La boira s’enlaira
a la cresta del coll;
així com fantasma
redimida de cadena,
es desfà en oratge
… sense pena ni dol.
La pluja absorbeix
les copes dels arbres;
s’esquitxen les teules
trencades dels somnis
en ruïnes on avui encara
… s’aixopluguen somiadors.
La ventúria desgasta la roca
damunt la carena de la vall;
estols de fulles l’envolten
roges com anys de guerra i fam.
L’aire murmura… a voltes taral·leja
… cançons d’amor i plany.
La trona és vermella,
la roca és humida,
la llum fosca i minvant;
damunt el clar dels faigs,
la lluna descobreix les ombres.
Siluetes es mouen entre elles;
són els crits d’aquelles
que temps ha, hagueren de cridar.
És el dia de la fi dels homes;
de les litúrgies i els seus crims
silenciats (però no oblidats).
És l’hora de reparar la memòria;
d’exhumar el dol a les convertides
en bruixes per ser lliures, per ser sàvies…
per ser dones.