Tiempo

Me abrazó y rompió a llorar. Lagrimas de ese fuego que quemaba en su interior. Fuera de control.

Llora le dije. Llora todo lo que necesites. Nunca voy a pedirte el porque de tu llanto. Ni nadie debería nunca evitártelo u pedirte explicación, pues no la tiene. Lloramos por fuera, gotas que poco a poco, amainan ese incendio que nos quema por dentro.

Y pasaron horas que días parecieron. Fue la gota que colmo el vaso. Lo derramo todo sin piedad. Y se liberó. Porque así funciona la libertad. Te aclama y arrastra hasta lo más hondo de su riada emocional. Nunca va a ahogarte si no te resistes. Solamente suéltate y deja que fluya… Que la corriente se encargue del resto.

Finalmente se durmió. Rendida. Agotada. Más que una riada, aquello había parecido un Tsunami. Un ir y volver de caos y descontrol con la más grande de las fuerzas de su naturaleza. Y no me dio pena verla. Fuera de la escuela, aprendí que llorar es de valientes. Y ella se había metido en una puta trinxera aquella noche.

Arrope su espalda con mi parte de la manta. Coloque mi jersey debajo su cabeza. Su pelo mojado le daba una belleza extraordinaria a su rostro, que ahora se veía en paz. Descargado. Suyo. Me costo dejar de observarlo. Me ofrecía algo que llevo tiempo tratando de comprender. Sin lograrlo aun…

Me tumbe al fin en la hierba. Estaba mojada y fría. Demasiado fría para ser inicios de noviembre…
Pronto deje de sentirla fría. Quede inmerso en aquel cielo de millares de estrellas. Sin luna.
¡Por el amor de dios! Pensé… Tiempo.
¿Que valor tendría ese momento, si no existieras? Nada. Nada sin ese miedo a que ese reloj termine su arena. Cuanto menos queda, más valor damos a todo lo que nos rodea y yo, te quiero. Te quería de niño, cuando te derrochaba. Te quiero ahora también, cuando me faltas.

Cerré los ojos. Libre. Deje esa lagrima fluirse en mis parpados. Ahora me tocaba a mí. Le echaba de menos.
Y me solté. Sin coger aire. Sin miedo. Sin dudarlo. Hasta lo más profundo de mi libertad. Otra vez…

Ser

Un dia, ma mare m’ensenya una cosa.
No n’era pas conscient, o si, de què allò em canviaria la vida.
Perdi la por a estar sol, o en companyia.
Perdi la por a ser feliç, o en la més emocional ruïna.

En la paraula “Equilibri” us ho traduiria… No… Espera no.
En “Respirar” em deia… respira…
Respira l’augment de sou… Tu no ets el seu diner.
Respira l’adéu… Tu no ets el que marxa.
Respira-ho tot, fill meu. Respira…

Però Mare, si el diner no sóc, ni el que marxa….
ni el plor ni el riure, ni la fúria ni l’orgasme…
Si no sóc l’emoció! Qui serè a partir d’ara?
L’emoció no ets tu – Respongué… És només la teva resposta.

Ara, quan ploro: em veig plorar. No sóc el plor.
Ara, quan ric, em veig riure. No sóc la rialla.
Ara, quan em veig sentir, no sóc! I que bell,
que bell és sentir sense ser, mare…
Que bell ser més! Que infinit!
Que bonic respirar-ho tot i deixar-ho fer…

Rèquiem

Diuen…

Diuen que sempre caminava sol. Que cuidava com l’or qualsevol que volgués acompanyar-lo un tros. Que mai deia que no, però sovint s’evaporava com les estrelles ho fan amb l’alba.

Diuen que no era home de multituds. Quan es perdia per Barcelona, diuen que jugava a despullar la ciutat amb els ulls. Amb un somriure als llavis, hi caminava tot desmuntant l’escenari d’aquell gran teatre…

Diuen que no tenia límits ni fronteres. O no volia anomenar-los així. Creia en l’equilibri com a resultat d’extrems. Vivia en un frenesí constant d’èxtasis i calma; estirat en una hamaca, gronxant infinitament sota un cel tempestuós. Diuen que en ella havia trobat el seu lloc. El seu espai.

Diuen que era únic. Si li deien, sempre responia que tots ho érem. Però ell s’ho creia i es veia fàcilment en els seus ulls. Et miraven sense prejudicis, t’escoltaven, et buscaven un canal d’entrada, d’obertura; Et volien descobrir en la teva forma més única. Deia que les millors pel·lícules no es veien a la gran pantalla… que es trobaven en els ulls de mirada apassionada.

Diuen que també odiava. El perdien la falsedat i el prejudici. Explicava que la falsedat era per ell el pitjor fonament de qualsevol construcció. I ell vivia construint… El prejudici, la desvalorització més repugnant i nociva cap a una persona.

Diuen que era capaç d’estimar-ho tot, en qualsevol gènere i color. Que vivia en una eterna primavera. Jo crec que no. Crec que la primavera es convertí en hivern dins seu. Sense estiu ni tardor. Massa de pressa. Que matà tots els colors cobrint-ho tot de blanc. Crec que més que una papallona de flor en flor, era un esquiador nat, a la recerca d’aquella flor que aconseguís fer florir la primavera de nou, dins seu.

Diuen i diuen… però la veritat, és que mai sabrem del cert qui era. Com era. Ni crec que ens calgui saber-ho.

Fos com fos, se’l veia lliure. I la seva llibertat fou per tots nosaltres el fonament més sòlid on poguérem construir la nostra relació amb ell.

Maleït capullo, descansa en pau allà on siguis. Aquí, els teus fonaments són tan sòlids, que ens acompanyaran fins al nostre final.

Revulsiu

Sota la finestra d’aquella centenaria masia, la pantalla de l’ordinador…

Quin contrast en una imatge que desapareix al tancar els ulls. Es recrea en cada parpalleig.

A la finestra les branques d’aquell arbre centenari també. A la pantalla, els prats del popular Fortnite. Dues realitats. Uns únics ulls que les observen.

En una no saltaries per la finestra i t’enfilaries a l’arbre. En l’altre, ho faries amb una simple combinació de botons.

En una els limits els poses tu, en l’altre els limits venen programats. Proposats. Establerts. Imposats. Fer per avançar. X / O / (amunt). Novia, cotxe, matrimoni, casa, fills.

On ha arribat el nostre ser, que no en te prou amb una sola realitat? Preferim una realitat limitada, programada i de la que valorem la seva evolució que en molts casos, consisteix en l’obtenció de noves i mes opcions i funcions. Dosificació.

Qui som? Des de quan requerim del desbloqueig de límits “tecnològics”?

Xarxes socials que funcionen com escurabutxaques. Aplicacions de contactes que difuminen la valentia del primer contacte humà. Modes i videos que no fan més que demostrar la selecció natural. Cadenes i projecció d’allò que ens manca.

Tants punts de vista. Tantes opinions. Totes per justificar. Cap per construir.

Tanta hipocresia. Tanta incredulitat. Ens falten pantalles i ens sobren arbres? Ens és igual.

Tanta hipocresia. La meva al davant. La teva al darrera. I la veritat on queda?

En canviar el mòbil, el cotxe, cobrir el crèdit, follar amb goma i na tirant.

Society, you’re a crazy breed… I hope you’re not lonely without me.

Eddie Vedder ho deia així en la seva cançó. I jo, marxo. Marxaria. Pero en aquest terrible poema que ni rima… La màgia està justament aquí. En que des de la finestra, puc escriure el meu vers, que si no rima, aplaudirà la vida què és la que determina… ina… ina… ina…

Bastó. Esplendor. Gasolina! ina… or… ó…

A qui li importa? Si qui llegeix ho fa per jutjar, qui plora per aconseguir i qui riu per enamorar…

Qui actua per sentir? Qui explota d’emoció i es queda quiet desintegrant-se? Qui sent sense sentir per compartir? Qui segueix viu? Hola? Hi ha algu? Sóc sol  o sóc boig. A qui li importa?

A mi.

Decideix

L’aroma del cafè es mescla amb el del tabac, que crema lentament entre els seus dits.

Tot. Ho havia tingut tot. Només s’havia hagut de preocupar per respirar… I viure. El  tema de respirar el portava prou bé… Peró això de viure… Aixó ja és més complicat de jutjar!

I ara? Ara què? El fum de la cigarreta dibuixa les línies de tots els seus mals… Observa com es van difuminant davant seu fins a convertir-se en invisibles. Ja no els veu. Peró l’habitació cada vegada està més carregada. Fa estona que fuma…

El sol fa dies que no s’hi deixa veure. L’aire fresc del vespre  ja fa mesos que es va desviar. Ja no circula pels seus racons. Les estrelles troben a faltar observar-lo estirat a la terrassa. Els mosquits no troben aliment en el seu cos, nuu, assegut a la cadira. Mans al cap i braços damunt la taula, amagant la copa de Wisky barat sense gel…

– I ara? Ara què? – Es repeteix en silenci…

– I ara? Ara què? – Apreta els ulls amb força…

– I ara? Ara qu… – S’aixeca de cop. Massa ràpid. Massa.

Tant, que la formigueta de damunt la taula canvia de direcció. L’aranya del sostre recula dins el seu cau i el mosquit atura el vol. Brolla sang de la bona. No sap encara a on. La copa preveu que alguna cosa no va bé. Gens bé. No. Merda…

Els seus ulls encara no hi veuen. Tampoc ho necessita. Al mateix moment, dos crits surten de dins seu. Un de sonor i un de mut:

– Ara! Ara… Ara que us donguin pel cul a tots!! Fills de puta!!

Agafa la copa i l’estampa a la paret en un vol curt i carregat d’energia. En aquest mateix instant, dues llàgrimes suïcides inicien el mateix recorregut, verticalment, peró amb el mateix final.

La copa no en tenia cap culpa, víctima del creixement i evolució del seu entorn. Només hi ha amor en aquest gest tant psicòpata i destructiu.

Els seus ulls ja hi veuen perfectament. L’oïda ha despertat de cop. A la formigueta l’hi falten potes ja per anar més ràpid. El mosquit evalua seriosament la situació… L’aranya, mirant-lo, també. Un engranatge d’energia ha començat a funcionar… Invisible peró notori. Tot desitja anar endavant.

En un entorn mort s’ha pres una decisió. Quina? No te importància.  S’han acceptat les futures conseqüències d’aquesta. Els possibles errors. Els possibles somrriures. Vida. S’ha decidit viure. I només viu qui decideix.

El crit sonor ja s’ha apagat, peró les ones d’aire no han deixat encara de repetir la variant muda d’aquell crit… Pels que no la saben escoltar, diu així:

Ho sento. Perdona’m. Gràcies. T’estimo.

Aquestes ones mudes… seguirant movent-se per l’aire fins que, algun dia, en el seu moment, s’unificaran amb la seva variant sonora.

I quan aixó passa, amic meu, l’amor pren forma d’abraçada i abraça tot aquell i tot alló que pugui sentir-ho.

Busquem

Busquem. Busquem el dia que res et vagi bé. Busquem perquè ens agafarem de la mà i sortirem a enrriuren’s de la vida. De totes les seves cares. De totes les seves tonteries…

Busquem. Busquem el dia que ho aconsegueixis. El dia que consideraries el més feliç de la teva vida. El dia que ni la tempesta més negra aconsegueixi enfosquir la teva ànima. Busquem perquè ens abraçarem. Ho tindrem tot i cada respiració ens farà tornar a néixer.

Busquem! Busquem quan l’odi i la ràbia inundi les teves venes! Quan no et quedi sang i la teva mirada ho destrueixi tot a cada parpelleig! Busquem! Busquem perquè allà on em trobis cridarem! Cridarem tan fort que l’aire sortirà en forma de foc de dins nostre. Explosionarem en un crit agut i greu a la vegada! Ens entregarem al tot. Ens consumirem en un instant per reaparèixer al següent i consumir-nos de nou. Fins a caure rendits a terra.

Busquem! Busquem quan t’enamoris. Quan s’aturi el temps dins teu i perdis el nord, el sud, l’est i l’oest! Busquem! Busquem perquè llençarem la brujula al mar i la lògica pel barranc. Ens entregarem a tot, amb tot, nuus i desprotegits. Emborratxats de bogeria, mourem el món a la direcció que ens convingui. Amb les nostres mans i el poder de l’amor.

Busquem! Busquem el dia que et sentis sol. Que no trobis el teu lloc. Que no encaixis ni una sola peca del teu puzle… Busquem! Busquem perquè ens despullarem allà on em trobis. Ens despullarem completament i ens estirarem a terra. Les gotes de pluja ens faran sentir vius. El terra ens recordarà d’on venim, on pertanyem i on acabarem. Sentirem ballar cada pèl del nostre cós al ritme del vent… I no ens aixecarem mai més. Trobarem el nostre lloc aquí i ara. Allà més tard, que no deixarà de ser l’aquí en un altre moment.

Busquem! Busquem el dia que l’orgasme pinti de blanc els teus ulls. El dia que et cremi el cor de contenir-te les llàgrimes. El dia que la rutina t’arrossegui per terra. El dia que tot tingui sentit i el dia que dubtis de la teva pròpia existència.

El dia que tots dos, a la vegada, fem l’última inspiració. L’última obertura dels nostres pulmons. L’última mirada. L’últim bateg del nostre cor.

No. No em busquis aquest dia.

No em busquis perquè jo ja hi serè. Sempre hi he estat. I junts, convertirem el nostre últim sospir en un somriure que passarà a la història. Etern. Ens entregarem a la vida mentre l’abandonem. Ens convertirem en aquella fina pols. La mateixa d’on vam venir.

 

Busquem.

 

Busquem perquè, si em busques, ja m’hauràs trobat.

 

Déjà vu

12 d’Abril, 2006

Em llevo fora de lloc. En un estat de xoc jamais vu… Durant la visita obligada al lavabo, el meu cervell s’encarrega de repassar un per un cada instant del somni del que m’he despertat. Tant intens… Tinc el cor en post revolta.  Una onada de dol em recorre el cós, com si la revolució hagués estat un autèntic fracàs.

Com tota revolució, el determinant havia estat el desig. El desig immens d’abraçar un cós nu.  No perquè estigues nu precisament, sinó per la puresa que això representa. El traspassar amb un segon totes les fronteres de la confiança, benestar i passió… Rebentar-les literalment com un camió entrant a una cafeteria de parets de vidre; un diumenge a les 4 de la matinada.

Havia estat tant real. Ho havia sentit com si acabés de passar.

Em miro al mirall mentre aquest s’entela amb el baf d’aigua calenta de la dutxa. Tinc els ulls vermells. Arranco a plorar. Unes llàgrimes que venen del més profund de dins meu. Podrien venir perfectament d’una altre dimensió, d’una altre vida, d’un altre món.  Unes llàgrimes que són l’únic testimoni de la intensitat d’aquest desig. No només sexual. No només personal. Personal? Qui era ella?

Sota la dutxa, tota la maquinaria de la meva ment es posa a treballar. Qui era? Intento recordar cares… No les conec. N’hi ha més d’una. Com pot ser? Busco les cares de les noies que m’agraden i no hi són… No puc relacionar-ho amb ningú. Tornen a aparèixer llàgrimes als ulls.

Ni la capacitat mental més alta del món pot recordar un somni. I és que els somnis són així… Quan despertes, només en queda el sentiment, les sensacions… I com més intentes recordar, com més l’estudies, més es difumina. Més es contamina per la ment.

Un cop assecat, netejo el mirall. Uns ulls envermellits i una silueta de 115kg de pur sedentarisme són la resposta a una pregunta que ja fa massa temps que em faig. No hi ha giny d’ullet al veure’m. No hi ha compassió per mi mateix. L’odi apaga tota esperança de somriure mentre l’autoestima brilla per la seva absència. Torno a plorar. Com si plorant, cada llàgrima m’acostés més a aquesta altre dimensió, vida o món…

De fet, tal i com el determinant d’una revolució és el desig, una llàgrima sempre serà qui l’inicia.

 

21 de Febrer, 2018

Surto d’aquella casa i pujo al cotxe. Mentre condueixo, penso en ella. En com es movia pel menjador, cuina i lavabo, nerviosa. En com m’accelerava el cor cada vegada que s’aturava, mirant-me i remenant-se el cabell. Sense deixar de parlar ni un moment. No puc evitar preguntar-me si feia el mateix quan esperava una visita meva, dies enrrere…

Avui no hi havia hagut més que una abraçada (i quina abraçada!) i alguna mirada de desig, que segurament s’havia perdut. Es devia haver desorientat. Completament fora de lloc. Fora de moment.

Condueixo camí a casa pensant que potser m’havia creuat amb l’altre persona que hi estava anant. Imagino com es creuaran les seves mirades de desig quan es trobin. Com es troben i explosionen. Un autèntic espectacle de focs artificials.

Aparco i pujo a la oficina. Avui tinc una carrera de rally per internet. Mentre preparo el volant, l’ordinador i em poso les sabates de conduir, m’envaeix una sensació de dèjá-vu increïble. Em quedo quiet. Immòbil. Completament atordit per la intensitat del moment. Feia molts anys que ho havia viscut i havia estat un xoc que no havia oblidat mai. Un somni. Literalment. No el recordo, però si que en recordo totes i cada una de les sensacions. I el despertar… Que dur que va ser! I que bèstia que m’aparegui ara i aquí en forma de dèjá-vu !

Que lògic que aparegui ara i aquí… penso de seguida.

Durant aquests anys, m’he enamorat i he estimat amb bogeria. Amb una força que ni jo imaginava que tenia. També he tastat l’amargor del dolor més intens i pur de separar-se físicament de l’amor. I es que és com separar-se d’un mateix. Literalment. Com tornar a néixer gairebé. Saps que mai tornaràs a ser el mateix. Ja ho diuen, que canvies l’amor de la teva vida per un altre amor, o per una altre vida. També he pogut olorar la fantàstica olor de la passió i el desig. Del sexe. La suor. La bogeria més absoluta que apaga la ment i porta el teu cós al límit.

És com si, aquella nit d’abril, hagués somiat 12 anys seguits. Com si amb un instant hagués pogut sentir les dolces carícies de la persona que saps que sempre estimaràs, estigui o no al teu costat. Quin plaer haver-la pogut conèixer abans de trobar-nos per primer cop!

Com si amb l’instant d’un somni, hagués pogut sentir tots i cada un dels orgasmes que he tingut fins avui. Tots junts un rere l’altre. T’ho pots imaginar?

Instantàniament, m’adono de la bellesa del canvi que he donat a al vida. De com he aconseguit passar d’aquell odi a la picada d’ullet al mirall de 2 metres de l’entrada…

El copilot comença el compte enrrere…. 3, 2, 1… Em situo en posició seria a la cadira i agafo el volant amb força. Amb les dues mans. Poc m’importa el resultat que pugui aconseguir. Només se que tinc un regust dolç que m’entra per la boca i em baixa coll avall… directament fins al cor!

En un rally, igual que amb la vida, es tracta d’anar fent quilòmetres, arriscant quan et veus capaç de fer-ho, assegurant quan no ho tens massa clar i sobretot, gaudint de cada centímetre del tram, de cada instant de la vida.

Com si fos l’última vegada que hi passes. Com si fos l’última vegada que la vius.