Entre la boira d’eixa paraula
la perpetuïtat s’esquinça
i queda en lapse la nostra
condició d’invencibles.
Me’n vaig… i a cada passa,
deixo enrere el futur;
com qui avança perdut
fora els límits d’un planisferi.
Ara que les flors auguraven
endolcir-se els colors de l’arbre…
Me’n vaig; i no sé encara
si podré mirar-te de reüll.
Sé que perdurarà; el record
de tu, de nosaltres. La certesa
de què fou correcte cada
passa que m’ha dut fins al buit.
Un buit al cos, en saltar-hi.
L’amor;
com núvol d’amnèsia.