Escolta’m bé vailet,
aguaita la soga com brota:
en llavors d’ortiga.
Com del blat;
nasqué un dia el combat
que encara avui t’esquitxa
de sang i reixes.
Colorit d’injustícia;
Ara diguem: Que sents?
Potser el fluir d’un indecent somriure;
O l’odi mateix. Mostrant més poder…
que les mans de tot un poble
en lluita. Tot i que no el te.
Escolta’m bé vailet!
No és pas aquesta la teva lluita!
Malgrat batallar-hi
en veure’t en ella.
La lluita neix on la sang et batega.
Amb força. Amb virulència.
Bombeja; Va i torna.
I tu, només tu!
Decideixes on vas i en què
ho transformes.
De cos present. Silenci de sentència.
Que per no dir res;
Explicarà als qui l’escoltin;
que l’odi que busquen
també ha estat sentenciat.
Com la seva vergonya.
Que s’atemoreixin en escoltar
el teu silenci; La teva força.
El teu somriure.
El teu crit d’independència.
No per fronteres, pobles ni doblers.
Tampoc per les manques de respecte,
llibertat o els constants abusos de poder.
Independència. Per un mateix.
Que ja no has pas de dependre!
I que entenguin d’una vegada per totes:
No és la seva ni la nostra revolta.
És la teva. I de ningú més.
S’escolta en la cassola de l’àvia a la finestra,
entre el fum negre,
d’allò que cremen la filla i la neta.
Barricades en so major, de bona orquestra.
Defensen el poble de la por
sembrant dèbils però bones
llavors de resistència.
I malgrat tot… sols en diran: Violència.
Potser no saben que en lloc d’això,
tots voldríem encendre el foc fent-nos l’amor.
Veuran si cal, com ho fem en la trinxera. Defensant el lloc. Condemnant la violència.