Ser-ho és ser

Ser… Ser per tu el que no m’espero i volar lluny, inconscient de si em segueixes.
Ser el delta d’Ebre i els aiguamolls en què
el converteixen, les llevantades del teu ventre.

Ser el segon que s’encalla en el ronqueig
d’una bèstia. L’art de definir-se, tan sols per trobar-se i descobrir que no encaixes. Ser la carpa escupin-te a la cara, l’ham amb què la pesques.

Ser l’orquestra d’un teatre, amagada rere les teles. El valor que aporten aquells als qui no consideres.
Ser la glòria de Nerón; El despertar d’una roma en flames; La cara fosca i opaca de l’amor.

Ser la vibració poètica d’una vetllada. La veritat enfrontant-se al prejudici. Ser allò que no és, si no ho mires. El plaer del dolor. La hipocresia en una afirmació. La son resistint-se a l’erecció que provoca un somriure.

Ser l’esbroncada de la raó.
El somni d’una llavor germinant entre les ortigues. Ser l’enrenou de la mar en fúria. El silenci d’una làpida blanca sense nom. Ser el segon exacte; en què un record s’oblida…

Ser aquella que no necessita. El vendaval que reclama les fulles dels arbres, a la tardor. Ser l’hivern de les coses sense anhelar-ne primaveres. Ser-ho tot, sense pretextes ni raons.

Ser tots i cada un dels filtres, que es llancen en aquest segon a terra. Ser la lluita envers la possessió. L’ètica promiscua del sexe. Ser el buit que genera, la caiguda lliure de la passió.

Ser els batecs del cor de l’infant en néixer. La primera bafarada d’aire que expiren uns pulmons. Ser el mirall trencat de l’anorèxia i el puny sagnant de la consciència. Ser el renaixement. El temps desfer-se lentament.

Ser-ho, és simplement deixar ser.

Acigól

Com bombolles d’aire en l’aire d’una plaça,
serpentejant les corrents més fortes.
Com rebenten i s’alliberen, de sobte.

Com la calor d’un ventre, per un infant…
L’olor a casa, pel germà que torna.
Com l’alè d’un record, que saliba la boca.

Com un pam del teu ventre, sota els llençols.
La suau carícia que és realment l’amor.
Com dos llavis desconeguts, absorvint-se.

Com l’orgasme d’una llengua, llepant l’entrecuix.
L’anus destapant-se de tabús i normes.
Com l’esponja, absorveix les hores amb tu.

Com una xirimoia substituint l’alvocat en un judici a un carbassó, acusat de passar-se per cogombre.
Com la justícia desmagranantse, ho pinta tot de roig.

Com les flors d’un jardí a la sombra.
A cada silenci perdut… una oportunitat s’esborra.
Com l’aigua desbordant l’embut, que res omple.

La lògica.

Ànims

Sóc més fill de la societat, que dels meus pares.
Pedreta d’un engranatge on de tant en tant,
s’observa l’or brillar; Només pel qui l’ambiciona.

Educat pel subsidi, mai pogué mirar més enllà.
I què hi haurà, rere la tela del judici?
Uns metres abans, on es bifurca el bé i el mal…
Podria ser allò el que realment importa!
Doncs estaria molt ben amagat.

Em calgueren normes i obeir,
per seguir respirant l’oxigen que diuen ser,
lliure. Però no pas aquí. En general… enlloc.
I no veig lloc encara,
on poder inspirar un aire lliure d’acords i subsistir,
de la mateixa forma.

És la por, l’única responsable de la norma.

Com viuré en pau,
quan el més natural de viure ja no és menjar,
reproduir-se o mantenir-se sa…
On trobaré ara, impol·luta,
la nova essència moderna de l’ésser humà?
Al YouTube?
Sortiria a compte, oblidar-se d’ella.

Perquè són els mateixos
que m’inculcaren la por a morir,
els que em fan pagar cada mes
per poder evitar-la quan arribi,
la mort.
I si no ho pogués abonar, tranquil!
Al final, algú sempre paga.

Quan em donarà,
la mateixa comunitat que me la prengué d’infant,
una llibertat sincera on escollir ser:

* Matrimoni entre múltiples persones;
* El meu gènere.
* Jutgessa del meu ventre;
* Determinant de la meva anihilació.
* Mereixedor del meu respecte, sobre el teu judici.

Mai. Seria actuar contra el sistema.
Incoherent. Incorrecte.
Ara entenc que l’única errada aquí,
és l’automàtica integració a la doctrina.

Ara ja només em queda el camí
de revelar-me sense tenir;
Ni puta idea de contra qui,
ignorant amb quina meta.

Sens dubte,
resultarà molt més senzill obeir…
una cega i puta, jugada mestra.
La que m’estripà en néixer
la condició d’animal, meva.
I m’identifica, amb no sé encara que.

Per descomptat,
ja no hi haurà camí marcat
per qui vulgui, entre les bardisses,
retrobar-se amb la llibertat.

Doncs per mi deixa de ser camí,
aquell que tingui barreres
fins i tot als costats.

Traje grande

Me vino el traje grande, al final.

Antes lo compro, antes me crezco.
Adiviné pronto los complejos enredos
de su tejeduría; Siempre por dentro.
Por fuera, no! Por fuera: puro. Limpio.
Luego “puro”, nunca más fue natural.

Y yo, confuso.

El posesivo me erosiono la piel.
Un oscuro juicio al ego perturbó
ese silencio tan mio;
Que nunca debió dejar de ser,
mi yo mas genuino.

Y yo, inquieto.

Me desequilibró el misterio del amor,
descubrí raudo la razón, en cada beso.
De tanto pararlo
termine confundiendo el tiempo,
olvidandome requerirlo; y requerirmelo.

Y yo, desnudo.

Atenea fue el paisaje, hacia mi nicho.
Olvide su historia. Construí la mía.
Arquitecto en la incertidumbre,
siempre fui mas fiel a la fantasía
que a la lógica.

Yo desnudo, inquieto y confuso.

Y yo, libre.

Devastiempo

Hay segundos.
Segundos que son horas enteras.
Horas que pasan, en un segundo.
Prisas contando los minutos y días…
días que parecen, o que podrían
no terminar nunca.

Segundos perpetuándose al sempiterno
en el juego de los niños;
Y en los que inconscientemente,
dejaron de contar los minutos de un instante.

Dame un primer beso, una sonrisa;
Mírame! Con la paz, con la que miras el fuego.
Abrázame. Cuando lo sientas,
y hazlo fuerte que todos tenemos;
un abrazo pendiente.
Además de la tarea de normalizar el gesto.

Seguro que los recuerdas…
Segundos desvaneciéndose en arena
al entrar en un hospital.
O al introducirte en el manantial de un poema
que parece, escrito para ti.

Tansolo es,
la belleza de la destrucción del tiempo.

Atlántida

El canto de la lluvia
resuena armónicamente
al suspiro del viento;
Al fin.
Respuestas y preguntas
firman un acuerdo de paz.
Hoy llega al calido valle de nuestra mente,
la melancólica caricia del silencio.

Abran las puertas!
Cierren las ventanas!
Que las corrientes no sean modas!
Devolved la miel del presente;
a las abejas.
Nos equivocamos otra vez…
buscando paz
en las celdas de un enjambre.

Se presenta el silencio;
Y nos penetra.
Como lo hace el corazón
cuando nos sentimos dentro.
Como lo siente la razón,
al correrse el velo del engaño.

El mar conseguirá al fin cruzar,
los cristales del reloj de arena.
Que le follen al tiempo.

Ya sube la marea.
Que se icen las velas
y agujeren los barcos.
Nos quedamos en el fondo.

Pues no habrá paz, ni silencio;
Siendo Gibraltar por fuera
sin mucha agua de por medio.

Diuen i dic

Diuen que respira;
Ho inspira i expira tot.
El dolor. L’amor. La ràbia. L’alegria.
Diuen que viu en pau,
perdut en els silencis d’un segon.

Sempre expulsa el dolor
i el feliciten per afortunat.
Inaccessible, diuen;
quan sospira els amors.
Sap curar-se expulsant la ràbia
i el titllen de boig!
Per desprendre’s a la vegada dels somriures.

No parlen, no s’adonen…
Que també ho inspira tot;
Sia el que sia.

Diuen i jutgen… Jutgen!
Aquells mateixos que s’afoguen
en els dolors del present;
S’ennueguen! Sense saber que fer-ne
de les bafarades d’amor;
Els mateixos que sempre foren…
Devots de l’alegria i la ràbia.
Fidels al seu entorn.
Esclaus! D’aquells que el controlen.
Digueu-ne Android, IOS o televisió.

Diuen i dic, jo;
Que no sóc millor ni pitjor que els altres;
Que puc i vull ser únic als meus ulls.
Que vull seguir somrient a les meves llàgrimes.
Que en les depressions vull seguir sentint-me sol.

Que creixo uns centímetres quan m’abraces.
Que ploro sempre que marxes,
malgrat somriure en veure’t lliure al teu vol.

Perquè només qui es sent lliure
podrà estimar-me com voldria jo;
I podré estimar, sospirant-lo
o sospirant-la;

Segur d’expirar-la; o expirar-lo de nou
sempre que els llavis
cultivin aquells somriures;
Que donen sentit a l’amor.
A la vida i a la mort.

Somnis de tardor

Com gota d’aigua d’una font
brolladora sempre que plou;
Avui goteja encara…
malgrat la sequera.

Em dóna forces
ara que ja no som;
Contar els dies que passen
les teves olors als meus llençols.

Com s’abraça el suavitzant de casa,
tanco els ulls essent;
Aquella càlida tardor i l’aire roent.
El benestar d’una festa major.

Aprengué. Que no ho som tot sempre.
Que no jugar tampoc és tan mala opció.
No sempre cal ser-ho tot. Ni perenne;
de no voler ser allà on som.

L’aire es passeja alegre i el sol ja es pon.
Avui que et volia veure…
el vent m’ha dut als teus llençols.

En sortir-ne,
tan sols voldria saber on dormen…
els teus somnis de tardor.

Sabandijas

Soy el verso atragantado
en los labios del poeta;
La mañana que nazca
de los sueños de antaño.

Soy la paz del relámpago
anunciando la tormenta;
Los rayos de la revuelta
que no entiende el fracaso.

Soy el espacio entre…
los labios de Laura y Nuria.
La puerta abierta,
al calido blanco de mi mente.

Soy el libro que se abre
con la cubierta, leyendose: Presente;
Que de tras veintisiete lecturas
aun sigo aprendiendo algo diferente.

Somos!
La responsabilidad de los actos.
La verdad de los labios.
El perdón que nos nace.

Las lágrimas que se esconden.
Las risas y orgasmos
que nos enamoraron;

Una vez.

Somos el silencio;
que nos mantiene amantes.

Somos el grito;
que nos mantiene libres.

Somos la paz del día;
provocando a la calma
entre las sabanas;

Somos sabandijas
escurriéndose…
a los salvajes compromisos
de la sociedad globalizada.

El libre albedrío;
de las sabandijas.

Razón de ser

Se levantan a mi alrededor
construcciones históricas
de aquellos a los que antaño,
quise estar cerca.

Las veo alzarse
y me alegro. Me alegra
observarlas sentado;
Balanceando los pies
en la azotea de lo que queda
de mi templo.

Les escucho,
enorgullecerse;
Y me enorgullezco, también.
No de sus construcciones;
Sino de que aun con todo,
sigan construyendo.

Yo, deje de hacerlo.
Solo encuentro mi razón de ser
en ir quitando piezas;
Hasta quedarme sin paredes y
por techo, las estrellas.

Ya lo se, que no podre bajarlas.
Pero prometo a quien estuviera allí
(si alguien hubiera)
que nos las vamos a mirar
como si fueramos a hacerlo.

Y habrá valido la pena.
Aunque lleguemos tarde;
O no llegaramos nunca,
dejando que se hiciese
poco a poco, de día otra vez.