Una mirada a la bellesa interior, de fora cap a dins
La lletra, la profunditat, el so que ho acompaña tot… El conjunt d’aquests i molts altres elements, converteixen aquest gran poema cantat de Salva Soler en una gran bafarada d’aire fresc, al fons del més profund dels oceans.
Només cal saber que el meu silenci, també és amor.
En els llibres que escriuria tu, hi ets.
Pedra del sender. Fulla marró que fas fullam
on s’amagen les serps, que vigilo. Prudent.
A cada passa escriuria, allò que sento.
Com la gota d’aigua al torrent
que mai tornarà a veure el mateix.
A cada passa un llibre nou, diferent.
Ho puc sentir. Ho sento.
Els pals colpegen les roques, una vegada.
I mai més.
Mai més en aquell indret.
«Mai més» és el grial que ho converteix tot
en únic. I allò únic, sempre és bell.
Sense presses en la pendent. Suaument al plà.
Visc una vida a cada pas,
que acaba i neix de nou
al següent.
Caminar en el present.
Com un dilluns, direcció a la feina.
Com un dijous al futbolin.
Com un dia qualsevol a qualdevol indret.
Llibertat. Això és el que tu ets.
I seràs sempre, si vols ser.
Lliure. I res més…
Nace de la comisura de cualquier sonrisa
que dibujaran unos labios.
De amistad, de amor, de bajos fondos
entre pelos barbudos
o humedades de pasión.
Es básico tal dudas de niño,
o miedos adultos.
Marcada comisura opuesta
revelando cruce de meta y
final de todos los caminos.
Fluido;
como la pronunciación de tu nombre.
Licito como la felicidad.
Real como el llanto mayor, de edad.
Siempre eterna o efímero. A veces tuyo.
A veces mía.
Razón de mas. Razones de menos.
Dime de que hablo
y lo entenderás.
De «Verdad».
En un instant.
L’odi s’apaga o s’encén, volàtil.
En un instant
les carícies encenen fullams.
Els dits del plaer aclamen desig.
Els ulls es tanquen, en un instant;
Hi veuen més del que hi veieren mai.
La flor apareix en un instant.
Al ventre floreix la vida,
adobada d’amor.
Instants esdevenen instàncies d’èxit.
Instants perennes, gravats en dolor.
En un instant.
La durada d’una nit plàcida
en el llit d’estrelles.
Sense son.
Instant rere instant,
rendits al despertar del sol.
Solo hay 5 palabras que unden los árticos
en calores de fervor y gloria de ángeles.
«La felicidad, es una elección.»
Ahora vive. Elije. De los ojos que te ven,
y miras! Y no elijes!
En la abundancia, donde reside el sentido del pobre.
En la hoja en blanco, fuente natal del poeta.
En la cumbre de tu ser, hallaras la tristeza.
Finales nunca fueron alegres. Por su ser.
En las llanuras de tus segundos, mi padecer.
Esperandote. Eligiendo lo que yo se. Lo que para mi:
es.
Que el blanco luce negro, si así lo quiero.
Que te quiero sin saber porque.
Que la muerte da sentido al vivir y el tiempo,
el sentido a buscarte. Solo. Sonriendo a todos y cada uno de los amaneceres del querer.
Patológicamente absurdo vivir.
El sinsentido de mi existir.
Basado en la respiración de tus pulmones,
como cristales de hielo en agosto.
Presentes. Bellos. Frágiles. Siendo.
Aunque nadie lo crea.
Lo que siempre quisieron ser.
En silenci natural. Sense sons artificials,
només el vent.
Salten les fulles que ja no podien més,
dels arbres
que es balancegen com astes,
en un mar inquiet.
S’escampen en els meus ulls, mantes de fonollada groga. Roselles vermelles. Taronges les flors al meu voltant. Volten els núvols en totes les direccions. I jo, quiet.
Immòbil en l’espectacle etern del temps. Que passa i m’enganya, fent-me creure que immòbil no vaig amb ell.
Jo ho vull tot. Tot allò que pugui ser. Res si cal, massa si convé. Però no aprenc la lliçó, que em castiga un cop i un altre i un altre. I un altre, també…
Com el vent als arbres sento els teus llavis.
Quedat.
Et faré un lloc al llit i t’abraçaré el cos, nuu; o no,
mirant-te els ulls com a les tardes d’hivern,
el foc.
Que sigui el que hagi de ser, deia.
I ara, res té sentit.
Només el dolorós sentir,
que no puc negar-ho.
Sonrío. La sonrisa se desprende de mi tal vuelo del águila mas real, y se pone a dar vueltas, encima de mi, como si fuera a ser yo su presa…
El atardecer del sol se refleja en sus grandes alas y sus ojos, como dos cuervos, me miran atentos, a mi sombra que ya no se ve. A mis movimientos. Me siento el conejo que sabe, que solo le salvara la trinchera de su hogar, si lo encuentra. Si llega a tiempo.
Solo. Tan feliz y triste en mi soledad. Llévame lejos águila de sonrisas. Cazame, levántame y muestrame lo que ya se. Que la soledad existe solo en mi cabeza… Que lo que siento es vida, no felicidad. Que lo que me oprime es amor, no tristeza.
Y la belleza de sonreír me dejo allí. Solo. Con su recuerdo y una suave brisa. Viro su rumbo y se fundió en los arboles del bosque para buscarte. Y enamorarte otra vez con sus vuelos de atardeceres.
Simple.
Mis ojos al verlo.
Hecho que ocurre no podría,
haber ido mejor. Ni peor.
Celebre en la desdicha del amor.
Vivir no es sufrir. Ni amar. Ni reír.
Es la actitud frente todo eso que sientes.
Llorar es de valientes.
Luchar de cobardes.
Solo claudique para poder,
amar por segunda vez.
No hay trincheras para el ser
en ese campo de batalla.
Así que de nada vale correr.
Discutir. Preocuparse.
De nada vale
preguntarse, ¿porque?
Todo esta bien, tal y como es.
Si mañana muriese. Si murieras.
T’estimo. Te quiero.
Es lo único.
Para ti. Para mi. Para todo.
Que me quedará por decir,
pero no por hacer.
Els cirerers comencen a florir entre arbustos que es fan dir de l’amor. Uns que a ple hivern, s’atrebeixen a mostrar-se en un vermell llampant i frondós.
Un febrer càlid. Un hivern suau. Una calma intensa que poc a poc va obrint les portes a la gran tempesta emocional de la primavera.
El romaní desperta les primeres abelles que romanien amagades en algun indret. Desperten quan es pon el sol els primers mosquits. Les nits encara són fredes i la pluja es resisteix a venir.
A l’horitzó, enormes massisos blancs garenteixen de moment, el caval de rieres i rius. Tot és apunt.
Apunt també els balls d’insectes i la seva desfrenafa passió.
La brisa remou el mantell de fulles que cobreix el sotabosc. Arrenquen el vol algunes, deixant al descobert els nous brots que enfilent ja cap amunt.
Tot es comença a moure al meu voltant.
Jo ho observo ajagut, relaxat, mandrós…
Conscient de tot el que es remou en mi també.
I m’hi entrego. Al seu ritme.
Deixant que l’emoció desperti d’aquest cru hivern, per acabar invadint-ho tot.
Dibuixo un lleu somrriure. Qui pot evitar-ho? Qui ho voldria fer? És tant natural com tot el que m’envolta i en formo part. Un simple element més d’aquesta existosa trama. Donant voltes sobre si mateixa. Tant minúscula allà on es troba. Tant gran des d’aquí on som.
Les millors postes de sol, són aquelles que no he buscat. Les millors persones, les que no he triat conèixer. Els millors viatges, els que menys he preparat.
Les millors decisions… No existeixen.
El millor petó és el que no m’espero, o el que encara em roba l’aire que agafo i m’obliga a inspirar… Entre uns segons de caos. Inspirar com el que s’afoga i amb la mà, s’aferra al flotador sense saber encara si serà millor aferrar-se, o deixar-se anar…
El millor somriure és el que els ulls no veuen, per vergonya a mirar. El que podríem veure tu i jo vora el mar! Sortint ara mateix cap allà. Entenent que la llàgrima que ha de venir, serà tan intensa, com aquesta bonica vetllada sota la lluna, entre les estrelles, dins una sola copa de vi blanc…
Amb el futur en negre i el passat acceptat, agraït i perdonat. Només prometo fer amb l’ara, tot allò que pugui dibuixar-te el somriure que no m’atreviré mai a mirar. Si ho fes, em captivaria. M’empresonaria en no voler res més, en no voler-ne cap altre. I, apreciat lector/a, entendràs que som massa joves, tinguem l’edat que tinguem, per tancar les portes a tot el que vindrà…
Ara. Somriure i llàgrima. Digueu-me.
On voleu anar?