Cau. Cau la roca pel penyal
transcendeix, vibra l’aire;
Comença una nostàlgica
condemna a l’ara. Mesura
a cada instant…
la distància
fins a
desprendre.
Els seus ulls s’obren.
Ningú la mira; totes veuen,
com la seva veu reacciona
a l’agressió en auge
de la caiguda lliure.
Una presència esdevé mantra.
Aigua; d’una font assedegada
com un bressol a l’ànima o el dol,
surant l’ona de l’acceptació
i la reconeixença.
Inevitable, el meu somriure
sobre el seu mirall descalç.
Sincer, com ho és l’essència
d’un procés; intens…
com el buit de l’aire, en caure.
Paff!!
La roca s’encasta al mar i
els seus esculls s’enlairen;
transcendeixen l’espai-temps
on neix… la llàgrima.