Ser

Solo hay 5 palabras que unden los árticos
en calores de fervor y gloria de ángeles.

“La felicidad, es una elección.”

Ahora vive. Elije. De los ojos que te ven,
y miras! Y no elijes!
En la abundancia, donde reside el sentido del pobre.
En la hoja en blanco, fuente natal del poeta.

En la cumbre de tu ser, hallaras la tristeza.
Finales nunca fueron alegres. Por su ser.
En las llanuras de tus segundos, mi padecer.
Esperandote. Eligiendo lo que yo se. Lo que para mi:
es.

Que el blanco luce negro, si así lo quiero.
Que te quiero sin saber porque.
Que la muerte da sentido al vivir y el tiempo,
el sentido a buscarte. Solo. Sonriendo a todos y cada uno de los amaneceres del querer.

Patológicamente absurdo vivir.
El sinsentido de mi existir.
Basado en la respiración de tus pulmones,
como cristales de hielo en agosto.
Presentes. Bellos. Frágiles. Siendo.
Aunque nadie lo crea.
Lo que siempre quisieron ser.

Silenci

En silenci natural. Sense sons artificials,
només el vent.
Salten les fulles que ja no podien més,
dels arbres
que es balancegen com astes,
en un mar inquiet.

S’escampen en els meus ulls, mantes de fonollada groga. Roselles vermelles. Taronges les flors al meu voltant. Volten els núvols en totes les direccions. I jo, quiet.

Immòbil en l’espectacle etern del temps. Que passa i m’enganya, fent-me creure que immòbil no vaig amb ell.

Jo ho vull tot. Tot allò que pugui ser. Res si cal, massa si convé. Però no aprenc la lliçó, que em castiga un cop i un altre i un altre. I un altre, també…

Com el vent als arbres sento els teus llavis.
Quedat.
Et faré un lloc al llit i t’abraçaré el cos, nuu; o no,
mirant-te els ulls com a les tardes d’hivern,
el foc.

Que sigui el que hagi de ser, deia.
I ara, res té sentit.
Només el dolorós sentir,
que no puc negar-ho.

Águila de sonrisas

Sonrío. La sonrisa se desprende de mi tal vuelo del águila mas real, y se pone a dar vueltas, encima de mi, como si fuera a ser yo su presa…

El atardecer del sol se refleja en sus grandes alas y sus ojos, como dos cuervos, me miran atentos, a mi sombra que ya no se ve. A mis movimientos. Me siento el conejo que sabe, que solo le salvara la trinchera de su hogar, si lo encuentra. Si llega a tiempo.

Solo. Tan feliz y triste en mi soledad. Llévame lejos águila de sonrisas. Cazame, levántame y muestrame lo que ya se. Que la soledad existe solo en mi cabeza… Que lo que siento es vida, no felicidad. Que lo que me oprime es amor, no tristeza.

Y la belleza de sonreír me dejo allí. Solo. Con su recuerdo y una suave brisa. Viro su rumbo y se fundió en los arboles del bosque para buscarte. Y enamorarte otra vez con sus vuelos de atardeceres.

Simple

Simple.
Mis ojos al verlo.
Hecho que ocurre no podría,
haber ido mejor. Ni peor.

Celebre en la desdicha del amor.
Vivir no es sufrir. Ni amar. Ni reír.
Es la actitud frente todo eso que sientes.
Llorar es de valientes.

Luchar de cobardes.
Solo claudique para poder,
amar por segunda vez.

No hay trincheras para el ser
en ese campo de batalla.
Así que de nada vale correr.
Discutir. Preocuparse.
De nada vale
preguntarse, ¿porque?

Todo esta bien, tal y como es.

Si mañana muriese. Si murieras.
T’estimo. Te quiero.
Es lo único.
Para ti. Para mi. Para todo.
Que me quedará por decir,
pero no por hacer.

Primavera, de nou.

Els cirerers comencen a florir entre arbustos que es fan dir de l’amor. Uns que a ple hivern, s’atrebeixen a mostrar-se en un vermell llampant i frondós.

Un febrer càlid. Un hivern suau. Una calma intensa que poc a poc va obrint les portes a la gran tempesta emocional de la primavera.

El romaní desperta les primeres abelles que romanien amagades en algun indret. Desperten quan es pon el sol els primers mosquits. Les nits encara són fredes i la pluja es resisteix a venir.

A l’horitzó, enormes massisos blancs garenteixen de moment, el caval de rieres i rius. Tot és apunt.
Apunt també els balls d’insectes i la seva desfrenafa passió.

La brisa remou el mantell de fulles que cobreix el sotabosc. Arrenquen el vol algunes, deixant al descobert els nous brots que enfilent ja cap amunt.

Tot es comença a moure al meu voltant.
Jo ho observo ajagut, relaxat, mandrós…
Conscient de tot el que es remou en mi també.
I m’hi entrego. Al seu ritme.
Deixant que l’emoció desperti d’aquest cru hivern, per acabar invadint-ho tot.

Dibuixo un lleu somrriure. Qui pot evitar-ho? Qui ho voldria fer? És tant natural com tot el que m’envolta i en formo part. Un simple element més d’aquesta existosa trama. Donant voltes sobre si mateixa. Tant minúscula allà on es troba. Tant gran des d’aquí on som.

Somriure i llàgrima

Les millors postes de sol, són aquelles que no he buscat. Les millors persones, les que no he triat conèixer. Els millors viatges, els que menys he preparat.
Les millors decisions… No existeixen.

El millor petó és el que no m’espero, o el que encara em roba l’aire que agafo i m’obliga a inspirar… Entre uns segons de caos. Inspirar com el que s’afoga i amb la mà, s’aferra al flotador sense saber encara si serà millor aferrar-se, o deixar-se anar…

El millor somriure és el que els ulls no veuen, per vergonya a mirar. El que podríem veure tu i jo vora el mar! Sortint ara mateix cap allà. Entenent que la llàgrima que ha de venir, serà tan intensa, com aquesta bonica vetllada sota la lluna, entre les estrelles, dins una sola copa de vi blanc…

Amb el futur en negre i el passat acceptat, agraït i perdonat. Només prometo fer amb l’ara, tot allò que pugui dibuixar-te el somriure que no m’atreviré mai a mirar. Si ho fes, em captivaria. M’empresonaria en no voler res més, en no voler-ne cap altre. I, apreciat lector/a, entendràs que som massa joves, tinguem l’edat que tinguem, per tancar les portes a tot el que vindrà…

Ara. Somriure i llàgrima. Digueu-me.
On voleu anar?

Tiempo

Me abrazó y rompió a llorar. Lagrimas de ese fuego que quemaba en su interior. Fuera de control.

Llora le dije. Llora todo lo que necesites. Nunca voy a pedirte el porque de tu llanto. Ni nadie debería nunca evitártelo u pedirte explicación, pues no la tiene. Lloramos por fuera, gotas que poco a poco, amainan ese incendio que nos quema por dentro.

Y pasaron horas que días parecieron. Fue la gota que colmo el vaso. Lo derramo todo sin piedad. Y se liberó. Porque así funciona la libertad. Te aclama y arrastra hasta lo más hondo de su riada emocional. Nunca va a ahogarte si no te resistes. Solamente suéltate y deja que fluya… Que la corriente se encargue del resto.

Finalmente se durmió. Rendida. Agotada. Más que una riada, aquello había parecido un Tsunami. Un ir y volver de caos y descontrol con la más grande de las fuerzas de su naturaleza. Y no me dio pena verla. Fuera de la escuela, aprendí que llorar es de valientes. Y ella se había metido en una puta trinxera aquella noche.

Arrope su espalda con mi parte de la manta. Coloque mi jersey debajo su cabeza. Su pelo mojado le daba una belleza extraordinaria a su rostro, que ahora se veía en paz. Descargado. Suyo. Me costo dejar de observarlo. Me ofrecía algo que llevo tiempo tratando de comprender. Sin lograrlo aun…

Me tumbe al fin en la hierba. Estaba mojada y fría. Demasiado fría para ser inicios de noviembre…
Pronto deje de sentirla fría. Quede inmerso en aquel cielo de millares de estrellas. Sin luna.
¡Por el amor de dios! Pensé… Tiempo.
¿Que valor tendría ese momento, si no existieras? Nada. Nada sin ese miedo a que ese reloj termine su arena. Cuanto menos queda, más valor damos a todo lo que nos rodea y yo, te quiero. Te quería de niño, cuando te derrochaba. Te quiero ahora también, cuando me faltas.

Cerré los ojos. Libre. Deje esa lagrima fluirse en mis parpados. Ahora me tocaba a mí. Le echaba de menos.
Y me solté. Sin coger aire. Sin miedo. Sin dudarlo. Hasta lo más profundo de mi libertad. Otra vez…

Ser

Un dia, ma mare m’ensenya una cosa.
No n’era pas conscient, o si, de què allò em canviaria la vida.
Perdi la por a estar sol, o en companyia.
Perdi la por a ser feliç, o en la més emocional ruïna.

En la paraula “Equilibri” us ho traduiria… No… Espera no.
En “Respirar” em deia… respira…
Respira l’augment de sou… Tu no ets el seu diner.
Respira l’adéu… Tu no ets el que marxa.
Respira-ho tot, fill meu. Respira…

Però Mare, si el diner no sóc, ni el que marxa….
ni el plor ni el riure, ni la fúria ni l’orgasme…
Si no sóc l’emoció! Qui serè a partir d’ara?
L’emoció no ets tu – Respongué… És només la teva resposta.

Ara, quan ploro: em veig plorar. No sóc el plor.
Ara, quan ric, em veig riure. No sóc la rialla.
Ara, quan em veig sentir, no sóc! I que bell,
que bell és sentir sense ser, mare…
Que bell ser més! Que infinit!
Que bonic respirar-ho tot i deixar-ho fer…

Rèquiem

Diuen…

Diuen que sempre caminava sol. Que cuidava com l’or qualsevol que volgués acompanyar-lo un tros. Que mai deia que no, però sovint s’evaporava com les estrelles ho fan amb l’alba.

Diuen que no era home de multituds. Quan es perdia per Barcelona, diuen que jugava a despullar la ciutat amb els ulls. Amb un somriure als llavis, hi caminava tot desmuntant l’escenari d’aquell gran teatre…

Diuen que no tenia límits ni fronteres. O no volia anomenar-los així. Creia en l’equilibri com a resultat d’extrems. Vivia en un frenesí constant d’èxtasis i calma; estirat en una hamaca, gronxant infinitament sota un cel tempestuós. Diuen que en ella havia trobat el seu lloc. El seu espai.

Diuen que era únic. Si li deien, sempre responia que tots ho érem. Però ell s’ho creia i es veia fàcilment en els seus ulls. Et miraven sense prejudicis, t’escoltaven, et buscaven un canal d’entrada, d’obertura; Et volien descobrir en la teva forma més única. Deia que les millors pel·lícules no es veien a la gran pantalla… que es trobaven en els ulls de mirada apassionada.

Diuen que també odiava. El perdien la falsedat i el prejudici. Explicava que la falsedat era per ell el pitjor fonament de qualsevol construcció. I ell vivia construint… El prejudici, la desvalorització més repugnant i nociva cap a una persona.

Diuen que era capaç d’estimar-ho tot, en qualsevol gènere i color. Que vivia en una eterna primavera. Jo crec que no. Crec que la primavera es convertí en hivern dins seu. Sense estiu ni tardor. Massa de pressa. Que matà tots els colors cobrint-ho tot de blanc. Crec que més que una papallona de flor en flor, era un esquiador nat, a la recerca d’aquella flor que aconseguís fer florir la primavera de nou, dins seu.

Diuen i diuen… però la veritat, és que mai sabrem del cert qui era. Com era. Ni crec que ens calgui saber-ho.

Fos com fos, se’l veia lliure. I la seva llibertat fou per tots nosaltres el fonament més sòlid on poguérem construir la nostra relació amb ell.

Maleït capullo, descansa en pau allà on siguis. Aquí, els teus fonaments són tan sòlids, que ens acompanyaran fins al nostre final.

Revulsiu

Sota la finestra d’aquella centenaria masia, la pantalla de l’ordinador…

Quin contrast en una imatge que desapareix al tancar els ulls. Es recrea en cada parpalleig.

A la finestra les branques d’aquell arbre centenari també. A la pantalla, els prats del popular Fortnite. Dues realitats. Uns únics ulls que les observen.

En una no saltaries per la finestra i t’enfilaries a l’arbre. En l’altre, ho faries amb una simple combinació de botons.

En una els limits els poses tu, en l’altre els limits venen programats. Proposats. Establerts. Imposats. Fer per avançar. X / O / (amunt). Novia, cotxe, matrimoni, casa, fills.

On ha arribat el nostre ser, que no en te prou amb una sola realitat? Preferim una realitat limitada, programada i de la que valorem la seva evolució que en molts casos, consisteix en l’obtenció de noves i mes opcions i funcions. Dosificació.

Qui som? Des de quan requerim del desbloqueig de límits “tecnològics”?

Xarxes socials que funcionen com escurabutxaques. Aplicacions de contactes que difuminen la valentia del primer contacte humà. Modes i videos que no fan més que demostrar la selecció natural. Cadenes i projecció d’allò que ens manca.

Tants punts de vista. Tantes opinions. Totes per justificar. Cap per construir.

Tanta hipocresia. Tanta incredulitat. Ens falten pantalles i ens sobren arbres? Ens és igual.

Tanta hipocresia. La meva al davant. La teva al darrera. I la veritat on queda?

En canviar el mòbil, el cotxe, cobrir el crèdit, follar amb goma i na tirant.

Society, you’re a crazy breed… I hope you’re not lonely without me.

Eddie Vedder ho deia així en la seva cançó. I jo, marxo. Marxaria. Pero en aquest terrible poema que ni rima… La màgia està justament aquí. En que des de la finestra, puc escriure el meu vers, que si no rima, aplaudirà la vida què és la que determina… ina… ina… ina…

Bastó. Esplendor. Gasolina! ina… or… ó…

A qui li importa? Si qui llegeix ho fa per jutjar, qui plora per aconseguir i qui riu per enamorar…

Qui actua per sentir? Qui explota d’emoció i es queda quiet desintegrant-se? Qui sent sense sentir per compartir? Qui segueix viu? Hola? Hi ha algu? Sóc sol  o sóc boig. A qui li importa?

A mi.