Silenci. Un riu distès.
L’ara en calma,
l’aquí en un vers.
Que bonico, vas dir-me.
I els corrents d’aigua
(entre roques i brancam)
et repeteixen;
em repeteixen: bonico…
Present. Bafarada d’aire,
els ulls presencien com cau
l’hora de les ombres,
sobre els arbres;
la teva preferida…
La colza, florida en to apagat,
l’embat de socarrels, entrebancs
i pedres. El canvi de torn
de les bèsties; el volcà,
la lluna a mig fer, recorden
recordes… Present.
– Present. Present Joan, present!
Com ho fas? Per ser-hi
en cada una de les seves formes?
Coherent,
com les ones de la fulla
en surar a l’aigua o el raucar
de granotes a la bassa…
La bassa…
aigua estancada; còmode,
ecosistèmica, desitjosa de…
res? No. De ser.
De romandre, d’acollir a la vegada
el xipolleig del gos cadell
amb el sinuós ball d’aneguets
entre joncs i algues.
També és present,
l’aigua que no avança;
la que no brilla transparent,
la que no salta de molt enlaire
ni arranca arbres amb la riuada.
També és present…
la teva presència en forma de silenci.
Dir-te t’estimo ara que ja no hi ets;
deixar que la paraula sigui
aigua.