Vas descalça,
dus al cap rosal d’espurnes;
nius d’abelles, remors d’aigües…
Ets l’insecte que de flor
a bèstia salta. L’obstacle absent,
enfront la força d’una riada.

Terra d’esbarzers i mal-fer
fins al saltant d’aigua
on descansa, la teva vesprada;
Jaus rient les gràcies
amb l’entonació de la mel
i vas descalça…

Qui coneix d’on vens
sap prou bé que no et calen,
soles de sabata resistents
a cada passa.

Que ni l’aire
podria despullar-se més;
que les sinceres ganes
de trobar-te.

I jo sols sé… que vas descalça,
sobre terra humida i pedres planes.

Entre la boira d’eixa paraula
la perpetuïtat s’esquinça
i queda en lapse la nostra
condició d’invencibles.

Me’n vaig… i a cada passa,
deixo enrere el futur;
com qui avança perdut
fora els límits d’un planisferi.

Ara que les flors auguraven
endolcir-se els colors de l’arbre…
Me’n vaig; i no sé encara
si podré mirar-te de reüll.

Sé que perdurarà; el record
de tu, de nosaltres. La certesa
de què fou correcte cada
passa que m’ha dut fins al buit.

Un buit al cos, en saltar-hi.

L’amor;
com núvol d’amnèsia.