Llamps a la finestra;
un micro de fons, llums;
poesia oberta sobre la taula,
algú recitant de lluny.
No l’escolto. Jo t’observo, a tu;
de perfil, amb l’escenari al fons.
Els colors es difuminen mentre
tu mires, però no veus.
Tanques els ulls…
Pagaria anys de vida
per tancar-los amb tu.
Per endinsar-nos-hi juntes
més enllà dels nostres cossos.
Poder espiar un instant;
potser el naixement
d’un dels teus poemes
o la riada d’una por latent.
Tanques els ulls, tu sola.
Sento el desig de seguir-te
fluir… i és que, al cap i a la fi,
és el teu espai, no el nostre.
Oportú en l’atzar d’estimar…
em sento afortunat de compartir
la meva intimitat amb tu. Qui jo soc,
la meva versió més sincera.
Que bonica la teva silueta,
les arracades de fusta que duus.
Al bar del teatre de Salt
el nostre lloc avui,
busca on asseure’ns.