Radical.
Jo no soc radical. Sento,
com un radical; actuaria,
com un radical; penso,
com un radical; escabetxaria,
com un radical; escric
com un radical emocional
que sap que no el llegiran.
Però jo, no soc un radical.
He tallat encadenats de bicicleta
amb una serra de mà, de ferro;
una miqueta cada vespre, dissimulant.
Però quan ja gairebé era meva,
quan sabia que era el meu dia…
potser aquella nit l’inconscient / jo mateix
entenia o assumia que jo, no volia la bicicleta.
Jo el que volia era serrar cadenes;
serrar cadenes;
Escriure poemes a les parets d’un
banc, cremar bitllets de forma banal
als bars, a les discoteques, bitllets
i bitllets un rere l’altre amb el fi d’avivar
l’afany i l’enginy de la necessitat.
De la necessitat. De la necessitat…
La necessitat a Espanya, segle XX;
no llegiràs res més hipòcrita avui.
Però no, jo no soc un radical.
Jo, home. Però amb home, masculinitat.
Masculinitat desconstruir-se, serrar cadenes
no pertànyer no merèixer; soledat,
desconcert, tristesa.
Ser tristesa. Esmorzar tristesa,
cagar tristesa, beure cafè descafeïnat
amb tristesa sense lactosa,
vomitar tristesa, projectar tristesa,
però no; mai, sota cap concepte;
jo, home: plorar.
Jo, molta tristesa i tristesa sí, però jo
ni una maleïda llàgrima.
Fins que un dia, jo: teràpia. Gestalt.
Detectar fil rere fil, rere pare, rere mare,
rere trauma, rere ràbia, rere llàgrima,
rere ara, rere aquí, rere perquè, rere cos,
rere com, rere llàgrima, rere llàgrima
rere llàgrima, rere llàgrima…
i jo; paf!
Des de la cascada del plor,
fins al riu de l’ara;
on suro fent-me el mort
amb un somriure a la cara.