El fum entra; per la boca…
m’escalfa el coll, el cos.
La lluna, pràcticament plena
s’escola entre les fulles del nesprer,
així com ho deuen fer les toxines
dins el meu cos; involuntàriament.
Encara no és la nicotina, xiuxiuejo…
i en silenci, reconec que queda
inaugurada oficialment,
la nova temporada d’excuses;
Que bé se’m dona l’addicció;
inspiro l’aire en forma de culpa
i n’expiro, decepció.
Aquest cop no ho faig per ningú altre.
Aquest cop, fumo sol. D’amagat
de jo, del reconeixement, del dol.
Ben aviat tocarà prioritzar-se;
però encara no.