Mitja tarda sota la morera;
estiu ferotge, piscines plenes;
On s’amagaran les nostres filles
quan no quedi aigua ni a l’aigüera?
Em desespera, aquest model;
política, show-live, fake, xarxa,
like, block, informació click bate,
volem titular, mambo i salseta
suprimint contrast, pagant context.
Qui més contamina, viu lluny
de grans ciutats; el turisme rural,
ocupa els espais feréstecs;
el que abans eren prats
ara son quitrà i places «verdes».
La nostra droga més dura:
és la feina.
Ens xutem jornades completes;
i d’aquí ens neix l’excusa
que justifica la cultura de l’excés;
[ amb la publicitat, de camell ]
Quina esperança ens queda,
si la poesia resta relegada sota
el mantell d’agendes buides de protesta;
La decadència la manté un senzill gest
individual; la passivitat col·lectiva
és la seva gran gesta.
Cal caure per aixecar-se i jo ja sento
que duc els genolls a terra; mentre
a les pantalles tot són imatges
de cossos condemnats a l’atzar de néixer
al lloc equivocat; a la classe social
sotmesa que paga i paga i paga
i seguirà pagant, la seva descarnada festa.
