Aske sentitu

Consciencia.
Nacida del amor que une,
conocimiento y valor.
Le da sentido a la ética
que la educó;
para todos distinta.

Tal cáliz de fuego ardiente!
Quien la sostenga
si la arroja al mar
tomará el control.
¿Que nace del humano sino
cuando actúa inconsciente?
Sal fuera y dale un vistazo
a tu alrededor…
¿Cuánto tiempo nos queda?

Escondida tras la cornea
del no saber… el no preocuparse…
Se enciende y brilla feroz al
escucharse una voz
que no nos juzga; nos entiende.
Aunque para juicio, ya hubiera razón.

Para nada cómoda;
incomoda a los ciegos
al alumbrarlos.
No quieren verla.
Nos acomodamos pronto,
a la belleza y el calor negro,
artificial;
dulce ignorancia la de occidente.

Le llamamos progreso
al egocéntrico destino final
que para nada bueno
ni para nosotros;
nunca contó con los demás.

Transformamos el esfuerzo
(que aun con todo nos nace)
en excusas y justificación.
Se escuchó, no hay espacio
en mi cocina; para el reciclaje.

Rebozamos simpatía
cuando nuestro día a día encaja
en todo lo que se nos pide…
Aun todavía hoy… se escucha
quien murmura agonías
al saberse que su hija,
compartió mesa con el extranjero.

¿Que coño hicimos con la empatia?
Donde quedaron las preguntas,
el interés, la búsqueda de una explicación
a los hechos que nos rodean.
¿Desde cuando nos cuesta tanto,
hacer un esfuerzo para otros?

Creo que yacen todas ellas ombrías…
ocultas tras gruesas telas,
recubiertas en pantallas de prejuicio,
alimentadas por la sobreinformación.

Pero existen grietas;
Llegaron para despertar consciencias
eminencias como Yayo Herrero,
sociedades autónomas en ecoaldeas,
y grandes gestos de muchos otros…

A tu ritmo, despierta. Despertemos.
No pospongamos mas el despertador.

Apaga la puta televisión.
Enciende tu consciencia
pues tuya es; No de otros.

Aske sentitu. Doakoa zara!
(Siéntete libre. Lo eres!)

Prejuicio

No es dinero, felicidad ni tiempo
lo que quiero.
Quiero vivir. Reír. Llorar, gritar i sentir.
Sentirlo todo.

Pero aquí… en los valles de la sociedad,
ya no hay espacio para eso.
Todo es material; Virtual. Todo es supuesto.

Hemos tendido una bonita tela
donde proyectamos lo que debemos querer.
Y al final, esa tela ha resultado ser:
nuestra única verdad. La misma que nos convierte en: incompletos.

Basta con subir a lo alto de los montes.
No para excursiones. Subir sin mas.
Allí, la cortina es mas débil y las rocas
nos muestran la dureza de la realidad.
Y su belleza.

La que ya no conocen los hijos
del gran capital. Que no conocerán si no
elijen escaparse. Y escapar para ellos,
es triste.

Vamos a pelear por banderas. Por ideas.
Fronteras que solo existen en los mapas
que nosotros mismos pintemos.

Mi único dios es el corzo que pastura.
Mi destino, agua que fluye de las cimas abruptas;
Mi amor, aquel que se abra, tal flor en invierno.

Mi verdad; Aquella que los ojos vean,
coloreada por los tintes de mi mente y el sabor, siempre dulce, de sentirse libre solo con respirar.

Sofocos de aire

Me falta el aire y siento confundirse
mi respiración, si me abrazas con arte.
No se que tendrá la Luna, que me atrae.

Pregunté a las mareas, que hacer…
como dejar que la atracción se materializase.
Solo me respondieron…
que debería ser mas grande.

Pero yo ya no quiero ser. Soy. Soy mas grande.
Y ahora me levantan los anocheceres.
Me pierdo entre cuerpos celestes que
al ser antes pequeño, no podían verse.

No es la Luna quien me atrae, son ellos.
Bocas de hablar humilde
que si mienten (y lo hacen) ,
solo es por no querer hacerme daño.

Un manantial de cuerpos que deberían
estar abrazándose en este instante.
Riéndose juntos del presente y burlándose,
del color que eligieron para sus bragas.

Nadie atrae nada i nada atrae a nadie.
Así todo esta atrayéndose,
continuamente.

Tan fácil de entender
como dos labios que al cruzarse,
ya quieren comerse.
Pero no pueden o no deben.

Si lo hicieran…
Sofocos de aire.

Nit tancada

La nit es tanca una tarda més, d’hivern.
Massa d’hora…
Amb ella, els somnis que la nit passada somiaves i avui tan sols són
més estrelles en la tela que cobreix l’altell
d’aquest gran teatre.

Somnis com l’aventura d’un agosarat somriure
a uns ulls dels quals no tens encara prejudici.
Que ben podria ser tot per sempre, si ho és per tu;
La vida una atrevida aventura.

Però se t’escapen.
Nit rere dia tots els trens del destí.
Juraries que la pantalla de sortides no sincronitza;
Amb el rellotge i els tempos del teu pit.
Si és que et batega encara
alguna cosa més que sang, a les venes.

Però ets forta;
Forta de pedra volcànica! Que de picar-la
encara es motiva més amb l’incendi que podrien provocar
les espurnes que desprens;
en equivocar-te un cop, un altre i un altre i rient!
Rient condemnes el diable a l’infern,
indiferent de si és condemna o benefici.

Que les bombin les hores!
Els somnis de fum que et vengueren.
Els segons que ells sempre conten i ja només són;
fulles caient en la tardor.
I si no bufa el vent;
no estaria pas malament…
que s’aturés tot una estona.

Ser-ho

Ser… Ser per algú el que no m’espero i volar lluny,
inconscient de si em segueixen.
Ser el delta d’Ebre. L’aigua salada que l’arrasa.
Ser la presa que desborda,
a la llevantada que provoca un ventre.

Ser el segon que s’encalla en el ronroneig d’una bèstia.
L’art de definir-se, tan sols per trobar-se i descobrir
que no encaixes.
Ser la carpa escupin-te a la cara, l’ham amb què la pesques.

Ser l’orquestra d’un teatre, amagada rere les teles.
El valor que aporten aquells als qui no consideres.
Ser la glòria de Nerón; El despertar d’una roma en flames;
La cara fosca i opaca, de l’amor.

Ser la vibració poètica d’una vetlla.
La veritat enfrontant-se a la seva inexistència.
Ser allò que no és, si no ho interpretes.
El plaer en el dolor. La hipocresia en una afirmació.
La son resistir-se a l’erecció, que provoca un somriure.

Ser l’esbroncada de la raó.
El somni d’una llavor tossuda, germinant entre les ortigues.
Ser l’enrenou de la mar en fúria.
El silenci d’una làpida blanca sense nom.
Ser el segon exacte; en què un record s’oblida…

Ser aquella que diu NO i que NO, necessita.
El vendaval que reclama les fulles dels arbres, a la tardor.
Ser l’hivern de les coses sense anhelar-ne primaveres.
Ser-ho tot, sense pretextes ni raons.

Ser tots i cada un dels filtres, que es llancen en aquest instant a terra.
Ser la lluita envers la possessió. L’ètica promiscua del sexe.
Ser el buit que genera, la caiguda lliure de la passió.

Ser els batecs del cor de l’infant en néixer.
La primera bafarada d’aire que expiren uns pulmons.
Ser el mirall trencat de l’anorèxia i el puny sagnant
de la consciència.

Ser el renaixement.
El temps desfent-se lentament en una espelma…
Ser la il·lusió que l’hi resta a un truc descobert i la màgia,
que l’edat condemna.

Jo tan sols vull ser, l’ésser que observa.
El que mira i entén, sense tenir-ne ni puta idea.
Ser i ser i ser i ser…

Com la criatura que entén per primera vegada,
que per ser, només se l’hi demana:
Ser-ho.

En despertar-te, filla

En despertar-te
filla, somriu al sol
que gosi filtrar-se per la finestra.

En despertar-te,
desposseeix allò que vulgui marxar
aprofitant-ne la sortida.

Filla,
escolta els batecs del mirall
en qui t’observes.

En despertar-te,
estigues atenta als encenalls
que envolten la teva presència.

En despertar-te filla,
ordena el silenci
a aquells que t’ordenin ser per d’altres.

Filla meva, tapem la boca.
No és menys delicada la rosa
per cobrir-se d’espines.
És només pel que intenti trencar-la,
la cautela.

Que si mai vingués un príncep amb ella,
no et falti força per fugir-lo;
Que amb tacte i tendresa,
et trobis cultivant les arrels d’un roser.

En despertar-te filla…
No siguis més que tu mateixa!
Llavor d’allò que vulguis ser.

Si mai no hi sóc…

Que sigui potenta la despedida
i el brindis pels que encara hi son.

Que la llàgrima que floreixi als qui ho sentin,
tingui d’origen el record, no “el podria…”

Que dormis tranquila (o tranquil).

Que tansols et serveixi d’esgraó
allò que construírem els dos i sigué per tu de veritat, real i per sempre.

Si es que el temps hi tingué alguna vegada…. alguna cosa a veure.

Acigól

Com bombolles d’aire en l’aire d’una plaça,
serpentejant les corrents més fortes.
Com rebenten i s’alliberen, de sobte.

Com la calor d’un ventre, per un infant…
L’olor a casa, pel germà que torna.
Com l’alè d’un record, que saliba la boca.

Com un pam del teu ventre, sota els llençols.
La suau carícia que és realment l’amor.
Com dos llavis desconeguts, absorvint-se.

Com l’orgasme d’una llengua, llepant l’entrecuix.
L’anus destapant-se de tabús i normes.
Com l’esponja, absorveix les hores amb tu.

Com una xirimoia substituint l’alvocat en un judici a un carbassó, acusat de passar-se per cogombre.
Com la justícia desmagranantse, ho pinta tot de roig.

Com les flors d’un jardí a la sombra.
A cada silenci perdut… una oportunitat s’esborra.
Com l’aigua desbordant l’embut, que res omple.

La lògica.

Ànims

Sóc més fill de la societat, que dels meus pares.
Pedreta d’un engranatge on de tant en tant,
s’observa l’or brillar; Només pel qui l’ambiciona.

Educat pel subsidi, mai pogué mirar més enllà.
I què hi haurà, rere la tela del judici?
Uns metres abans, on es bifurca el bé i el mal…
Podria ser allò el que realment importa!
Doncs estaria molt ben amagat.

Em calgueren normes i obeir,
per seguir respirant l’oxigen que diuen ser,
lliure. Però no pas aquí. En general… enlloc.
I no veig lloc encara,
on poder inspirar un aire lliure d’acords i subsistir,
de la mateixa forma.

És la por, l’única responsable de la norma.

Com viuré en pau,
quan el més natural de viure ja no és menjar,
reproduir-se o mantenir-se sa…
On trobaré ara, impol·luta,
la nova essència moderna de l’ésser humà?
Al YouTube?
Sortiria a compte, oblidar-se d’ella.

Perquè són els mateixos
que m’inculcaren la por a morir,
els que em fan pagar cada mes
per poder evitar-la quan arribi,
la mort.
I si no ho pogués abonar, tranquil!
Al final, algú sempre paga.

Quan em donarà,
la mateixa comunitat que me la prengué d’infant,
una llibertat sincera on escollir ser:

* Matrimoni entre múltiples persones;
* El meu gènere.
* Jutgessa del meu ventre;
* Determinant de la meva anihilació.
* Mereixedor del meu respecte, sobre el teu judici.

Mai. Seria actuar contra el sistema.
Incoherent. Incorrecte.
Ara entenc que l’única errada aquí,
és l’automàtica integració a la doctrina.

Ara ja només em queda el camí
de revelar-me sense tenir;
Ni puta idea de contra qui,
ignorant amb quina meta.

Sens dubte,
resultarà molt més senzill obeir…
una cega i puta, jugada mestra.
La que m’estripà en néixer
la condició d’animal, meva.
I m’identifica, amb no sé encara que.

Per descomptat,
ja no hi haurà camí marcat
per qui vulgui, entre les bardisses,
retrobar-se amb la llibertat.

Doncs per mi deixa de ser camí,
aquell que tingui barreres
fins i tot als costats.

Traje grande

Me vino el traje grande, al final.

Antes lo compro, antes me crezco.
Adiviné pronto los complejos enredos
de su tejeduría; Siempre por dentro.
Por fuera, no! Por fuera: puro. Limpio.
Luego “puro”, nunca más fue natural.

Y yo, confuso.

El posesivo me erosiono la piel.
Un oscuro juicio al ego perturbó
ese silencio tan mio;
Que nunca debió dejar de ser,
mi yo mas genuino.

Y yo, inquieto.

Me desequilibró el misterio del amor,
descubrí raudo la razón, en cada beso.
De tanto pararlo
termine confundiendo el tiempo,
olvidandome requerirlo; y requerirmelo.

Y yo, desnudo.

Atenea fue el paisaje, hacia mi nicho.
Olvide su historia. Construí la mía.
Arquitecto en la incertidumbre,
siempre fui mas fiel a la fantasía
que a la lógica.

Yo desnudo, inquieto y confuso.

Y yo, libre.