Una mirada a la bellesa interior, de fora cap a dins
Busca’m l’odi a la mirada
quan escullo: fum o aire pur?
L’atzar d’haver nascut bonic
al teu cor i als teus ulls:
és una utopia.
Ludòpata d’amor i nicotina;
busco, als daus, el número
que convenci els meus vicis,
del plaer de ser tal com soc.
Però mai surt; i quan ho fa
dubto i repeteixo la tirada.
Ser un camí rocós per l’aigua.
Niu a recés d’escurçons
i els esquitxos que duu l’ara.
L’ara, a cos nu i transparent.
Amb la veritat s’alimenta l’honest
i, amb la mentida, s’apiada la ment
(del que menteix).
On és, sinó arrelada a les roques
i salvatge, aquella pau eixuta
d’accions valentes
i equivocacions disculpades.
Un silenci, el meu; i el so del riu
i la tempesta; vull mostrar-te
les llàgrimes lleugeres que duc
a flor de pell; i despullar-me.
Que es nodreixin avui les parpelles,
amb el borrall d’eixa cascada.
Bocins de present;
vida meva i preuada.
Busco un mar, a les muntanyes;
la idea d’imaginar-lo em fa sentir viu.
Veig barques en forma d’arbres
i serres escarpades d’onatge marí.
Busco un lloc, un llac sobre l’oceà;
un que sigui més vàlid que els altres.
Més fèrtil però més difícil, sobreviure-hi;
un lloc que no sigui, però sigui per mi.
Estic sol i voldria compartir-lo amb tu;
o amb l’altre o l’altre o el de més enllà;
marxaré de viatge, per trobar-me i…
trobar-lo i… trobar-te i… fugir; altra vegada.
Busco un mar, a les muntanyes.
Un lloc on netejar-te amb les meves
mans arrugades, la sorra de la platja
dels teus dits, fill.
Busco l’aigua brava que colpejava
els cingles que avui fan ombra a camps
d’ovelles i vaques a la vall de Sant Martí.
Tu hi eres, com l’aigua; i jo no vaig dir sí.
Perdona’m filla, si avui et busco
com qui busca el mar,
a les muntanyes.
Cau. Cau la roca pel penyal
transcendeix, vibra l’aire;
Comença una nostàlgica
condemna a l’ara. Mesura
a cada instant…
la distància
fins a
desprendre.
Els seus ulls s’obren.
Ningú la mira; totes veuen,
com la seva veu reacciona
a l’agressió en auge
de la caiguda lliure.
Una presència esdevé mantra.
Aigua; d’una font assedegada
com un bressol a l’ànima o el dol,
surant l’ona de l’acceptació
i la reconeixença.
Inevitable, el meu somriure
sobre el seu mirall descalç.
Sincer, com ho és l’essència
d’un procés; intens…
com el buit de l’aire, en caure.
Paff!!
La roca s’encasta al mar i
els seus esculls s’enlairen;
transcendeixen l’espai-temps
on neix… la llàgrima.
Imagino… un arbre. El seu fruit,
la tija, la flor, l’escorça, l’arrel…
les arrels; la connexió entrellaçada
entre terra, aire, aigua i… foc.
Qui soc, avui? Ara?
Arbre reconstruint-se;
dirigint-se allà on el temps
és aire; amb les pors a recés
del vent, sota mantes i llençols.
Odio amb força,
el làtex que ens separa.
I si marxem?
Tot contradient el rastre
d’orenetes migrants
que tornen (o marxen)
ordenadament;
desfem quilòmetres
sortegem les pedres,
que duem dins
i ens destorben
la passa, a contrapeu.
I si marxem,
aixecarem el màstil
la vela i surarem
en línia recta,
saltant-nos semàfors,
stops, advertències,
justificants, cedes…
Corrent, respirant,
sense disculpar-nos
per ser nosaltres mateixes
i res més;
Com aquella que és boja
i de sobte, ho entén;
i marxa.
De la norma, l’excepció.
De la raó, la seva ombra.
La silueta que descobreix;
la realitat desvestida de ficció.
La voluntat d’escoltar-te.
Fer compte sincer l’un de l’altre.
Deslliurar de necessitats l’ara.
Nodrir l’ànima d’afecte.
Els ulls oberts; expressius.
El caliu roent de l’amic.
La intimitat. L’espai i el dolç fluir
de qui descobert et somriu; i et deleja.
La llenyada del desig. Il·lumina la nit
l’espurneig de dits en estela de carícia.
Piloerecció de porus i pèls en punta;
moguda, desenfrenada festa de cos nu.
Bellesa. Allò que és bell, avui.
Arrelat i perenne al record
de qui anit t’observa.
Una bèstia fosca em xiuxiueja;
l’escolto; puix que a la seva ombria
s’hi amaga tot el que jo busco
un reflex d’allò que em falta.
Una bèstia fosca em xiuxiueja;
ella i penombra dansen, fins a l’alba;
albada de traces magenta i cian,
un ball… que pertorba la meva calma!
Una bèstia fosca em xiuxiueja. Diu…
Ves-te’n! Abdica a la teva càtedra!
Assaboreix la crítica, obre les ales
al garbuix de la llevantada; i cedeix…
cedeix al xup-xup d’una tarda curta,
al teu jo postrat al sol de desembre,
a l’olor del seu coll al frec del teu nas,
al seu respirar a la teva orella,
als seus dits impregnats; de tu.
Desig obscur. Desig…
Com ho és l’aigua per la terra.
L’estrebada, que a la fi i sense fe
desfarà el nus. El bes. El buit;
una temerària passa més
cap al buit.
El bull de la raó, l’amor i la lluita
dins aquesta l’olla jovençana.
No és la mateixa
gota.
La que et recorre
del coll al ventre,
amb soltesa, viva,
desfent-se en corriols;
resistint-se al fervor
de la teva nuesa.
Mai la mateixa;
gota.
La que et regalima,
com ho faria, si fos sang,
revelant ferides al seu pas
ocultes a la pell àuria;
opaques a l’espurneig
de la teva mirada abatuda,
però inexpugnable.
Mai. Mai és la mateixa […],
gota […] d’aigua; i sempre […],
sempre et veig a tu, en ella.
L’amor[T];
com dues muntanyes arrelades,
que s’estimen i separen. El dol,
a tres segons de la teva última
mirada i la buidor; l’abisme
entre nosaltres.