Mes: febrer de 2026

Aplaudiment. Plap. Plap.
Algú el comença
i algú l’acaba. Sempre.
No falla, ni deixa indiferent.

L’aplaudiment és… Incòmode;
de quan ningú aplaudeix i tu…
tu te’n mors de ganes! I aplaudeixes;
o no… i en queda la digestió pendent.

Qui aplaudeix realment?
L’agraïment? La por? L’empatia?
Aplaudir és un ritual, que comunica,
que reconforta, que uneix el col·lectiu.

Hi ha qui aplaudeix fort. Qui ho fa
amb els dits i ho sent amb el cor.
Hi ha qui no. Qui s’honra a si mateixa
i converteix la inacció, en protesta.

És una gesta, aplaudir la primera…
o aixecar-se i enfilar les mans enlaire
obrint l’espatlla ampla, a cada cop.
Qui rep i qui dona, en l’aplaudiment?

Com quelcom que des de sempre
ens acompanya… parla tant de tu i de jo.

Aplaudeixis o no; avui et convido
a escoltar-te. A fer-ho conscient…
A sentir transgredir la inèrcia col·lectiva
i ser tu; teva, empoderada, atrevida.

Deslliura l’aplaudiment.

Legítima, la ràbia;
la nostra metxa ens legitima la ràbia!

Curta o llarga,
lenta o ràpida,
a ningú li importa res més
que la que et quedi per cremar.

Està bé. Està bé
que em molesti
el teu progrés
d’escala mecànica;

El d’ara amigui, ara novie,
ara hipotecotxi, ara comuni…
tat | de bloc | de pis | cèntric.

Està bé el teu gènere CIS,
l’orientació tova
que l’acompanya
i el privilegi normatiu
de ser blanqui ric i sexi
i cristià (nah…); de debò.

Ho dic de debò,
que està bé;
que de veure’t
se m’encengui la sang.

Que envegi aquesta acceptació
social, el seu somriure d’expectativa
familiar, el patriarcodopatge
laboralegal que t’acompanya,
a cada passa.

Al diantre, el teu caminar
inconscient de tot el que ets
i tens; i com tant i tan bé, t’encaixa.

Hòstia! Està bé que avancis,
que ho gaudeixis, ho abanderis
i ho celebris en veu alta!

Com està bé, també,
que m’irriti i t’estimi celebrant-ho.
Perquè, en el fons, t’estimo;
també.