Una mirada a la bellesa interior, de fora cap a dins
Sentir una bola. Bola de neu,
d’angoixa, de gula que roda
i roda i roda i ja ni baixa ni puja,
eixamplant-se a cada volta
fins a engrandir-se més, que jo mateixa.
Sentir…
com el meu cos s’hi consumeix.
Ser bola;
bola que segueix, que roda i roda…
ser torb, perdre el sentit de qui era,
pit agut i mal de cor;
qui seré, fugitiu de mi mateix;
qui soc, autoimmune…
Abracem! [per salvar-me]
Torna’m a casa,
allà on la son em deslliuri d’aquest final.
Que l’endemà, ens desperti… epíleg.
Sent… respira,
escolta… prepara,
escriu … comunica…
sana… reconcilia.
Cuida l’espai
que et rodeja,
avui.
Atia el caliu
d’aquelles
que estimes.
Deixa que atiïn
el teu, aquelles
que t’estimen.
Sigues cendra viva,
sigues vinagre novell.
Sigues adeu
quan faci falta
i motxilla de viatge,
també.
Dansen música
i corranda a la plaça;
tu giravoltes amb elles
i sobre tu mateixa.
Desvestida…
entre les que un dia
seran bruixes,
davall dels cims
de la memòria.
Vil somriure novell;
fas ben lluir l’alegria
de qui s’aprecia
bella, viva i rebel.
Perceps de la remor
de l’aigua, el dialecte;
del mot d’un resquitx
l’oracle de la seva fi.
Més dríada que druida;
avui els vents et valsen
i les arrels fluctuen
l’obsequi del teu devanir,
cíclic.
La boira s’enlaira
a la cresta del coll;
així com fantasma
redimida de cadena,
es desfà en oratge
… sense pena ni dol.
La pluja absorbeix
les copes dels arbres;
s’esquitxen les teules
trencades dels somnis
en ruïnes on avui encara
… s’aixopluguen somiadors.
La ventúria desgasta la roca
damunt la carena de la vall;
estols de fulles l’envolten
roges com anys de guerra i fam.
L’aire murmura… a voltes taral·leja
… cançons d’amor i plany.
La trona és vermella,
la roca és humida,
la llum fosca i minvant;
damunt el clar dels faigs,
la lluna descobreix les ombres.
Siluetes es mouen entre elles;
són els crits d’aquelles
que temps ha, hagueren de cridar.
És el dia de la fi dels homes;
de les litúrgies i els seus crims
silenciats (però no oblidats).
És l’hora de reparar la memòria;
d’exhumar el dol a les convertides
en bruixes per ser lliures, per ser sàvies…
per ser dones.
Soc arrel, saba recorrent-me
des dels meus peus descalços
a la punta dels dits, amb els dos
braços estesos; una voràgine
mineral i orgànica.
Soc arbre, amb privilegis; el vent
no em balanceja de dubtes, em transporta;
l’aigua em neteja per dins i per fora,
la terra m’acull i el foc, em completa.
Soc planta privilegiada. No soc
la seva llavor fèrtil de canvi i continuïtat.
Amb mi, s’acaba l’espècie.
Soc llavor borda, l’abraçada, l’escolta,
el temps, l’aliment per tants altres
soc part d’un equilibri, global.
Soc cada un dels estrats,
capa a capa, despullat pel contacte;
les carícies… que com aigua
em circulen per l’escorça i deixen
traçat el pas;
Soc el reg fluir, del degoteig a la riada.
La lluna rosa d’abril, nodrint-me
les gemmes en una nit gèlida.
Avui soc per tu,
el fruit d’estimar-me.
Bondat;
equilibri nat des d’un inici…
Què ha passat?
La vida,
està passant… i jo, aquí;
fumant-me segons que no tornen.
Precipici.
Tan a prop i tan llunyà
segons qui miri. Als meus ulls, por;
als teus, el meu mirall…
i la il·lusió,
per tot allò que mai més serà un nou inici,
a les despulles del nostre final.
Digues quina és,
la por que t’acompanya,
avui; aquí, ara.
T’accelera? Et bloqueja?
De quina mà t’agafa?
Quina és la seva forma?
La pena, la culpa, l’amor, el dol…
són més i més corbes,
d’una sinuosa frontera.
Com un massís, eixit
de les pressions tectòniques
entre els teus límits i els meus;
La majestuositat del contacte.
Allò que per donar-t’ho,
deixa de ser meu,
deixa de ser teu
i ja no és ni «nostre«;
però en el seu moviment
transita la seva raó de ser;
dibuixa…
el color de l’existència.
Com una carícia teva,
l’estel fugaç sobre l’agost
i el nostre castell, el nostre fort,
on estimar-nos és natural.
La relació no busca espai…
el té.
Malgrat duc
més de dues claus al cor;
les seves portes, mai, tingueren pany.
Sempre hi haurà qui ho entengui
i hi entri quan hi vulgui entrar.
Estimar-me, estimar-te;
és tant lliure, com lliure sentis
fluir la teva sang.
Desasentar-se de la taula,
apagar la pantalla, la llum;
canviar l’aire fresc de la màquina
per oxigen, i punt.
Cedir a les calors de juny;
com qui despert, cedeix
a la caiguda al buit…
el buit de deixar una feina
el buit que deixa un arreveure,
el de pronunciar: t’estimo;
segons o segles abans de l’orgasme.
Decreixentisme; desviar l’algoritme
que defineix possibilitats, futurs,
reserves, compromisos absurds…
sentir l’alliberament de desprendre.
Desaprendre la simptomatologia de
voler més i més i més;
abraçar la senzillesa del mot sincer
la tranquil·litat nascuda del menys…
menys, menys, menys possessivitat,
menys dubte, ments egocentrisme…
obrir les ales a la manca d’aire
deixar que el vent, sigui un regal
no una exigència; i que el present
esdevingui veritat simple i absoluta.
I què sé jo, el que vull…
Vull deixar d’escriure
des de la condescendència
a mi mateix.
Vull deixar d’observar-me per,
ser; estel fugaç sobre aquest
cel negre.
Negre de negre, i punt.
Vull creure en un projecte;
i després en un altre,
sense ser encara el dol del primer;
que és diferent, a transitar-lo.
Vull viure, estar viu; i res més.
Sense excessos, nicotines,
likes ni passions desmesurades…
Construir un cercle de satèl·lits,
al meu voltant. Cuidar-lo,
des del meu centre. Ser un sol…
un sol mes, entre tants altres.
Vull deixar d’escriure, de viure
des de la condescendència;
de jo mateix.