Per qui escric, quan escric?
Per tu? Per mi? Per qui?
Brollen paraules d’aquesta nit,
nedo entre desitjos i vicis que
no són més que desagradables
bocins del meu instint;
l’aliment d’un negoci insípid.
Ara, que tot és accessible
m’adono del preu que pago;
que la senzillesa és el camí
però el món gira a contrasentit
i sentir-me lliure aquí,
s’ha convertit en moneda de canvi.
Decidir, decidir… decidir
com qui omple benzina al motor del canvi.
Viure deixa de tenir sentit
quan tot va de sentir-se viu.
El viatge, el sou, el marit, els fills…
Què passaria si ho aconseguim?
Si aquesta nit dorms amb mi
i demà, fugim les dues del circuit.
Jo ja no vull sentir-me viu,
com si no ho aconseguís
cada segon que no ho intento.
Que quedi escrit aquí
que no sé per qui escric, quan escric.
Que quedi dit, en veu alta,
que la màgia d’estar aquí, ara,
escrivint; és senyal inequívoc
de què existeixo; i estic viu.
Per què no vens, aquesta nit?
Contem les estrelles fins a l’albada
en silenci; obrim, lentament, la clau
de tots els t’estimo ofegats en
gots de por i pensaments ombrívols.
Quantes seguiríem corrent
si sabéssim que aquest camí, no té fi?
Que els nostres objectius són miratges
en un desert tecnològic;
que al final, només contarem
el record de les carícies
l’olor de les flors, que hem compartit.
Per què no vens, aquesta nit?
Perquè necessito que hi siguis?
