Duc a l’espatlla dreta
el pes del teu llinatge;
el nostre.
Com una càrrega
per ser qui no som;
encara.
Duc a l’espatlla dreta
la seva mà arrugada;
el sentir de la injustícia,
la por a la validesa.
Les nits de parpella oberta,
sé que no són només
els meus ulls, els que hi veuen.
En una deu de paraules,
separem les unes de les altres
a la cerca d’un «Gràcies»;
o a la recerca d’una disculpa,
que orgull i context amaguen,
sota les runes de ser nosaltres
mateixes.
Individualment. Imperfectes.
Domèsticament indomable,
el nostre llinatge.