Hi ha un sol, una posta i una lluna;
Un circ sencer de llums i emocions
desbordant-se en tempesta d’agost,
al reflex d’uns ulls sincers que
ja coneixen, el preu d’una llàgrima.
I de dos. I el de la ràbia o el de la por.
Deixa que m’estimi, que n’aprengui.
A donar-me els permisos d’entrada
a l’atenció globalitzada d’aquest pervers joc.
Que jo ho estimo tot! I tot d’una,
se’m desquadren els comptes
en sentir-me sol. Immers
en l’absurda immensitat de l’abundància.
Sol.
La soledat del que coneix
i comparteix, els infinits significats
d’estimar-te. I el temps, que no ho fou
mai d’imprescindible, sento que m’obliga
cercar les respostes a infinites preguntes;
Sense ser ni jo, qui les formula…
Que boig el món. I que simple.
Acceptar que tens un t’estimo pendent,
amb tots aquells que respiraren
el mateix aire que tu; fos ahir
o sigui ara.