Una mirada a la bellesa interior, de fora cap a dins
Que cap llàgrima
segueixi un camí traçat.
Que esdevingui identitat;
construcció artística
d’un instant bonic,
i vulnerable.
Que el meu adeu s’assegui
suaument… sobre les brases
de qui senti trobar-me en falta,
demà (o avui).
Si ets flor,
tornarem a ser primavera.
Celebrarem la penúria d’un hivern
potser més llarg del que imaginàvem.
Quan el sol escalfi records d’estiu,
davant el foc d’una tardor agraïda
cuidarem juntes <o separades>
tot allò que som:
el joc,
l’alegria
i la ferida d’un nin.
La vida com una espurna.
S’encén una flama
que o bé s’apaga, prematura…
o bé t’escalfa.
De la rigidesa de la joventut
a les fragmentades brases
de la vellesa.
Un camí d’inversió,
a fons perdut.
Una oportunitat de ser una mateixa
que no va de construir-se
sinó d’apagar-se i cremar;
cremar fins a l’última esperança
roent, amb infinita bellesa.
Infusión de tomillo…
taza caliente, manos tibias;
tiempo. Tiempo para mí,
humeando frente a mis labios.
Respiro, tiempo. Saboreo
del presente su dulzura;
púrpura flor, amargor y néctar.
Infusión de tomillo; en la olla,
a fuego de leña, cocina vieja.
Sin secado, sin microondas, sin prisas.
Abundante y silvestre, fresco;
húmedo del rocío de la mañana y florido,
de un tímido vestido blanco y lila.
Dio nombre al hogar donde antaño
fui familia: «La Farigola»,
en el valle de Biert, entre raíces equinas
y bajo la cumbre de Rocacorba.