La seva festa

Mitja tarda sota la morera;
estiu ferotge, piscines plenes;
On s’amagaran les nostres filles
quan no quedi aigua ni a l’aigüera?

Em desespera, aquest model;
política, show-live, fake, xarxa,
like, block, informació click bate,
volem titular, mambo i salseta
suprimint contrast, pagant context.

Qui més contamina, viu lluny
de grans ciutats; el turisme rural,
ocupa els espais feréstecs;
el que abans eren prats
ara son quitrà i places «verdes».

La nostra droga més dura:
és la feina.

Ens xutem jornades completes;
i d’aquí ens neix l’excusa
que justifica la cultura de l’excés;
[ amb la publicitat, de camell ]

Quina esperança ens queda,
si la poesia resta relegada sota
el mantell d’agendes buides de protesta;

La decadència la manté un senzill gest
individual; la passivitat col·lectiva
és la seva gran gesta.

Cal caure per aixecar-se i jo ja sento
que duc els genolls a terra; mentre
a les pantalles tot són imatges
de cossos condemnats a l’atzar de néixer

al lloc equivocat; a la classe social
sotmesa que paga i paga i paga
i seguirà pagant, la seva descarnada festa.

3067 Kms

Bomba. Tomba negra.
Tenebror esquitxada de
monedes roges. Segons
inèdits, agònics… Soroll.

Llunyà. Molt i molt llunyanes
queden ja les nostres hores i dies,
que són antònims. Els segons
no avancen, quan acosten
lentament aquell l’instant.

Un que acabi amb mi,
el que acaba amb tu.
Que ho acabarà tot
i s’anomena: Genocidi.

Paraula que esquerda el silenci;
encén la flama, de ràbia.
Desmerèixer sols per ser:
Frustració i eco mut de l’alarit
ofegat sota la runa; que fou
l’últim alè i desesme d’algú.

3067 quilòmetres, avui.
D’aquesta plaça a Gaza – Cisjordània.
8.660 a Birmània, 1.557 a Algèria,
3.779 a Txad, 2.302 a Ucraïna…

I quilòmetre,
quilòmetre rere quilòmetre
arrosego, la meva vergonya
d’ignorar-ho i no cremar-ho
tot, aquí. Ara.

Una ignorància conscient
comprada a cop de bitllets,
a cop de jornals de 8 hores;

Adquirida al mateix model;
al banc que m’ingressa la nòmina
i després exporta, les armes
que materialitzen els conflictes.

Que cremin ara
els mitjans que ens menteixen.
Que cremi ara
el capital que ho justifica.
Totes les mans que es renten.

Tots els crits que s’ignoren,
els crims que les càmeres no enfoquen,
les boques que donen les ordres,
els dits dels qui les obeeixen,
els models consumistes que en depenem…

Que cremin.

Que cremin ara o s’arrosseguin,
3067 quilòmetres,
fins a sota la runa, sota una de les rajoles
que un dia fou casa, somni i família i avui,
avui és tomba.

Que cremin.

Decreixentisme

Desasentar-se de la taula,
apagar la pantalla, la llum;
canviar l’aire fresc de la màquina
per oxigen, i punt.

Cedir a les calors de juny;
com qui despert, cedeix
a la caiguda al buit…

el buit de deixar una feina
el buit que deixa un arreveure,
el de pronunciar: t’estimo;
segons o segles abans de l’orgasme.

Decreixentisme; desviar l’algoritme
que defineix possibilitats, futurs,
reserves, compromisos absurds…
sentir l’alliberament de desprendre.

Desaprendre la simptomatologia de
voler més i més i més;
abraçar la senzillesa del mot sincer
la tranquil·litat nascuda del menys…

menys, menys, menys possessivitat,
menys dubte, ments egocentrisme…

obrir les ales a la manca d’aire
deixar que el vent, sigui un regal
no una exigència; i que el present
esdevingui veritat simple i absoluta.

Somric a l’inici

Somric a l’inici;
l’humor de la ignorància
és àcid cítric; qui calla,
qui aguanta els llavis…
viu a l’ombra del canvi.

Quina raó sostén la norma?
Anàrquic no serà qui ho ignora,
serà potser qui ho respecti?
La llei afoga la convivència,
com una planta al microones.

Busco un lloc on germinar-me
amb terra bruta; lluny d’ones
i pantalles que confonen el temps,
l’espai, el cromosoma perdut
en mars d’oci absurd.

Busco un lloc on germinar-me
jo i les meves arrels acostumades
ja a la supervivència moderna;
alimentades de plàstic reciclat
i amiant cru; crítiques, hipòcrites…

esperant l’incendi.

Llinatge

Duc a l’espatlla dreta
el pes del teu llinatge;
el nostre.

Com una càrrega
per ser qui no som;
encara.

Duc a l’espatlla dreta
la seva mà arrugada;
el sentir de la injustícia,
la por a la validesa.

Les nits de parpella oberta,
sé que no són només
els meus ulls, els que hi veuen.

En una deu de paraules,
separem les unes de les altres
a la cerca d’un «Gràcies»;

o a la recerca d’una disculpa,
que orgull i context amaguen,
sota les runes de ser nosaltres
mateixes.

Individualment. Imperfectes.
Domèsticament indomable,
el nostre llinatge.

Per qui escric?

Per qui escric, quan escric?
Per tu? Per mi? Per qui?
Brollen paraules d’aquesta nit,
nedo entre desitjos i vicis que
no són més que desagradables
bocins del meu instint;
l’aliment d’un negoci insípid.

Ara, que tot és accessible
m’adono del preu que pago;
que la senzillesa és el camí
però el món gira a contrasentit
i sentir-me lliure aquí,
s’ha convertit en moneda de canvi.

Decidir, decidir… decidir
com qui omple benzina al motor del canvi.
Viure deixa de tenir sentit
quan tot va de sentir-se viu.
El viatge, el sou, el marit, els fills…

Què passaria si ho aconseguim?

Si aquesta nit dorms amb mi
i demà, fugim les dues del circuit.
Jo ja no vull sentir-me viu,
com si no ho aconseguís
cada segon que no ho intento.

Que quedi escrit aquí
que no sé per qui escric, quan escric.
Que quedi dit, en veu alta,
que la màgia d’estar aquí, ara,
escrivint; és senyal inequívoc
de què existeixo; i estic viu.

Per què no vens, aquesta nit?
Contem les estrelles fins a l’albada
en silenci; obrim, lentament, la clau
de tots els t’estimo ofegats en
gots de por i pensaments ombrívols.

Quantes seguiríem corrent
si sabéssim que aquest camí, no té fi?
Que els nostres objectius són miratges
en un desert tecnològic;

que al final, només contarem
el record de les carícies
l’olor de les flors, que hem compartit.

Per què no vens, aquesta nit?
Perquè necessito que hi siguis?

Casa soc jo

Plou sobre mullat
construeixo records
sobre el passat;
el mateix menjador…
la mateixa llar.

Els pares són, avis;
els crits i jocs
de la canalla; la imatge
de la mare cuidant-los…
el seu to, un déjà-vu sobtat.

Jo busco el meu espai,
a casa; però no el trobo.
Trobo refugi, abraçada…
i la constància, de què
el temps ha avançat.

Massa. Ràpid.

Casa ja no són les pedres
amuntegades l’una sobre l’altre,
ni els mobles, ni els pobles,
ni les converses de sobretaula.

No són les veïnes trapasseres,
ni els bars, ni les festes
els balls d’envelat descalços
el petó al portal de matinada;
no… Casa soc, JO.

Jo, sense casa. Desnonat
per la voluntat de ser JO;
sense casa. Casa soc JO
i la calidesa d’una llar
de foc encesa, de matinada.

Jo sense llum, jo sense
aigua, jo sense estalvis,
sense fiança ni quotes
d’immobiliària, ni entrades
d’hipoteques esbojarrades!

Casa soc JO; per la seva
puta inversió immobiliària.

Genoma mirall

Jo callo… i el meu silenci
es transforma en grans,
ampolles, picors i rasqueres: bloqueig.
El meu cos em reclama.

[La doctora
em recepta antial·lèrgics.]

Els collars de quars
em persegueixen;
l’equilibri em busca
em troba i m’abandona.

El judici,
com una freda massa d’aire,
es despenja del nord
a l’atmosfera. Precipitacions.

Ja no sé què vull, ara.
Desposseït d’un futur,
costa caminar sense
un origen: foc i flames.

Com acomiadar-me de tu,
si ets genoma mirall
i encaixes a la perfecció
dels meus traumes.

Radical

Radical.

Jo no soc radical. Sento,
com un radical; actuaria,
com un radical; penso,
com un radical; escabetxaria,
com un radical; escric
com un radical emocional
que sap que no el llegiran.

Però jo, no soc un radical.

He tallat encadenats de bicicleta
amb una serra de mà, de ferro;
una miqueta cada vespre, dissimulant.
Però quan ja gairebé era meva,
quan sabia que era el meu dia…
potser aquella nit l’inconscient / jo mateix
entenia o assumia que jo, no volia la bicicleta.

Jo el que volia era serrar cadenes;
serrar cadenes;

Escriure poemes a les parets d’un
banc, cremar bitllets de forma banal
als bars, a les discoteques, bitllets
i bitllets un rere l’altre amb el fi d’avivar
l’afany i l’enginy de la necessitat.
De la necessitat. De la necessitat…

La necessitat a Espanya, segle XX;
no llegiràs res més hipòcrita avui.

Però no, jo no soc un radical.

Jo, home. Però amb home, masculinitat.
Masculinitat desconstruir-se, serrar cadenes
no pertànyer no merèixer; soledat,
desconcert, tristesa.

Ser tristesa. Esmorzar tristesa,
cagar tristesa, beure cafè descafeïnat
amb tristesa sense lactosa,
vomitar tristesa, projectar tristesa,
però no; mai, sota cap concepte;
jo, home: plorar.

Jo, molta tristesa i tristesa sí, però jo
ni una maleïda llàgrima.

Fins que un dia, jo: teràpia. Gestalt.
Detectar fil rere fil, rere pare, rere mare,
rere trauma, rere ràbia, rere llàgrima,
rere ara, rere aquí, rere perquè, rere cos,
rere com, rere llàgrima, rere llàgrima
rere llàgrima, rere llàgrima…

i jo; paf!

Des de la cascada del plor,
fins al riu de l’ara;
on suro fent-me el mort
amb un somriure a la cara.

Olla jovençana

Una bèstia fosca em xiuxiueja;
l’escolto; puix que a la seva ombria
s’hi amaga tot el que jo busco
un reflex d’allò que em falta.

Una bèstia fosca em xiuxiueja;
ella i penombra dansen, fins a l’alba;
albada de traces magenta i cian,
un ball… que pertorba la meva calma!

Una bèstia fosca em xiuxiueja. Diu…
Ves-te’n! Abdica a la teva càtedra!
Assaboreix la crítica, obre les ales
al garbuix de la llevantada; i cedeix…

cedeix al xup-xup d’una tarda curta,
al teu jo postrat al sol de desembre,
a l’olor del seu coll al frec del teu nas,
al seu respirar a la teva orella,
als seus dits impregnats; de tu.

Desig obscur. Desig…

Com ho és l’aigua per la terra.
L’estrebada, que a la fi i sense fe
desfarà el nus. El bes. El buit;
una temerària passa més
cap al buit.

El bull de la raó, l’amor i la lluita
dins aquesta l’olla jovençana.