Ser… Ser per algú el que no m’espero i volar lluny,
inconscient de si em segueixen.
Ser el delta d’Ebre. L’aigua salada que l’arrasa.
Ser la presa que desborda,
a la llevantada que provoca un ventre.
Ser el segon que s’encalla en el ronroneig d’una bèstia.
L’art de re-definir-se, tan sols per trobar-se i descobrir
que no encaixes.
Ser la carpa escupin-te a la cara, l’ham amb què la pesques.
Ser l’orquestra d’un teatre, amagada rere les teles.
El valor que aporten aquelles a les qui no consideres.
Ser la glòria de Nerón; El despertar d’una roma en flames;
La cara fosca i opaca, de l’amor.
Ser la vibració poètica d’una vetlla.
La veritat enfrontant-se a la seva inexistència.
Ser allò que no és, si no ho interpretes.
El plaer en el dolor. La hipocresia en una afirmació.
La son resistir-se a l’erecció, que provoca un somriure.
Ser aquella que diu NO i que NO, necessita.
El vendaval que reclama les fulles dels arbres, a la tardor.
Ser l’hivern de les coses sense anhelar-ne primaveres.
Ser-ho tot, sense pretextes ni raons.
Ser tots i cada un dels filtres, que es llancen en aquest instant a terra.
Ser la lluita envers la possessió. L’ètica promiscua del sexe.
Ser el buit que genera, la caiguda lliure de la passió.
Ser els batecs del cor de l’infant en néixer.
La primera bafarada d’aire que expiren uns pulmons.
Ser el mirall trencat de l’anorèxia i el puny sagnant
de la consciència.
Ser el renaixement.
El temps desfent-se lentament en una espelma…
Ser la il·lusió que l’hi resta a un truc descobert i la màgia,
que l’edat condemna.
Ser l’esbroncada de la raó.
El somni d’una llavor tossuda, germinant entre les ortigues.
Ser l’enrenou de la mar en fúria.
El silenci d’una làpida blanca sense nom.
Ser el segon exacte; en què un record s’oblida…
