Sabandijas

Soy el verso atragantado
en los labios del poeta;
La mañana que nazca
de los sueños de antaño.

Soy la paz del relámpago
anunciando la tormenta;
Los rayos de la revuelta
que no entiende el fracaso.

Soy el espacio entre…
los labios de Laura y Nuria.
La puerta abierta,
al calido blanco de mi mente.

Soy el libro que se abre
con la cubierta, leyendose: Presente;
Que de tras veintisiete lecturas
aun sigo aprendiendo algo diferente.

Somos!
La responsabilidad de los actos.
La verdad de los labios.
El perdón que nos nace.

Las lágrimas que se esconden.
Las risas y orgasmos
que nos enamoraron;

Una vez.

Somos el silencio;
que nos mantiene amantes.

Somos el grito;
que nos mantiene libres.

Somos la paz del día;
provocando a la calma
entre las sabanas;

Somos sabandijas
escurriéndose…
a los salvajes compromisos
de la sociedad globalizada.

El libre albedrío;
de las sabandijas.

Cent daines

Quan et trobes entre canonades de desinformació constant. Sents la ràbia estrènyer les dents i la tensió aclaparar-se del teu voltant.

Allò al que dedicares tant de temps… que t’oferia l’aire on respirar i arbres. Fulles de tardor, on t’observaves consumir-te lentament.

Encara hi són. Però es mouen entre els freds vents d’una veritat que corroeix. No cap pas tota l’aigua de la font en les teves mans. Ni tan sols dins teu.

T’equivocares de nou! O potser no.
Li ho cridaries fort al cel! Tot i saber, que la resposta serien millars d’estels apareixent en la foscor.

Potser l’equivocació era observar-se. Esdevenir jutge dels teus actes. Receptor del teu perdó. Mirall de la teva imatge. Silencis per la teva sordera i la por.

Por de perdre’t en trobar-te; Addicte a un present pervers i a la veritat del rellotge més vell. Que mai es para quan tu hi ets.

Però s’atura sempre que marxes.

Revolta

Escolta’m bé vailet,
aguaita la soga com brota:
en llavors d’ortiga.

Com del blat;
nasqué un dia el combat
que encara avui t’esquitxa
de sang i reixes.
Colorit d’injustícia;

Ara diguem: Que sents?
Potser el fluir d’un indecent somriure;
O l’odi mateix. Mostrant més poder…
que les mans de tot un poble
en lluita. Tot i que no el te.

Escolta’m bé vailet!
No és pas aquesta la teva lluita!
Malgrat batallar-hi
en veure’t en ella.

La lluita neix on la sang et batega.
Amb força. Amb virulència.
Bombeja; Va i torna.
I tu, només tu!
Decideixes on vas i en què
ho transformes.

De cos present. Silenci de sentència.
Que per no dir res;
Explicarà als qui l’escoltin;
que l’odi que busquen
també ha estat sentenciat.
Com la seva vergonya.

Que s’atemoreixin en escoltar
el teu silenci; La teva força.
El teu somriure.
El teu crit d’independència.

No per fronteres, pobles ni doblers.
Tampoc per les manques de respecte,
llibertat o els constants abusos de poder.

Independència. Per un mateix.
Que ja no has pas de dependre!
I que entenguin d’una vegada per totes:
No és la seva ni la nostra revolta.
És la teva. I de ningú més.

S’escolta en la cassola de l’àvia a la finestra,
entre el fum negre,
d’allò que cremen la filla i la neta.

Barricades en so major, de bona orquestra.
Defensen el poble de la por
sembrant dèbils però bones
llavors de resistència.
I malgrat tot… sols en diran: Violència.

Potser no saben que en lloc d’això,
tots voldríem encendre el foc fent-nos l’amor.

Veuran si cal, com ho fem en la trinxera. Defensant el lloc. Condemnant la violència.