Como el maullar del pequeño gato estremeciéndose ante los ojos de su madre, de ojos tristes. no habrán amaneceres de sobras. Y el abandono por venir, la vuelta mas dura.
Como este instante. Previo al accidente. El pestañeo que enciende el polvoriento gesto de un acto inconsciente. Ardiendo sin control. Como la sobrecogedora verdad del tiempo, que solo nos deja mirar atrás.
Como el cáncer mas virulento y ese momento… ante tus hijos, a sabiendas de que las horas esdevienen agujas que sangran como rosas, en el puño de un prematuro cementerio…
Como el arder de una alma en fuego. El castigo eterno al infierno de los cristianos. El cerrar los ojos del cura y el estallido de su alma al ver, que no es su dios quien le recibe.
Como me hierve la sangre al verte. Como sangran los segundos que ya empiezan a avanzar sin ti. Como avanzan, implacables. Insensibles.
Todo parece oscuro. ¿Todo? No.
Hay un sitio, muy dentro de mi. Un solo neutrino que se resiste a todo mi ser. Que sabe que el solo «es». Es quien me mantiene vivo, quien va a hacer, que el péndulo de los sentimientos cambie de rumbo, e inicie su recorrido de vuelta a su opuesto.
En un instant. L’odi s’apaga o s’encén, volàtil. En un instant les carícies encenen fullams. Els dits del plaer aclamen desig. Els ulls es tanquen, en un instant; Hi veuen més del que hi veieren mai.
La flor apareix en un instant. Al ventre floreix la vida, adobada d’amor. Instants esdevenen instàncies d’èxit. Instants perennes, gravats en dolor.
En un instant. La durada d’una nit plàcida en el llit d’estrelles. Sense son. Instant rere instant, rendits al despertar del sol.
Solo hay 5 palabras que unden los árticos en calores de fervor y gloria de ángeles.
«La felicidad, es una elección.»
Ahora vive. Elije. De los ojos que te ven, y miras! Y no elijes! En la abundancia, donde reside el sentido del pobre. En la hoja en blanco, fuente natal del poeta.
En la cumbre de tu ser, hallaras la tristeza. Finales nunca fueron alegres. Por su ser. En las llanuras de tus segundos, mi padecer. Esperandote. Eligiendo lo que yo se. Lo que para mi: es.
Que el blanco luce negro, si así lo quiero. Que te quiero sin saber porque. Que la muerte da sentido al vivir y el tiempo, el sentido a buscarte. Solo. Sonriendo a todos y cada uno de los amaneceres del querer.
Patológicamente absurdo vivir. El sinsentido de mi existir. Basado en la respiración de tus pulmones, como cristales de hielo en agosto. Presentes. Bellos. Frágiles. Siendo. Aunque nadie lo crea. Lo que siempre quisieron ser.
Te encontré. Eras blanco para mi. Pero en un salón negro. Estavas allí. Turbio deseo carnal, tenebroso de sentir. Tus manos frías, tus labios secos. Nada de aquello, era para mi.
Pero te sigo. Te deseo tanto, que me entrego a tu merced. Violandome a mi mismo. A sabiendas de todo.
Obrint a poc a poc els ulls el sol de la seva presència em cega. Cec i en calma, respiro l’alè amarg de la cafetera al bull.
Bull la sang sota els llençols i ronroneja el llit, alegre. Sols, en la intempèrie d’aquest instant. Vius, saltant del somriure a la llàgrima.
Et miro llevar-te, i ho sé. Ets el jardí que cultiva les primaveres. Teves. Ets les gèlides rosades dels hiverns. Teus.
El cafè s’evapora damunt la taula. Un diccionari en blanc. Bolígraf a la mà. Primera plana. M’aturo un altre instant, en sentir l’escalfor de les teves mans abraçant-me.
El pols no és ferm, es serena amb el contacte. «T’estimo»; Escric. Lletra a lletra, amb dos punts al final. Espai. Deixo el bolígraf damunt la taula.
Aixeco els ulls i ets al meu davant. Encara sento que m’abraces. Rar és tot allò que no podem explicar amb l’actual diccionari de paraules.
En una besada robada. En un vers descontrolat. Amagat en silencis i rialles reposa, inefable, el seu significat.
En silenci natural. Sense sons artificials, només el vent. Salten les fulles que ja no podien més, dels arbres que es balancegen com astes, en un mar inquiet.
S’escampen en els meus ulls, mantes de fonollada groga. Roselles vermelles. Taronges les flors al meu voltant. Volten els núvols en totes les direccions. I jo, quiet.
Immòbil en l’espectacle etern del temps. Que passa i m’enganya, fent-me creure que immòbil no vaig amb ell.
Jo ho vull tot. Tot allò que pugui ser. Res si cal, massa si convé. Però no aprenc la lliçó, que em castiga un cop i un altre i un altre. I un altre, també…
Com el vent als arbres sento els teus llavis. Quedat. Et faré un lloc al llit i t’abraçaré el cos, nuu; o no, mirant-te els ulls com a les tardes d’hivern, el foc.
Que sigui el que hagi de ser, deia. I ara, res té sentit. Només el dolorós sentir, que no puc negar-ho.
Sonrío. La sonrisa se desprende de mi tal vuelo del águila mas real, y se pone a dar vueltas, encima de mi, como si fuera a ser yo su presa…
El atardecer del sol se refleja en sus grandes alas y sus ojos, como dos cuervos, me miran atentos, a mi sombra que ya no se ve. A mis movimientos. Me siento el conejo que sabe, que solo le salvara la trinchera de su hogar, si lo encuentra. Si llega a tiempo.
Solo. Tan feliz y triste en mi soledad. Llévame lejos águila de sonrisas. Cazame, levántame y muestrame lo que ya se. Que la soledad existe solo en mi cabeza… Que lo que siento es vida, no felicidad. Que lo que me oprime es amor, no tristeza.
Y la belleza de sonreír me dejo allí. Solo. Con su recuerdo y una suave brisa. Viro su rumbo y se fundió en los arboles del bosque para buscarte. Y enamorarte otra vez con sus vuelos de atardeceres.
La mirada. La mirada enamora. La mirada descriu. La mirada ens defineixen tal i com som. No sóc un entès en història, però quantes decisions han variat al llarg d’ella gràcies a una mirada? Quantes des de que mirem? Quantes des de que tenim, sentim i mirem?
Un dels 5 sentits? El sentit és la vista, que ens arriba a traves dels ulls. Igualment que l’oïda a través de les orelles. La mirada va més enllà. La mirada és un canal directe a l’interior de cadascú i, a la vegada, la sinceritat més absoluta de dins cap a fora. La nostra veritat. La de cadascú.
Fixem-nos amb que passa quan creuem mirades amb una persona que acabem de conèixer i ens agrada. El primer instint ens fa abaixar el cap! En senyal de protecció. Evitar el contacte visual. Perquè? Perquè amb la mirada expressem! Ens mostrem tal i com som, el que sentim! Amb la mirada anem nuus pel carrer. Que sents quan parles amb algú que duu ulleres de sol?
En vàries ocasions al llarg de la meva vida, he demanat a una persona que em miri fixament als ulls. En la intimitat. Que m’aguanti la mirada literalment. Però no per veure qui riu abans, sinó per obrir-nos l’un a l’altre. En tots els casos, només l’intent de fer-ho posava en examen la confiança que hi havia entre els dos. I intentar-ho només, ja feia que augmentés a un nou nivell! Les poques vegades en que va funcionar, per mi, van ser una experiència que s’ha de viure. S’ha de sentir. No es pot escriure ni explicar. I no és fàcil, però si ho aconsegueixes passa allò que tant m’agrada a mi. Et converteixes en un de sol!
Quan apareix la situació sense demanar-la… esdevé un volcà orgàsmic pel cor i per la teva escènica. No he pres mai drogues, però m’imagino que algunes deuen acostar-se a aquesta sensació. Això, només he pogut viure-ho una sola vegada. I ja no ho busco com un yonki la seva dosis, perquè si es busca ja no és real. Ara ho veig com petits regals que la vida decideix entregar-te!
Aquestes últimes setmanes, no he pogut deixar de pensar-hi. En la mirada. Però no en la mirada tal i com he escrit fins ara, sinó referint-se a la forma amb la que mirem la vida. La mirada en la forma amb la que jutgem una situació, una persona, un acte, una opinió. La mirada amb la que vivim. Amb la que mirem la vida.
Canviant la meva manera de mirar, m’he adonat que quan mires des de la bondat, des de l’amor, des del positivisme, des de la premissa de que només hi ha amor dins nostre, tens la oportunitat de veure més enllà. De posar-te en la pell de l’altre. Evites el prejudici. El fulmines. Tot i ser més vulnerable.
A la pel·lícula Nimphomaniac (de Lars Von Tried), concretament en el volum 2, es reprodueix una situació que vull escriure aquí i que crec que va lligada al tema de la mirada. Sobretot en el prejudici. Va més o menys així:
Visualitza una noia nimfòmana, privada de poder sentir un orgasme d’un dia per l’altre. Lluita gran part de la seva vida per recuperar aquest plaer, buscant-lo en totes les cares del sexe. Totes. Això l’hi dona una experiència que, al cap d’uns anys, la porta a treballar en un negoci negre, on la seva feina és visitar gent amb deutes. Mitjançant tècniques sexuals que molts considerarien de tortura, aconsegueix que paguin voluntàriament.
En una ocasió, però, es troba que rés, absolutament rés, aconsegueix crear desig sexual en un home. Arriba un moment, però, en el que explica com un nen vestit en calces curtes camina per un bosc tot sol. Busca la pedofília en el seu relat. Això provoca en l’home una erecció que l’avergonyeix de tal forma que s’ofereix instantàniament a pagar el deute, tot suplicant que pari de parlar.
Ella el mira i es produeix la següent escena:
No opinaré ni reflexionaré sobre l’escena de la pel·lícula. Que cadascú n’extregui el que l’hi pugui aportar. El que si faré, és recomanar-te que la miris si no l’has vist encara! És un autèntica obra d’art i una forta crítica al masclisme establert encara a la nostra societat.
