Res és com sembla

Somriu, l’arc de la lluna en la nit
d’eclipsi. Diu,
que el bon niu és el de branquillons
d’ara.
I en l’aire que els mou
respires sense ser-hi i respiro jo,
més tard, de la mateixa ventada.

S’apaga… el seu reflex en l’aigua
del mar, el tapa. La nostra ombra
que d’aquí a on ets, s’allarga.
Imponent.

I que bell, l’espectacle d’apagar el sol
de la nit i adonar-se; El munt de llums
que decoren els teus ulls. Quan
faltes.

Res és com sembla.
Només, és com és.

Malgrat el que els ulls t’ensenyen.

Sa vividor

Naixo on els rius abandonen
les lleres i roques,
saltant, al blanc de l’aire
colorant els raigs de sol.

Creixo en la roca verge
del muntanyós paratge;
esvelt observant
el desastrós regalim
de massa passes
buides de valors
i respecte.

Em reprodueixo allà
on les carícies del vent
m’agraden i veig,
que puc ser arbre.
En boscada profunda
sempre junta i afable,
malgrat sia el primer.

Moro a les estrelles.
En l’albada i sé,
quan n’és de bell ser.
I deixar-ho. En el silenci
d’un tro llunyà,
apropant-se,
si així ho volgué.

Pescador de penes

Purga el pecador de culpes d’altres
a la llum d’una lluna i l’amor,
que en ell reflexa la seua ombra
del que realment és; I som.

Pregoner dels somriures i les penes,
al mateix nivell, la mateixa cura: El petó.
Ni d’ella ni d’ell, n’ha de néixer.
D’on n’és doncs, el perdó?

Rebel, tanca els ulls i espera,
pacient, la raó.
Que n’arribarà de llunyanes terres!
Tanta com vulgui escoltar, son cor.

I ara els obre. Els ulls. De debò.
Qui regne realment les seves venes?
No n’és la sang, la seva princesa!
N’és ell. Bell. L’únic gestor.

Veié el somriure en les estrelles.
I si ho fos, ell, l’únic senyor?
Que seguiren els rius on volgueren,
sense saber-s’ho, a la mort.

Ferfexte

Sap què vol, però perenne;
d’emoció postrada
a l’ample cel on el sol
brilla i agosarat, és prendre.

Va com va, repeteix l’honor;
Faltat de raó i raons…
Tan sols és por d’acceptar
un no sever, d’ulls tendres.

Sap què vol, però voler…
és tot allò que barrina i remou
el vent de l’ara; temorós.
Que de voler tot, res és massa…
I tot, és perdre.

Casum l’ou…

On aprengué… a destorbar-se
en nits que serien d’agost
i viures en riures de tardor.

La malaltia d’esdevenir-se:
Ferfexte. Sols per jo.

Racionalidad obsoleta

Que no. Que nunca, es demasiado tiempo
para fundirme en el calor de un abrazo,
a la luz de las luciérnagas
del previsto desempeño.

Que me dejaste helado en el desierto
de los desencuentros, voluntarios
de destruir por vicio todo lo bueno.

Vivir. Lejos de ti, racionalidad.
Prosternada libertad a los pies
del supuestísmo, egoísmo, encubierto.

No pido más. Cojo. Y no escojo sin más…
Solo aquello a vistas de que dejará
voltearse por mis tumultuosos dedos.
Deseoso de entregarse y… escapar.

Salvaje zanja de batalla carnal,
semilla de los sentimientos.
Indicador de la irracionalidad.

Deconstruir

Deconstruir… -ho. Tot.
L’amor, el pont, la història…
Rollback a la societat;
Fer maletes, per marxar.
Tornar a ser: Nòmades.

En algun punt…
recentment o temps enllà,
oblidàrem el que som:
Animals.
Avui, ens ho neguem amb força.
Som humans. Humanitat.
Concepte egocèntric i mediocre…

Felicitats.
Ja no ens cal sobreviure.
Concepte abolit. Actualitzat.
Estat del benestar, en diuen…
Avorrit, l’animal marxa…
Avorrir-se ara, resulta ser sa.
Tenir-ho tot, controlat. Equilibrat.
En dansa.

Som masses. Amb massa,
por a marxar. Morir-se.

Mort tenebrosa, buida d’esperança.
T’eduquen fosca… però brilles,
a qui amb un somriure arriba;
Preparat.

Deconstruir és… no deixar de ser,
animals.

És assegurar-nos a tots,
un demà.

Proveïr

La vida proveeix. No quan ho necessites. Abans. O després.
No com agradaria. Com millor anirà.
No en la quantitat justa, sinó en la necessària.

Jo necessitava ser estimat. Abraçar un cos nuu.
Sentir el contacte d’algú; sempre al meu costat.
I va haver-hi un primer amor per mi. I em vaig sentir estimat. Pensava que volia ser estimat. Però resulta que el que buscava era estimar. Vaig aprendre a fer-ho. Equivocant-me.
El primer amor es presentà com a futur. Tot amb ell. Per sempre. Però el temps em va ensenyar que només era el principi. Tots els inicis són intensos i irrepetibles. Només hi ha un inici per cada cosa.
Trobo sa i bo, saber i respectar quin és el meu inici.

Però no només hi ha l’amor. La vida proveeix en tot.
Al pati de casa hi ha un arbre enorme. A l’estiu les seves fulles ens donen ombra i frescor. A la tardor aquestes cauen i l’arbre s’asseca. Amb les fulles i els branquillons, que cauen progressivament, encenem els focs que ens escalfen a l’hivern.
L’arbre viu. L’arbre proveeix. Proveir és viure.

A les altes muntanyes, on els camins són llargs, és fàcil perdre el nord. Cada pocs quilòmetres, trobem pedres aplegades que indiquen que anem en la bona direcció. La pedra ens ho indica. Però la pedra no és viva. O això ens ensenyen a l’escola… Matèria inerta en diuen. La pedra ens proveeix informació, igual que l’arbre ombra.
És fàcil pensar que la pedra no ens proveirà si no la col·loquem al lloc correcte. Els branquillons de l’arbre tampoc s’encendran amb aigua. L’amor, no serà res si no estimem.

Tot allò que veiem i sentim són ingredients. Tot proveeix i tots proveïm. Si ens passem amb la sal, el plat quedarà massa salat. Però per qui? Hi ha tants gustos com llengües al món. La resposta és simple, per tu.

Hi ha qui veu el cafè amb 2 sucres. Qui ho fa amb 1. Qui no n’hi posa i… fins i tot, qui no veu cafè!

Entenem que cadascú es pugui prendre el cafè a la seva manera, segons els seus gustos. Però sovint, rebutgem, critiquem, ens enfadem amb els gustos d’altres. Gustos polítics, religiosos, amorosos, sexuals…

I quan ho fem, l’error és simple. Estem cuinant amb els ingredients dels gustos d’un altre. I clar, el sabor no ens agrada. I de qui és la culpa? Qui ha posat l’ingredient al nostre plat? Qui ho ha permès?
La resposta, de nou, un mateix.
L’altre té la mateixa culpa que tu. La de tenir gustos propis.

Malgrat això, hi ha qui enganya. Qui menteix. O simplement, la vida ve un dia… i t’omple el plat de picant en quantitats insuportables.

Aquest dia, sempre recordo que la vida; Viure; Proveeix. I l’únic que he hagut d’aprendre, és a identificar QUI ha afegit l’ingredient.

Si he estat jo, aprendré, renovaré i confirmaré els meus gustos i no culparé a ningú.

Si no he estat jo, miraré el plat, obriré el rentaplats i esperaré, dolorosament, a què aquest acabi. Abans de calmar la gana.

Vientos de libertad

Hoja que abandonas, haciéndote mayor,
el que siempre fue tu hogar.
Nutriéndote del sol creciste y al viento,
entregas tus logros y tu ser.
Para cubrir ahora que se acerca el invierno,
los bajos del bosque que te crió.

Vuelas! Quizá siempre lo soñaste…
Envidiaste las mariposas aleteando en primavera,
reposando sobre tus hombros.
Consumiendo esa libertad que anhelabas…
pero tus raíces, te negaban.

O te preparaban.

Hoy te soltaron. Y el viento decide ahora tu destino.
Nunca fuiste libre de elegir.
¿O si?
Dependerá de si el viento envolvente
es para ti sumisión, o libertad.

Ojala te sientas libre. En tu vuelo.
En todos tus vuelos.
Como el hijo que un día fui…
hasta que el viento se me llevo.
Junto la sonrisa de mis padres,
que me dejaron ir.

Salva Soler – Superheroi

La lletra, la profunditat, el so que ho acompaña tot… El conjunt d’aquests i molts altres elements, converteixen aquest gran poema cantat de Salva Soler en una gran bafarada d’aire fresc, al fons del més profund dels oceans.

Només cal saber que el meu silenci, també és amor.

Torrents

En els llibres que escriuria tu, hi ets.
Pedra del sender. Fulla marró que fas fullam
on s’amagen les serps, que vigilo. Prudent.

A cada passa escriuria, allò que sento.
Com la gota d’aigua al torrent
que mai tornarà a veure el mateix.
A cada passa un llibre nou, diferent.
Ho puc sentir. Ho sento.

Els pals colpegen les roques, una vegada.
I mai més.
Mai més en aquell indret.
“Mai més” és el grial que ho converteix tot
en únic. I allò únic, sempre és bell.

Sense presses en la pendent. Suaument al plà.
Visc una vida a cada pas,
que acaba i neix de nou
al següent.

Caminar en el present.
Com un dilluns, direcció a la feina.
Com un dijous al futbolin.
Com un dia qualsevol a qualdevol indret.

Llibertat. Això és el que tu ets.
I seràs sempre, si vols ser.
Lliure. I res més…