Mes: setembre de 2025

Publicat a

Genoma mirall

Jo callo… i el meu silenci
es transforma en grans,
ampolles, picors i rasqueres: bloqueig.
El meu cos em reclama.

[La doctora
em recepta antial·lèrgics.]

Els collars de quars
em persegueixen;
l’equilibri em busca
em troba i m’abandona.

El judici,
com una freda massa d’aire,
es despenja del nord
a l’atmosfera. Precipitacions.

Ja no sé què vull, ara.
Desposseït d’un futur,
costa caminar sense
un origen: foc i flames.

Com acomiadar-me de tu,
si ets genoma mirall
i encaixes a la perfecció
dels meus traumes.

Publicat a

Límits combustibles

Cremen dins una llar de foc
l’obsessió i l’anhel de veure’ns.

Es reflecteixen sobre pedra antiga,
ombres de desig. L’amor, acolorit
d’una bella tonalitat de grisos… i lila.

Formes d’aire en moviment
a destemps dels meus dits,
que et ressegueixen la silueta
de les galtes.

En òrbita. Temptant a cada volta
desvestir la distància entre els teus llavis
i els meus.

Merda…
els límits combustibles,
es negocien amb les flames apagades.

Publicat a

Res més

Com d’un riu
el seu número finit
de gotes d’aigua;
en un instant.

El llampec
que il·lumina el bosc;
en una negra nit
de lluna nova.

L’equilibri de mosquits
damunt l’aiguamoll,
en una vesprada càlida…
I tu; la presa. Tu i jo.

Pressa per ser preses
l’un de l’altre. Desafiants.
Corruptes al sistema
sols per voler-nos estimar…

… deixant-nos ser únics,
autèntics, imperfectes
l’un a l’altre.

Ser i estimar-nos.
Estimar-se. Res més.

Publicat a

Volva

Volva. Volva de neu desfà el seu vol
a voltes d’irrompre abril, la calor,
les pluges i el retorn del sol.

Sola. Immensament completa
volva ressegueix en fines línies
els vents freds.

Flueix la seva existència, en silenci.

Com aigua. Simples cristalls
on reflecteix la ciutat; i esdevé soroll.
O el temps; i esdevé pressa.

Però ella balla.
Dansa aferrada al present;
instant rere instant, sols per ser: Volva.

Volva de neu desfent-se
en el seu vol, a voltes d’irrompre abril.

I és tan real, tan bella i tan seva
que de volta; em recorda a tu.

I que t’estimo.

Publicat a

Radical

Radical.

Jo no soc radical. Sento,
com un radical; actuaria,
com un radical; penso,
com un radical; escabetxaria,
com un radical; escric
com un radical emocional
que sap que no el llegiran.

Però jo, no soc un radical.

He tallat encadenats de bicicleta
amb una serra de mà, de ferro;
una miqueta cada vespre, dissimulant.
Però quan ja gairebé era meva,
quan sabia que era el meu dia…
potser aquella nit l’inconscient / jo mateix
entenia o assumia que jo, no volia la bicicleta.

Jo el que volia era serrar cadenes;
serrar cadenes;

Escriure poemes a les parets d’un
banc, cremar bitllets de forma banal
als bars, a les discoteques, bitllets
i bitllets un rere l’altre amb el fi d’avivar
l’afany i l’enginy de la necessitat.
De la necessitat. De la necessitat…

La necessitat a Espanya, segle XX;
no llegiràs res més hipòcrita avui.

Però no, jo no soc un radical.

Jo, home. Però amb home, masculinitat.
Masculinitat desconstruir-se, serrar cadenes
no pertànyer no merèixer; soledat,
desconcert, tristesa.

Ser tristesa. Esmorzar tristesa,
cagar tristesa, beure cafè descafeïnat
amb tristesa sense lactosa,
vomitar tristesa, projectar tristesa,
però no; mai, sota cap concepte;
jo, home: plorar.

Jo, molta tristesa i tristesa sí, però jo
ni una maleïda llàgrima.

Fins que un dia, jo: teràpia. Gestalt.
Detectar fil rere fil, rere pare, rere mare,
rere trauma, rere ràbia, rere llàgrima,
rere ara, rere aquí, rere perquè, rere cos,
rere com, rere llàgrima, rere llàgrima
rere llàgrima, rere llàgrima…

i jo; paf!

Des de la cascada del plor,
fins al riu de l’ara;
on suro fent-me el mort
amb un somriure a la cara.

Publicat a

Me’n vaig.

Entre la boira d’eixa paraula
la perpetuïtat s’esquinça
i queda en lapse la nostra
condició d’invencibles.

Me’n vaig… i a cada passa,
deixo enrere el futur;
com qui avança perdut
fora els límits d’un planisferi.

Ara que les flors auguraven
endolcir-se els colors de l’arbre…
Me’n vaig; i no sé encara
si podré mirar-te de reüll.

Sé que perdurarà; el record
de tu, de nosaltres. La certesa
de què fou correcte cada
passa que m’ha dut fins al buit.

Un buit al cos, en saltar-hi.

L’amor;
com núvol d’amnèsia.

Publicat a

Circular

Una fina línia traça
un vuit, que vençut;
defineix l’inici i la fi.

I si fos circular
el temps amb tu?

Una ruta circular
d’ulls tancats i llavis junts;

Infinites voltes
i a cada instant,
un principi i un final.

Una espiral al buit
que col·lapsa, amb tu;
i no reconeix els límits.

Publicat a

Bellesa

De la norma, l’excepció.
De la raó, la seva ombra.
La silueta que descobreix;
la realitat desvestida de ficció.

La voluntat d’escoltar-te.
Fer compte sincer l’un de l’altre.
Deslliurar de necessitats l’ara.
Nodrir l’ànima d’afecte.

Els ulls oberts; expressius.
El caliu roent de l’amic.
La intimitat. L’espai i el dolç fluir
de qui descobert et somriu; i et deleja.

La llenyada del desig. Il·lumina la nit
l’espurneig de dits en estela de carícia.
Piloerecció de porus i pèls en punta;
moguda, desenfrenada festa de cos nu.

Bellesa. Allò que és bell, avui.
Arrelat i perenne al record
de qui anit t’observa.

Publicat a

Olla jovençana

Una bèstia fosca em xiuxiueja;
l’escolto; puix que a la seva ombria
s’hi amaga tot el que jo busco
un reflex d’allò que em falta.

Una bèstia fosca em xiuxiueja;
ella i penombra dansen, fins a l’alba;
albada de traces magenta i cian,
un ball… que pertorba la meva calma!

Una bèstia fosca em xiuxiueja. Diu…
Ves-te’n! Abdica a la teva càtedra!
Assaboreix la crítica, obre les ales
al garbuix de la llevantada; i cedeix…

cedeix al xup-xup d’una tarda curta,
al teu jo postrat al sol de desembre,
a l’olor del seu coll al frec del teu nas,
al seu respirar a la teva orella,
als seus dits impregnats; de tu.

Desig obscur. Desig…

Com ho és l’aigua per la terra.
L’estrebada, que a la fi i sense fe
desfarà el nus. El bes. El buit;
una temerària passa més
cap al buit.

El bull de la raó, l’amor i la lluita
dins aquesta l’olla jovençana.

Publicat a

Gota d’aigua

No és la mateixa
gota.

La que et recorre
del coll al ventre,
amb soltesa, viva,
desfent-se en corriols;
resistint-se al fervor
de la teva nuesa.

Mai la mateixa;
gota.

La que et regalima,
com ho faria, si fos sang,
revelant ferides al seu pas
ocultes a la pell àuria;
opaques a l’espurneig
de la teva mirada abatuda,

però inexpugnable.

Mai. Mai és la mateixa […],
gota […] d’aigua; i sempre […],
sempre et veig a tu, en ella.

Gràcies al WordPress