Una mirada a la bellesa interior, de fora cap a dins
Voltejar-te com la lluna sobre la nit;
descriure l’anhel com una distància
abstracte, entre tu i aquest vers.
Aquí, rere la finestra oberta
et veus bella i lluent; cèlebre
com la llum sobre el negre;
excelsa com uns llavis semioberts
situats a pocs mil·límetres
d’una primera vegada.
Per qui escric, quan escric?
Per tu? Per mi? Per qui?
Brollen paraules d’aquesta nit,
nedo entre desitjos i vicis que
no són més que desagradables
bocins del meu instint;
l’aliment d’un negoci insípid.
Ara, que tot és accessible
m’adono del preu que pago;
que la senzillesa és el camí
però el món gira a contrasentit
i sentir-me lliure aquí,
s’ha convertit en moneda de canvi.
Decidir, decidir… decidir
com qui omple benzina al motor del canvi.
Viure deixa de tenir sentit
quan tot va de sentir-se viu.
El viatge, el sou, el marit, els fills…
Què passaria si ho aconseguim?
Si aquesta nit dorms amb mi
i demà, fugim les dues del circuit.
Jo ja no vull sentir-me viu,
com si no ho aconseguís
cada segon que no ho intento.
Que quedi escrit aquí
que no sé per qui escric, quan escric.
Que quedi dit, en veu alta,
que la màgia d’estar aquí, ara,
escrivint; és senyal inequívoc
de què existeixo; i estic viu.
Per què no vens, aquesta nit?
Contem les estrelles fins a l’albada
en silenci; obrim, lentament, la clau
de tots els t’estimo ofegats en
gots de por i pensaments ombrívols.
Quantes seguiríem corrent
si sabéssim que aquest camí, no té fi?
Que els nostres objectius són miratges
en un desert tecnològic;
que al final, només contarem
el record de les carícies
l’olor de les flors, que hem compartit.
Per què no vens, aquesta nit?
Perquè necessito que hi siguis?
Sota el cim,
la negror de la nit aparenta més llunyana;
sota el cim: un niu, silenci i pujada.
Qui viuria, sota el cim?
Potser tu, jo i el color de l’albada;
Busco un mar, a les muntanyes;
la idea d’imaginar-lo em fa sentir viu.
Veig barques en forma d’arbres
i serres escarpades d’onatge marí.
Busco un lloc, un llac sobre l’oceà;
un que sigui més vàlid que els altres.
Més fèrtil però més difícil, sobreviure-hi;
un lloc que no sigui, però sigui per mi.
Estic sol i voldria compartir-lo amb tu;
o amb l’altre o l’altre o el de més enllà;
marxaré de viatge, per trobar-me i…
trobar-lo i… trobar-te i… fugir; altra vegada.
Busco un mar, a les muntanyes.
Un lloc on netejar-te amb les meves
mans arrugades, la sorra de la platja
dels teus dits, fill.
Busco l’aigua brava que colpejava
els cingles que avui fan ombra a camps
d’ovelles i vaques a la vall de Sant Martí.
Tu hi eres, com l’aigua; i jo no vaig dir sí.
Perdona’m filla, si avui et busco
com qui busca el mar,
a les muntanyes.
I si baixes, amb mi?
A fer del present
forta bufada d’aire;
i dels teus llavis
aliment; dosis de prana.
Tant si vens, com si marxes.
L’albada il·lumina
el teu sentir; aquí
dins meu, la neu
et manté recent.
Com si fos ahir
i fins ara, l’abraçada
entre nosaltres
que vil acaba
en sospirs.
Imagino… un arbre. El seu fruit,
la tija, la flor, l’escorça, l’arrel…
les arrels; la connexió entrellaçada
entre terra, aire, aigua i… foc.
Qui soc, avui? Ara?
Arbre reconstruint-se;
dirigint-se allà on el temps
és aire; amb les pors a recés
del vent, sota mantes i llençols.
Odio amb força,
el làtex que ens separa.
Evident. Tot sembla evident.
És evident el pes sobre l’aire,
la transparència de l’aigua,
la negra nit rere la posta,
l’acceleració del meu pols
en resposta al seu contacte…
És evident. Són evidents totes
les coses que es repeteixen
una vegada rere l’altra; l’albada
i la mort. És evident i única
la mort, al final d’una caiguda
massa alta: l’amor.
Tan evident com incert és;
estimar-se.
I si jo soc, evident?
[ …… ] Voldré ser incert.
Esdevenir gra de pols en suspensió
sobre el desert d’una passada absència
de la que els porus de la meva pell,
em protegeixen; autoimmune.
Al·lèrgia de primavera.
Cremen dins una llar de foc
l’obsessió i l’anhel de veure’ns.
Es reflecteixen sobre pedra antiga,
ombres de desig. L’amor, acolorit
d’una bella tonalitat de grisos… i lila.
Formes d’aire en moviment
a destemps dels meus dits,
que et ressegueixen la silueta
de les galtes.
En òrbita. Temptant a cada volta
desvestir la distància entre els teus llavis
i els meus.
Merda…
els límits combustibles,
es negocien amb les flames apagades.
Com d’un riu
el seu número finit
de gotes d’aigua;
en un instant.
El llampec
que il·lumina el bosc;
en una negra nit
de lluna nova.
L’equilibri de mosquits
damunt l’aiguamoll,
en una vesprada càlida…
I tu; la presa. Tu i jo.
Pressa per ser preses
l’un de l’altre. Desafiants.
Corruptes al sistema
sols per voler-nos estimar…
… deixant-nos ser únics,
autèntics, imperfectes
l’un a l’altre.
Ser i estimar-nos.
Estimar-se. Res més.
Volva. Volva de neu desfà el seu vol
a voltes d’irrompre abril, la calor,
les pluges i el retorn del sol.
Sola. Immensament completa
volva ressegueix en fines línies
els vents freds.
Flueix la seva existència, en silenci.
Com aigua. Simples cristalls
on reflecteix la ciutat; i esdevé soroll.
O el temps; i esdevé pressa.
Però ella balla.
Dansa aferrada al present;
instant rere instant, sols per ser: Volva.
Volva de neu desfent-se
en el seu vol, a voltes d’irrompre abril.
I és tan real, tan bella i tan seva
que de volta; em recorda a tu.
I que t’estimo.