Vinc

Vinc a respirar una vegada darrere l’altre
aquell últim sospir de tots els que avui ja falten.
Esdevinc l’albada dels que dormen amb mi,
lliures totes dins d’una mateixa gàbia.

I vinga…
Vinga a rumiar pastures de dubtes, tota la nit.
Vinc a ser el llamp que tot ho qüestiona, sense canviar res.
Sense retruny. Tan sols son i por. La por,
mai fou més que pudor i mandra.

El sol no s’alça cada matí, t’aixeques tu.
Jo, no. Treballo, però no. Segueixo adormit.
Un somni profund allà on el temps és aire i
no diners. On no tinc el que no em fa falta i
on he après el que vull. Existir.

Ja no vull més peces d’engranatge complex.
Ara que la nòmina cobreix aliment i sostre…
no paro de preguntar-me, per què?

Continua essent meva una existència finançada,
per la hipoteca del meu temps? O de qui és?
Per què puc viure sense preocupar-me de res
o a costa de què?

De mars de plàstic i penúries d’altres.
Començo a trobar-me en els límits
d’una hipocresia que algun dia havia considerat sana.
Però ara… Ensumo la fastigosa olor de la indiferència
i ves… si sento que ve de mi mateix,
ja puc buscar el riu on netejar-me.

Vinc a dir-te que ja en tinc prou.
Que ja no vull fer més preguntes per què tinc por
d’on em duen les seves respostes.

A l’abisme. Pànic.
A l’abisme del canvi, de nou.

Aquesta vegada, per llençar-me on res serà igual
i tu… sols desitjo que tu saltis amb mi a cegues,
damunt la boira del somni de caure fins a la mort plàcida
d’una troballa.

La troballa d’un gran amor que s’adapta,
vagi on vagis; Vagis on vagi.

Jo conscient

Un món conscient,
fuig d’un hedonisme
representat per un present
que sempre; va tard…

Sols un món conscient
entén, que l’únic canvi
que arrela ferm
és el canvi d’un mateix.

Sols un món conscient
farà la passa, que li manca…
equivocant-se un cop i un altre;
fins a retrobar-se amb l’encert.

Sols un jo conscient
i una consciència
viva, pròpia i sana
amb un mateix;
Trobarà la pau
que a molts ens manca.

Sols un jo conscient,
basta. Res més.

Ànima rebel

Des d’aquí on ets
el sol t’il·lumina, immensa.

Però sols veus,
el teu seriós reflex
en aquesta pantalla
de vidre resistent.

Ànima rebel, ara diguem;
que necessites?

I no ho saps.
Tu que busques
límits,
delimitacions fictícies
a les belles decisions
d’un present sobtat.

Que es fondran abans les neus,
si segueixes deixant
en mans d’altres
les teves següents passes.

Quin meravellós desastre
la teva existència,
ànima rebel.

Flama

Avui he somiat que podia.
D’esqueixos secs
blanques flors sorgien,
com si d’oportunitats parlarem;

Sols cent cors oberts
i dos amors, verdaders;
podrien comparar-se
al suau però revoltós respirar
de la primavera.

Quin goig aquella pau interna,
que l’hivern reserva a la vora el foc.

Com si la flama
ja sobreïxis la xemeneia…
l’esclat de les flors i els arbres;
Per aquells que el volen veure.

De lluny

Vens de lluny.
D’on les rocoses muntanyes
t’esmolaren els sentits.
Ahir. I ara et veuries somriure
a les tempestes.

Vens de lluny company,
si recordes les tardes
desfetes en temps;
bombades amb sang calenta.

Bella joventut.
Però vens de lluny,
ànima alegre.

D’on mai més floriran
més segons feréstecs.

Des d’on cremen les brases
d’aquest bell instant,
fúnebre.

Realitat

Busco…
la pau d’una tarda gèlida
que mantingui el bosc quiet
i la respiració pausada…

Sols blanques i silencioses
bafarades d’aire,
que difuminin els colors del cel.

I la realitat, que mai serà digne
de definir-se en tan simple paraula.

Rails

La lluita constant envers les muralles
d’una vida socialment acceptada.
Acceptada? Per qui?

I lluites. Enfrontes una a una les columnes
de fum i por, que envolten el món.
Que potser el meu avantpassat lluitava
per no passar gana ni són…

I jo batallo sols per no ser
el rail de benestar que sempre te i tindrà;
les mateixes parades.

Deconstruir-se

Deconstruir-se no és un camí pla
ni muntanyós, ni te objectiu.
És sols la idea, de començar de nou
al notar el moviment de les aigües
estancades, de la consciència.

Deconstruir-se és d’entrada,
una mala idea. La pitjor de totes.

Desmuntar una a una les peces
que conformen la teva lògica.
La simplicitat de qüestionar-ho tot;
Convertir les respostes en preguntes
i les preguntes, en respostes;

La lliço inequívoca de que no cal
saber-ho tot i agafar-se fort,
a una sola i única estacada. Tu mateixa.
A la llibertat que això comporta.

I aniràs quedaràs nuu,
a l’aixoplug d’un miler d’estrelles
com cadell entre les neus d’una tempesta.


La tempesta, del temps.

Blanco y vivo

Nazco en la oscuridad de la noche.
Existo!
Un instante de amor me crea y… soy luz.

Ante mi todo se conecta.

Me voy formando.
Se abren caminos, a mi merced.
La fricción los crea y yo, los sigo.
Retrocedo si no es el mío,
dejando rastro débil al volver.

Me miro y me veo carecer.
Ha sido bello, rápido;
Tengo miedo a pedecer.

En un instante, la ozcuridad de nuevo.
Y retrunye el trueno.

Fuerte y rotundo en los que me rodearon.
Lejano y débil en donde no arrelé.

Vaja…

Quina guerra el pas de cada dia
i quina pau, el respirar conscient.
Les bafarades de paraules d’aire
que no necessiten cordes vocals
per colar-se dins meu.

Quina bogeria la presència constant.
Els segons corrent
sobre la nostra ignorància més bèstia;
L’existència absurda d’anar tirant.

Les pors que ens frenen;
Els petons que ens llencen;
Resulta que unes porten a les altres
i trobar el moment exacte, sempre fou
una de les grans virtuts del temps;
I ens la vam fer nostre,
com tantes altres.

Perquè sempre
ens sembla més fàcil
alimentar l’engany?