Plou sobre mullat
construeixo records
sobre el passat;
el mateix menjador…
la mateixa llar.
Els pares són, avis;
els crits i jocs
de la canalla; la imatge
de la mare cuidant-los…
el seu to, un déjà-vu sobtat.
Jo busco el meu espai,
a casa; però no el trobo.
Trobo refugi, abraçada…
i la constància, de què
el temps ha avançat.
Massa. Ràpid.
Casa ja no són les pedres
amuntegades l’una sobre l’altre,
ni els mobles, ni els pobles,
ni les converses de sobretaula.
No són les veïnes trapasseres,
ni els bars, ni les festes
els balls d’envelat descalços
el petó al portal de matinada;
no… Casa soc, JO.
Jo, sense casa. Desnonat
per la voluntat de ser JO;
sense casa. Casa soc JO
i la calidesa d’una llar
de foc encesa, de matinada.
Jo sense llum, jo sense
aigua, jo sense estalvis,
sense fiança ni quotes
d’immobiliària, ni entrades
d’hipoteques esbojarrades!
Casa soc JO; per la seva
puta inversió immobiliària.