultar-nos perillós,
abusar de les metàfores.

Qui ets?

La simplicitat resideix
en la consciència de saber
l’espai que ocupés. On ets.
Sortir-ne és obrir portes
que no estan davant teu.

La felicitat no resideix; És.
Una elecció pròpia i l’actitud
d’entendre que quelcom “és”.
Ella no es fa preguntes.
Accepta les coses.

Tranquil·litat és el moment
on res importa. Enemiga
de la ment, se la veu sovint
néixer en uns llavis sincers.
És dolça, a l’empassar-la.

Dóna-li 5 segons… a la pregunta,
per molt bé que coneguis la resposta.
Sies conscient; O seràs orgullosa.
Esdevingues orgullosa, si ho vols ser!
Qui més obté, no és aquell que més parla.
És qui més atent escolta.

Jo em pregunto… Joan, qui ets?




Sóc la meva ombra a terra.
L’aire quan circula dins meu.
Sóc tu també, quan m’abraces.

Podria veure’m els ulls tancats
si obrissis els teus, quan em beses.

Sóc tots els segons que el rellotge conta
per molt que cregui que no m’importen.

Sofocos de aire

Me falta el aire y siento confundirse
mi respiración, si me abrazas con arte.
No se que tendrá la Luna, que me atrae.

Pregunté a las mareas, que hacer…
como dejar que la atracción se materializase.
Solo me respondieron…
que debería ser mas grande.

Pero yo ya no quiero ser. Soy. Soy mas grande.
Y ahora me levantan los anocheceres.
Me pierdo entre cuerpos celestes que
al ser antes pequeño, no podían verse.

No es la Luna quien me atrae, son ellos.
Bocas de hablar humilde
que si mienten (y lo hacen) ,
solo es por no querer hacerme daño.

Un manantial de cuerpos que deberían
estar abrazándose en este instante.
Riéndose juntos del presente y burlándose,
del color que eligieron para sus bragas.

Nadie atrae nada i nada atrae a nadie.
Así todo esta atrayéndose,
continuamente.

Tan fácil de entender
como dos labios que al cruzarse,
ya quieren comerse.
Pero no pueden o no deben.

Si lo hicieran…
Sofocos de aire.

Eliminar

Quizás los ojos al mirar
muestren más de lo que son capaces de ver.

Quizás el miedo…

Los miedos que se puedan ver, no sean más
que reflejos inertes de la mente
en el mar. Que va y viene.

Quizás las heridas…

Los aguijones que rodean siempre la miel de un enjambre…
Quizás él mismo, las cuide.
A las abejas y a su suero de la verdad.
Que pica siempre y todas llevan.

Quizás el ‘quizás’ de todos los ‘Quizases’…
sea simplemente
una excusa para no mostrarse.

Quizás se tendría que cambiar el sentido, a la palabra ‘quizás’.
O eliminarla, directamente.

Tendría que cambiar el sentido, a la palabra.
O eliminarla, directamente.

Tendría que cambiar el sentido,
O eliminarlo, directamente.

Tendría que cambiar,
o eliminar, directamente.

Eliminar, directamente.

Eliminar.