Sols humit baix la tempesta,
fullam sec, velles flors
d’on brillaria encara el record;
Si ara hi pensés.
I que és l’amor? Si no estimar
les pells arrugades del temps.
O el buit que deixa, la separació
d’arrels amb el sol.
Que injust el cós
amb nosaltres mateixes.
La ingenuïtat en forma de confusió
d’una primavera que massa aviat
esdevé tardor; Desfent-se
en fina pols de fulles seques.
Potser l’únic que ens cal entendre
és que no som pas amor;
sinó que formem part del seu cicle.
Que bell seria
estimar per defecte.
Oblidar-nos per sempre,
dels seus colors.
Que tot quedés
en un suau i intens viatge
d’una fulla en la tardor.