La ment està dispersa i sento al cos encara, la ressaca de 14 anys de pantalla, teclat, ratolí… amb el punyent desig, de mutar la memòria muscular dels meus dits cap a altres àmbits i coneixements.
Estic a punt, això és l’únic que sé dir avui (amb la maleta encara per fer).
Sóc en Joan i aquesta és la primera entrada d’un bloc que busca relatar les experiències i el viatge emocional d’un pollet sortint de l’ou, Catalunya, que ha estat sempre casa seva fins avui.
Per mi, aquest viatge és una expressió més d’un canvi d’etapa que fa mesos que es materialitza a la meva vida. Com a tot bon canvi, ha estat i és important deixar reconegut, agraït, net i endreçat els espai i les relacions amb les persones de les quals m’allunyo físicament. M’alegra sentir que és on he invertit més energia, intenció i temps.
No em penendeixo de res, em disculpo pels errors que avui reconec del meu passat i agraeixo l’amor que he rebut i pogut donar fins el dia d’avui.
Les meves companyes del taller de poesia m’han relgalat un poema… i em ve de gust tancar aquesta primera entrada amb el seu final:
[ … ]
No és por,
és el valor esbargit agafant impuls,
un horitzó obert als teus peus,
una llum nova traspassant la profunditat dels teus ulls,
les teves ales estenent-se,
al marge de l’abisme.
Confia.
Com ho fa la glacera al caure
dins el mar més gèlid.