Una mirada a la bellesa interior, de fora cap a dins
Quema,
como un recuerdo entre las manos
o el consuelo, en boca ajena.
No todas las lágrimas
llegan hasta el pecho.
Ha quedado un vacío
de palabras no dichas
que arden en la garganta.
Se ha hecho un vacío
y yo, atrapado en el deseo;
donde solo el olvido… escapa.
Des-ordenar expectativas.
La orden, del desorden.
O el frío abandono del sol
en la cara, para el ser vivo.
Hay un camino, en el azar,
dónde no importa el dónde.
Luz sobre la mar y nubes
chaparrón, en los horizontes.
Las brújulas
no conocen otro hogar,
que el de las desorientadas.
Vuelve a casa.
Deja por lo menos,
que tus cenizas lo hagan.
Soc fum que s’enlaira
diluït en la distància,
rebel al vent
fins a la transparència.
No soc flama ni ofego .
La llavor que germina
em reconeix: ancestre,
amiga.
Deslliuro
la serralada d’humitats,
deixant la intimitat compromesa
i al sol, el judici a la veritat.
Esborro les fronteres de l’aire
i en confonc el seu centre,
burlant les regles
de la confiança.
Soc amenaça, latent.
Terra promesa per a qui no tem
valer-se de si mateixa
i entregar-se.
Acràtia.
La hipocresía
es una moneda cara
que no para
de devaluarse.
La soledad, un espejo
demasiado grande
para esconderse
de uno mismo.
Escogí el camino
de los que a mi juicio
fracasan. Y fracasé,
huyendo como cobarde,
de expectativas heredadas
y progreso entre railes.
Amo mi fracaso,
aunque me duela.
Mucho.
Amo mi fracaso,
prostrado aún
sobre las ascuas
de lo que un día fui.
Desde aquí el silencio
es música, no juicio.
Desde aquí la soledad
es libro, no angustia.
Desde aquí,
el fracaso sabe a éxito,
a victoria.
Adicto a la apitoxina
de tu culpa, inyectada
a mi cuerpo.
Sostengo en la mano
el sabor a feromonas,
para atraer más aguijones
como tú.
¿Bailaremos de nuevo
la danza de la endorfina
y la muerte?
Yo y mi ego
hasta la anafilaxia.
De ser hombre sacudo:
polvo y mugre.
Donde valor vieron
viven miedo y derrumbe.
A mi consciencia
acudo aún,
cuando el silencio
es pregunta.
Cuando el azar
responde.
De ser hombre reconozco
nada bueno
y demasiado…
quizás todo.
De ser hombre sacudo:
poder y ego.
De mi vulnerabilidad
solo polvo y duda.
No reconozco
al hombre hoy,
que de sí mismo…
no huye.
Es volta i recaragola l’ona.
Porta canvis,
pluja, remors humides
i sorra rebolcada
damunt escuma.
Horitzó arrítmic;
sanació holística,
la respiració arcaica
d’un mar adormit.
Niu d’una nit alterada.
A l’alba,
viatja la vagada
entre dos mons:
terra i aigua.
Així com ho faig jo
entre amor propi
i la teva mirada.
Ballo; de la mà del Kaos
com ho fan uns llençols
i les onades, sota el sol.
Tu t’hi sumes
i el cor batega jove.
Ballem la fi del silenci
l’inici del record.
Ballem la fortuna
preludi del dolor.
Ballem la música
que defineix qui som.
Aplaudiment. Plap. Plap.
Algú el comença
i algú l’acaba. Sempre.
No falla, ni deixa indiferent.
L’aplaudiment és… Incòmode;
de quan ningú aplaudeix i tu…
tu te’n mors de ganes! I aplaudeixes;
o no… i en queda la digestió pendent.
Qui aplaudeix realment?
L’agraïment? La por? L’empatia?
Aplaudir és un ritual, que comunica,
que reconforta, que uneix el col·lectiu.
Hi ha qui aplaudeix fort. Qui ho fa
amb els dits i ho sent amb el cor.
Hi ha qui no. Qui s’honra a si mateixa
i converteix la inacció, en protesta.
És una gesta, aplaudir la primera…
o aixecar-se i enfilar les mans enlaire
obrint l’espatlla ampla, a cada cop.
Qui rep i qui dona, en l’aplaudiment?
Com quelcom que des de sempre
ens acompanya… parla tant de tu i de jo.
Aplaudeixis o no; avui et convido
a escoltar-te. A fer-ho conscient…
A sentir transgredir la inèrcia col·lectiva
i ser tu; teva, empoderada, atrevida.
Deslliura l’aplaudiment.
Legítima, la ràbia;
la nostra metxa ens legitima la ràbia!
Curta o llarga,
lenta o ràpida,
a ningú li importa res més
que la que et quedi per cremar.
Està bé. Està bé
que em molesti
el teu progrés
d’escala mecànica;
El d’ara amigui, ara novie,
ara hipotecotxi, ara comuni…
tat | de bloc | de pis | cèntric.
Està bé el teu gènere CIS,
l’orientació tova
que l’acompanya
i el privilegi normatiu
de ser blanqui ric i sexi
i cristià (nah…); de debò.
Ho dic de debò,
que està bé;
que de veure’t
se m’encengui la sang.
Que envegi aquesta acceptació
social, el seu somriure d’expectativa
familiar, el patriarcodopatge
laboralegal que t’acompanya,
a cada passa.
Al diantre, el teu caminar
inconscient de tot el que ets
i tens; i com tant i tan bé, t’encaixa.
Hòstia! Està bé que avancis,
que ho gaudeixis, ho abanderis
i ho celebris en veu alta!
Com està bé, també,
que m’irriti i t’estimi celebrant-ho.
Perquè, en el fons, t’estimo;
també.
La vida com una espurna.
S’encén una flama
que o bé s’apaga, prematura…
o bé t’escalfa.
De la rigidesa de la joventut
a les fragmentades brases
de la vellesa.
Un camí d’inversió,
a fons perdut.
Una oportunitat de ser una mateixa
que no va de construir-se
sinó d’apagar-se i cremar;
cremar fins a l’última esperança
roent, amb infinita bellesa.