Els ulls se’m tanquen un instant.
Sento el meu cos exigint-me
inhalar fum, sentir el verí
injectant insídia a les venes.
És fàcil resistir-m’hi… quan
rere l’ànsia de nicotina,
endevino silueta i dimensions del
meu dol, a no tornar-te a veure.
Present i impecable massa sòlida;
argamassa de tristesa, por i plany.
Paraules mudes encara, entre
silencis de natural candidesa.
No sé d’on emergeix
ni què ho justifica…
sols reconec la certesa
que hi és i que, quan arribi…
quan irrompi aquí dins,
arrissarà de vida tot vestigi.